Ves al contingut principal

El cas de la felicitat impossible

La passió pels rècords i pels viatges exòtics probablement prové, literàriament parlant, de les novel·les de Jules Verne: La volta al món en vuitanta dies, Viatge al centre de la terra, 20.000 llegües de viatge submarí i molts més títols que l’escriptor d’Amiens va deixar per a la posteritat. Un dels seus llibres menys coneguts és probablement el darrer que va escriure, París en el segle XX, la història d’un jove que viu en un món de gratacels de vidre, trens d’alta velocitat, automòbils de gas, màquines calculadores i una xarxa mundial de comunicacions, però que no pot arribar a la felicitat i es dirigeix cap a un final tràgic.
Com tot el que va imaginar Verne, en aquest cas també va encertar. Els avenços tecnològics no han fet la humanitat més feliç, més aviat tot el contrari. Els humans ens hem multiplicat com els conills i les nostres ambicions també. Han florit flors dels roquers més àrids i s’han marcit en els jardins més exuberants, els reis han entrat a les cuines per posar-se el davantal i els cuiners s’han convertit en reis que donen audiència als seus súbdits.
Els escriptors han entrat per viaranys obscurs, explicant les històries de la cara fosca de la societat. Novel·la negra. Vàzquez Montalban va inventar-se un detectiu gurmet, que filosofava tot explicant una recepta de cuina empordanesa i que encenia el foc amb un llibre de teoria filosòfica. El cas del ginebrí desaparegut al Bulli, després de degustar el menú de quaranta restaurants condecorats amb les tres estrelles de la Guia Michelin, seria un bon argument per l’atípic detectiu Pepe Carvalho.
Però la història real, la que ja intuïa Verne, més enllà de les trames detectivesques, sorgeix de la infelicitat produïda per una societat que ens posa el llistó de la felicitat molt alt. El llibre de Carvalho podria portar per títol El cas de la felicitat impossible, perquè aquest és el cas de Pascal Henry i de molta altra gent, infeliços que només aconsegueixen transcendir de l’anonimat augmentant la profunditat de la rasa que finalment els acull benèvolament.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…