Ves al contingut principal

El Club Groucho

El 19 d’agost de 1977 moria a Los Angeles Julius Henry Marx, sense haver pogut entrar definitivament en el club on, de fet, no hagués entrat mai si haguessin acceptat a gent com ell. L’humor de Groucho Marx era retorçat però subtil, jueu però universal. La finalitat de les seves facècies no era el somriure fi sinó més aviat la riallada eixordadora. Groucho s’ha convertit en un clàssic com Picasso o Stravinsky i tal com deia Woody Allen: «si això els sembla poc, a sobre encara fa riure».
La mare d’en Groucho va organitzar un grup amb els seus fills per amortitzar les classes de solfeig. Es deien Els quatre rossinyols. Amb el temps es convertirien en Els germans Marx, que de rossinyols no en tenien res. Quan la Warner una vegada els va recriminar el fet de produir una pel·lícula amb la paraula Casablanca en el seu títol, en Groucho va contestar amb una carta cèlebre: «nosaltres som germans des de molt abans que vostés (Warner Brothers) i mai se’ns ha passat pel cap portar-los als tribunals...».
Les pel·lícules dels Marx Brothers han passat a engruixir l’imaginari col·lectiu amb frases i acudits que decanten jocosament de generació en generació. La imatge dels seus ulls permanentment oberts i rematats per unes ulleres rodones, un bigoti pintat i un havà dels d’abans de Fidel Castro, s’han convertit en una de les icones més reconegudes del segle XX, i, fins i tot més reproduïdes que la cara del Che.
Però en Groucho Marx curiosament és recordat al Boulevard de les estrelles de Hollywood des de la seva faceta televisiva, perquè en els seus darrers anys fou el presentador d’un programa on feia de tot i que es deia “You Bet your Life”, que vindria a dir alguna cosa com “Pot apostar-hi la vida”. Groucho Marx no va poder entrar mai en el Club Groucho, però és igual perquè el seu record ocupa la plaça que li correspon en el meu firmament. Me l’imagino alçant les celles fins a l’infinit i dient allò de: «us deixaria el meu lloc, però està ocupat».
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…