Ves al contingut principal

Danys col·laterals

Fer obres a casa sempre és un problema, un no voldria veure mai els paletes traginant amunt i avall pel passadís, fent soroll i polseguera, sotragant la placidesa de la llar i violant les sagrades essències de la nostra intimitat. Tot just han començat i ja voldríem veure’ls fora, no suportem fàcilment la pudor de samarreta suada, eines abandonades a cada racó, els entrepans de xoriç a deshora i la cridòria poc refinada dels obrers de la construcció.
Una ciutat com Girona no deixa de ser una mica com una casa, una casa gran que sempre necessita obres de manteniment, però ara han entrat els paletes per fer arranjaments en les estructures i, literalment, en els fonaments. Més enllà de les petites esquerdes, la brutícia, el desordre, els problemes transitoris de mobilitat i les víctimes col·laterals –arbres, mobiliari urbà, etc.–, ara ens toquen el subsòl, ens foradaran les entranyes de la terra.
Els barcelonins estan més acostumats que nosaltres a sentir tremolors sota els peus, però els gironins sempre ens ha semblat que si alguna cosa teníem assegurada era l’estabilitat del terreny. Deixant de banda els habitants de les llunyanes terres de Santa Eugènia, que van construir els habitacles sobre terrenys al·luvials, la Girona de sempre ha assentat les cases sobre pedra picada i ha pavimentat els carrers més vistosos amb granítiques llambordes.
Ha començat una època difícil, haurem de tenir paciència. Ja no és el moment de discutir la conveniència del traçat del TAV per la ciutat, ara es tracta d’estar vigilants, de comprovar que tot es faci segons el pressupost i que no hi hagi més danys col·laterals dels previstos. El plàtan del carrer Josep M. Gironella és un imprevist: s’ha d’actuar amb el respecte que es mereixen els arbres centenaris i amb el que es mereixen els veïns que se’ls estimen.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…