Ves al contingut principal

El cas de la felicitat impossible

La passió pels rècords i pels viatges exòtics probablement prové, literàriament parlant, de les novel·les de Jules Verne: La volta al món en vuitanta dies, Viatge al centre de la terra, 20.000 llegües de viatge submarí i molts més títols que l’escriptor d’Amiens va deixar per a la posteritat. Un dels seus llibres menys coneguts és probablement el darrer que va escriure, París en el segle XX, la història d’un jove que viu en un món de gratacels de vidre, trens d’alta velocitat, automòbils de gas, màquines calculadores i una xarxa mundial de comunicacions, però que no pot arribar a la felicitat i es dirigeix cap a un final tràgic.
Com tot el que va imaginar Verne, en aquest cas també va encertar. Els avenços tecnològics no han fet la humanitat més feliç, més aviat tot el contrari. Els humans ens hem multiplicat com els conills i les nostres ambicions també. Han florit flors dels roquers més àrids i s’han marcit en els jardins més exuberants, els reis han entrat a les cuines per posar-se el davantal i els cuiners s’han convertit en reis que donen audiència als seus súbdits.
Els escriptors han entrat per viaranys obscurs, explicant les històries de la cara fosca de la societat. Novel·la negra. Vàzquez Montalban va inventar-se un detectiu gurmet, que filosofava tot explicant una recepta de cuina empordanesa i que encenia el foc amb un llibre de teoria filosòfica. El cas del ginebrí desaparegut al Bulli, després de degustar el menú de quaranta restaurants condecorats amb les tres estrelles de la Guia Michelin, seria un bon argument per l’atípic detectiu Pepe Carvalho.
Però la història real, la que ja intuïa Verne, més enllà de les trames detectivesques, sorgeix de la infelicitat produïda per una societat que ens posa el llistó de la felicitat molt alt. El llibre de Carvalho podria portar per títol El cas de la felicitat impossible, perquè aquest és el cas de Pascal Henry i de molta altra gent, infeliços que només aconsegueixen transcendir de l’anonimat augmentant la profunditat de la rasa que finalment els acull benèvolament.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…