Ves al contingut principal

El Club Groucho

El 19 d’agost de 1977 moria a Los Angeles Julius Henry Marx, sense haver pogut entrar definitivament en el club on, de fet, no hagués entrat mai si haguessin acceptat a gent com ell. L’humor de Groucho Marx era retorçat però subtil, jueu però universal. La finalitat de les seves facècies no era el somriure fi sinó més aviat la riallada eixordadora. Groucho s’ha convertit en un clàssic com Picasso o Stravinsky i tal com deia Woody Allen: «si això els sembla poc, a sobre encara fa riure».
La mare d’en Groucho va organitzar un grup amb els seus fills per amortitzar les classes de solfeig. Es deien Els quatre rossinyols. Amb el temps es convertirien en Els germans Marx, que de rossinyols no en tenien res. Quan la Warner una vegada els va recriminar el fet de produir una pel·lícula amb la paraula Casablanca en el seu títol, en Groucho va contestar amb una carta cèlebre: «nosaltres som germans des de molt abans que vostés (Warner Brothers) i mai se’ns ha passat pel cap portar-los als tribunals...».
Les pel·lícules dels Marx Brothers han passat a engruixir l’imaginari col·lectiu amb frases i acudits que decanten jocosament de generació en generació. La imatge dels seus ulls permanentment oberts i rematats per unes ulleres rodones, un bigoti pintat i un havà dels d’abans de Fidel Castro, s’han convertit en una de les icones més reconegudes del segle XX, i, fins i tot més reproduïdes que la cara del Che.
Però en Groucho Marx curiosament és recordat al Boulevard de les estrelles de Hollywood des de la seva faceta televisiva, perquè en els seus darrers anys fou el presentador d’un programa on feia de tot i que es deia “You Bet your Life”, que vindria a dir alguna cosa com “Pot apostar-hi la vida”. Groucho Marx no va poder entrar mai en el Club Groucho, però és igual perquè el seu record ocupa la plaça que li correspon en el meu firmament. Me l’imagino alçant les celles fins a l’infinit i dient allò de: «us deixaria el meu lloc, però està ocupat».
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…