Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2008

Danys col·laterals

Fer obres a casa sempre és un problema, un no voldria veure mai els paletes traginant amunt i avall pel passadís, fent soroll i polseguera, sotragant la placidesa de la llar i violant les sagrades essències de la nostra intimitat. Tot just han començat i ja voldríem veure’ls fora, no suportem fàcilment la pudor de samarreta suada, eines abandonades a cada racó, els entrepans de xoriç a deshora i la cridòria poc refinada dels obrers de la construcció.
Una ciutat com Girona no deixa de ser una mica com una casa, una casa gran que sempre necessita obres de manteniment, però ara han entrat els paletes per fer arranjaments en les estructures i, literalment, en els fonaments. Més enllà de les petites esquerdes, la brutícia, el desordre, els problemes transitoris de mobilitat i les víctimes col·laterals –arbres, mobiliari urbà, etc.–, ara ens toquen el subsòl, ens foradaran les entranyes de la terra.
Els barcelonins estan més acostumats que nosaltres a sentir tremolors sota els peus, però els …

ACCIDENTS CLANDESTINS

Abans les coses no eren com ara, durant el franquisme fins i tot els accidents s’amagaven. En l’Espanya del general Franco els avions no s’estavellaven, els trens no descarrilaven i els vaixells no s’enfonsaven, com a molt algun lleu ensurt, una cama enguixada i una víctima somrient visitada per les càmeres del NoDo i pel ministre del ram.
En canvi a l’estranger tot era possible: els avions russos s’estavellaven per vici, els vaixells anglesos s’enfonsaven d’ofici i els trens francesos descarrilaven per caprici, i la premsa ho explicava amb pèls i senyals, ben el contrari del que passa ara. Ara tot el que succeeix al nostre país és noticiable, els morts tenen barra lliure en les portades de tots els diaris i un telenotícies sense una tragèdia ja no és un telenotícies.
Els avions que s’esclafen lluny d’aquí ja no mereixen la mateixa atenció, sobretot si van plens de viatgers tercermundistes. Un parell de centenars de morts a l’Índia ja no és una notícia de capçalera, a menys que un d’ell…

Riu de penes

Jean Rostand fou un científic i escriptor francès que va viure setanta-set anys del segle XX i uns quants del XIX. Va lluitar durant bona part de la seva vida contra la pena de mort, contra les armes nuclears i per la democratització de la ciència i de l’ensenyament. Fill del cèlebre autor del Cyrano de Bergerac, Jean Rostand va escriure nombrosos assaigs filosòfics i científics i una vegada va deixar dit que «L’infern és allà on tot és perfecte».
Des d’aquest punt de vista, el gironins podem assegurar sense por a equivocar-nos que Riudarenes no és l’infern. És simplement un poble com molts altres, on la perfecció únicament se l’atribueix el capellà i encara només per delegació. Que un alcalde tan sols duri tres mesos en el seu càrrec no és normal ni desitjable, però són coses que passen. Els pobles petits haurien de saber distingir entre la política i el politiqueig, sobretot a l’hora d’anar a votar.
D’aquells llots vénen aquests fangs i, posats a dir, també les arenes. Els riudarenenc…

La travessa del desert

L’agost és un desert. Sembla mentida que després de tants anys, els catalans encara no ens haguem acomodat a la climatologia d’aquest país. A l’estiu ens sorprèn la calor, les nostres cases no estan preparades per a resistir l’impacte dels raigs solars, sobrevivim a la feina gràcies als aires condicionats i la vegetació exòtica dels nostres jardins necessita ser regada amb aigua que no tenim. Quan aprendrà la naturalesa a d’adaptar-se als nostres capricis?
Però les paradoxes no acaben aquí. En un país on el turisme és un dels principals motors econòmics, durant molts anys no hem fet altra cosa per atreure’l que anar oferint preus baixos, raigs de sol gratis i alcohol sense prohibicions. Els fets culturals més importants i les tradicions més acolorides les guardem per altres èpoques de l’any més fresques, aquí a l’estiu qui no fa vacances és que és més burro que l’ase que porta enganxat al darrera del seu automòbil.
Quan arriba el setembre i ens comencem a treure els turistes de sobre, e…

[Simpson]

Homer Simpson: “–A on anem?”
Mr. Burns: “–A començar a construir un món millor i més just.”
Homer Simpson: “–Bé, si li agafa de passada em pot deixar a casa...”

