Ves al contingut principal

La travessa del desert

L’agost és un desert. Sembla mentida que després de tants anys, els catalans encara no ens haguem acomodat a la climatologia d’aquest país. A l’estiu ens sorprèn la calor, les nostres cases no estan preparades per a resistir l’impacte dels raigs solars, sobrevivim a la feina gràcies als aires condicionats i la vegetació exòtica dels nostres jardins necessita ser regada amb aigua que no tenim. Quan aprendrà la naturalesa a d’adaptar-se als nostres capricis?
Però les paradoxes no acaben aquí. En un país on el turisme és un dels principals motors econòmics, durant molts anys no hem fet altra cosa per atreure’l que anar oferint preus baixos, raigs de sol gratis i alcohol sense prohibicions. Els fets culturals més importants i les tradicions més acolorides les guardem per altres èpoques de l’any més fresques, aquí a l’estiu qui no fa vacances és que és més burro que l’ase que porta enganxat al darrera del seu automòbil.
Quan arriba el setembre i ens comencem a treure els turistes de sobre, el país torna a respirar. El clima va adaptant-se lentament a la nostra temperatura ideal, la gent es pot tornar a vestir de tardor-hivern i les venes per on corre la sang del país tornen a bategar a un ritme normal. L’estiu següent queda molt lluny i l’única preocupació comença a ser si durant la temporada d’esquí hi haurà prou neu a les pistes com per poder baixar lluint els nous modelets d’anorac.
El nostre país és fantàstic, si no existís algú l’hauria d’inventar. Això sí, es podria fer molt millor, d’entrada el sol hauria de brillar a conveniència de cadascú, la terra hauria de ser prou flonja com perquè hi creixés gespa verda fins a l’infinit, el govern hauria de ser prou ric com per pagar-nos el vermut cada dia i –posats a dissenyar-ho bé– els catalans haurien de néixer sense cul. I el caganer del pessebre que es foti o que se’n vagi de vacances amb el burro de la cova.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…