Ves al contingut principal

Danys col·laterals

Fer obres a casa sempre és un problema, un no voldria veure mai els paletes traginant amunt i avall pel passadís, fent soroll i polseguera, sotragant la placidesa de la llar i violant les sagrades essències de la nostra intimitat. Tot just han començat i ja voldríem veure’ls fora, no suportem fàcilment la pudor de samarreta suada, eines abandonades a cada racó, els entrepans de xoriç a deshora i la cridòria poc refinada dels obrers de la construcció.
Una ciutat com Girona no deixa de ser una mica com una casa, una casa gran que sempre necessita obres de manteniment, però ara han entrat els paletes per fer arranjaments en les estructures i, literalment, en els fonaments. Més enllà de les petites esquerdes, la brutícia, el desordre, els problemes transitoris de mobilitat i les víctimes col·laterals –arbres, mobiliari urbà, etc.–, ara ens toquen el subsòl, ens foradaran les entranyes de la terra.
Els barcelonins estan més acostumats que nosaltres a sentir tremolors sota els peus, però els gironins sempre ens ha semblat que si alguna cosa teníem assegurada era l’estabilitat del terreny. Deixant de banda els habitants de les llunyanes terres de Santa Eugènia, que van construir els habitacles sobre terrenys al·luvials, la Girona de sempre ha assentat les cases sobre pedra picada i ha pavimentat els carrers més vistosos amb granítiques llambordes.
Ha començat una època difícil, haurem de tenir paciència. Ja no és el moment de discutir la conveniència del traçat del TAV per la ciutat, ara es tracta d’estar vigilants, de comprovar que tot es faci segons el pressupost i que no hi hagi més danys col·laterals dels previstos. El plàtan del carrer Josep M. Gironella és un imprevist: s’ha d’actuar amb el respecte que es mereixen els arbres centenaris i amb el que es mereixen els veïns que se’ls estimen.

1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…