ELS MEUS FILLS

Són dos, fa poc que els tinc –geològicament parlant– i ja em depassen en altura i en amplada. Sembla mentida que ens puguem sentir orgullosos d’una cosa que ens ha costat tant poc: pim, pam, pum i ja estan fets, i a vegades amb un “pim” ja n’hi ha prou. No fa falta ser Superman per concebre una criatura. Ben mirat, els fills sorgeixen més de la naturalesa que de nosaltres mateixos.
En aquesta vida se’ns ha condemnat a guanyar-nos el pa amb la suor del nostre front, però els fills més aviat són el producte d’un guany atípic, com una mena de loteria que ens toca, fins i tot sense ser conscients del tot d’haver-hi jugat. Els fills són com “El gordo de la primitiva” o, encara més fàcil, com allò del “rasqui i guanyi”: rasques una mica i a sota et surt el premi.
Això sí, ningú es llegeix la lletra petita, allà on et diu que hauràs de pagar llibres de text a començament de curs, que hauràs d’omplir cada setmana la nevera d’articles de tota mena, que hauràs de comprar roba amb una tarja de crè…

Una gruixuda línia vermella

Amb l’edat cada vegada es fa més difícil afirmar amb contundència que “d’aquesta aigua no en beuré”. Tot es relativitza i allò que de jove et semblava blanc ara només et sembla gris; fins i tot arribes a comprendre que l’infinit pot ser un concepte relatiu. La vida que tenim per endavant és un llarg passadís al final del qual només hi brilla la llum freda del tanatori, però entremig sempre ens queda alguna cosa en la que creure amb fermesa, o en la que no creure en absolut.
Per exemple: de petit no entenia a la gent que li agradava l’esport com a espectacle i ara, després de més de quaranta anys, continuo sense comprendre com segueixen contemplant embadalits a una colla de desbarbats perseguint una pilota, o que corren per una pista d’atletisme, o que apallissen a un contrincant fins a deixar-lo KO. Hi ha coses que no he fet, que no faig i que no faré mai; són poques, però ara ja puc afirmar-les amb contundència.
Poso a vostè per testimoni, amic lector, que mai de la vida aniré a veure …

El Club Groucho

El 19 d’agost de 1977 moria a Los Angeles Julius Henry Marx, sense haver pogut entrar definitivament en el club on, de fet, no hagués entrat mai si haguessin acceptat a gent com ell. L’humor de Groucho Marx era retorçat però subtil, jueu però universal. La finalitat de les seves facècies no era el somriure fi sinó més aviat la riallada eixordadora. Groucho s’ha convertit en un clàssic com Picasso o Stravinsky i tal com deia Woody Allen: «si això els sembla poc, a sobre encara fa riure».
La mare d’en Groucho va organitzar un grup amb els seus fills per amortitzar les classes de solfeig. Es deien Els quatre rossinyols. Amb el temps es convertirien en Els germans Marx, que de rossinyols no en tenien res. Quan la Warner una vegada els va recriminar el fet de produir una pel·lícula amb la paraula Casablanca en el seu títol, en Groucho va contestar amb una carta cèlebre: «nosaltres som germans des de molt abans que vostés (Warner Brothers) i mai se’ns ha passat pel cap portar-los als tribuna…

LITERATURA I XANCLETES

Un llibre és un objecte de molta utilitat, sobretot a l’estiu. Les migdiades no serien el que són sense un bon llibre sobre el pit per espantar les mosques, o per tapar-te la cara. El llibre, a més, és part indispensable del kit de platja, juntament amb la tovallola, la crema solar i les xancletes.
La literatura que contenen aquests estris meravellosos no importa gaire, perquè després de dos o tres pàgines de lectura, les lletres comencen a moure’s amb la mateixa cadència que les onades que arriben a la platja; amb l’escalfor de la sorra les històries acaben per estovar-se i allò que en un inici semblava ser Guerra i Pau acaba per convertir-se en Sin tetas no hay paraíso.
N’hi ha que ja d’entrada prefereixen la literatura de xancleta, o sigui una mena de llibres que només floreixen en els súpers de platja. Són llibres de tapa tova i de paper reciclat que generalment porten alguna il·lustració explícita en la portada. Vull dir que mirant la foto del noi que fa un petó a la noia ja n’hi h…

Bèlgica

Europa és un continent complexe, la seva història ha produït meravelles i també uns quants monstres. El mapa polític d’aquest petit racó del planeta és com una mena de patchwork, apedaçat amb més o menys gràcia i amb retalls de tots els colors i de totes les textures. Res a veure amb el disseny geogràfic d’altres continents, dibuixats amb regle i cartabó sobre el paper setinat de la història moderna. Europa és un continent vell, amb arrugues fins i tot en les seves fronteres.
La Primera i la Segona Guerra Mundial van deixar planxats molts països, el primer dels quals fou, gairebé en ambdós casos, la petita i neutral Bèlgica, un país que ja fou escenari de grans batalles en segles precedents, només cal recordar el nom de Waterloo per comprendre el pes estratègic del seu territori, punt d’encontre entre França, el Països Baixos, Alemanya i Anglaterra. La història d’Europa, s’expliqui com s’expliqui, sempre es troba amb la plana de Bèlgica just al mig.
Jacques Brel quan cantava “Le plat pa…

L'esperit olímpic

L’esperit olímpic consisteix en participar i –com en aquell vell acudit de l’Eugenio– si es guanya, millor que millor. El senyor Pierre Frédy ho va deixar sentenciat des dels seus inicis en l’època moderna i ha seguit així des d’aleshores, pel seu ús indiscriminat en articles com aquest. Quan toca parlar d’olimpisme es cita al baró de Coubertin, perquè del senyor Samaranch encara no en tenim cap registre en el Diccionari de Citacions Catalanes, serà que amb ser marquès no n’hi ha prou per entrar-hi.
Els catalans ja vam participar una vegada en les olimpíades i fins i tot vam guanyar. D’aquell esdeveniment en va quedar un pòsit del qual encara en pouem a galledes plenes. Les olimpíades són un esdeveniment mundial de primer ordre i les nacions es barallen per acollir-lo una vegada cada quatre anys. Però, com totes les coses, l’esperit olímpic, el dels inicis, ja no és el que era. Els atletes s’han professionalitzat i l’esport ha esdevingut un espectacle de masses i –perdoni’m la vulgarit…

[la xeringa]

“Ha arribat el moment de treure de les mans del metge la xeringa, com es va treure la ploma de les mans de l’escriba durant la Reforma. La majoria de les malalties guaribles avui en dia es poden diagnosticar i tractar per profans. A la gent li resulta molt difícil acceptar aquesta declaració, perquè la complexitat del ritual mèdic els ha ocultat la simplicitat dels seus instruments bàsics...”
(Ivan Illich)

DESPERTA FERRO!

Els reis catalans es van llençar a la mar amb un esperit més comercial que polític. El rei Jaume el Conqueridor ara seria, per entendre’ns, com una mena de president-director general de la Generalitat, disposat a obrir sucursals de la Caixa per tot el Mediterrani encara que fos a cops d’“opes” hostils o del que fos.
La llengua i la cultura no eren moneda de canvi ni materials amb els quals es podia, o s’havia, de comerciar. En canvi ara els catalans quan sortim de les fronteres de la nostra exigua comunitat autònoma, ens agrada inflar pit per ensenyar als forasters els músculs de les nostres més rancies tradicions.
El que primer fou un aplec “sui generis”, organitzat per uns quants fans de la sardana d’Amsterdam, ara s’ha convertit en una mena de diada folclòrica, organitzada amb tota la força pressupostària i organitzativa de la conselleria de Cultura de la Generalitat.
Aquest any ha tocat a Tallinn, la capital d’Estònia, un país bàltic que fins fa ben poc formà part de la Unió Sovièti…

El cas de la felicitat impossible

La passió pels rècords i pels viatges exòtics probablement prové, literàriament parlant, de les novel·les de Jules Verne: La volta al món en vuitanta dies, Viatge al centre de la terra, 20.000 llegües de viatge submarí i molts més títols que l’escriptor d’Amiens va deixar per a la posteritat. Un dels seus llibres menys coneguts és probablement el darrer que va escriure, París en el segle XX, la història d’un jove que viu en un món de gratacels de vidre, trens d’alta velocitat, automòbils de gas, màquines calculadores i una xarxa mundial de comunicacions, però que no pot arribar a la felicitat i es dirigeix cap a un final tràgic.
Com tot el que va imaginar Verne, en aquest cas també va encertar. Els avenços tecnològics no han fet la humanitat més feliç, més aviat tot el contrari. Els humans ens hem multiplicat com els conills i les nostres ambicions també. Han florit flors dels roquers més àrids i s’han marcit en els jardins més exuberants, els reis han entrat a les cuines per posar-se…

[l'escola]

“L’escola sembla estar eminentment dotada per ser l’església universal de la nostra cultura en decadència...”
...
“L’escola és un ritu iniciàtic que introdueix al neòfit en la carrera sagrada del consum progressiu...”

(Ivan Illich)

Obama go home!

Sembla mentida que la resta del món no pugui votar al president dels Estats Units. En aquest món global i globalitzat, on tothom pot ficar el nas allà on vulgui –fins i tot en els secrets de la Xina més secreta– tots voldríem també poder dir la nostra, poder triar el president que regirà els designis d’aquesta part del món i de part de l’altre. El president del Estats Units d’Amèrica del Nord és probablement el personatge més influent de la nostra època.
És gairebé impossible que el nou president sigui tan nefast com els seus predecessors. Els dos mandats de George W. Bush seran recordats com un temps mort –i mai tan ben dit– de la història recent de la humanitat. Dos guerres inútils a l’Orient Mitjà han acabat amb la credibilitat moral d’occident i han posat en una situació molt delicada al mateix sistema democràtic, que Amèrica pretén representar com la més genuïna de les seves aportacions al bé col·lectiu.
Barack Obama és el candidat demòcrata i per més il·lusions que ens fem no el p…

[clàssics]

“S’anomenen clàssics els llibres que constitueixen una riquesa per a qui els ha llegit i amat, però que constitueixen una riquesa no menor per a qui es reservava la sort de llegir-los per primera vegada en les millors condiciones per a assaborir-los.”
(Italo Calvino)