Ves al contingut principal

Víctimes d'estiu

D’entrada ens sembla com si a l’estiu tot s’hagués de parar, però el món segueix el seu ritme. Continuem menjant i dormint, paguem els rebuts de les hipoteques i dels lloguers, en el nostre cap hi bullen les mateixes idees de sempre i el temps segueix desgastant la maquinària dels rellotges a la mateixa cadència inexorable de seixanta cops per segon. Quan arribem al final de les nostres vides ningú ens descomptarà el temps d’estiu, com si fos el temps mort dels partits de futbol.
Per molt que nosaltres ho vulguem ignorar, els periodistes continuen omplint les pàgines dels diaris amb tota mena de notícies i els presentadors dels telenotícies van deixant anar la cantinela de morts i ferits habitual en les carreteres i en els conflictes armats d’arreu del món. L’estiu no sol ser una època més excitant que la resta de l’any, però amb l’escalfor maduren més aviat aquells fruits que estimulen, al llarg de les nostres vides, unes vagues i profundes nostalgies.
Igual que l’aire calent dels migdies de juliol, hi ha records més espessos que altres, que sentim a flor de pell com una dolorosa punxada de mosquit. Rellegim un llibre per comprovar que acaba infal·liblement igual i veiem per enèsima vegada una pel·lícula, amb l’esperança que al final el protagonista es salvi. L’estiu ens obliga a prendre’ns les coses d’una altra manera, com passant-hi per sobre de puntetes, però tot continua igual, sempre amb el mateix programa d’actes de la vida.
U de gener, dos de febrer, tres de març... i així fins al dotze de desembre. Per molt que alguns vulguin aturar el compte en el set de juliol, la vida continua. Això sí, sempre n’hi ha que queden pel camí. Ahir va ser una jove turista italiana a Lloret de Mar, demà algú aixafat dins de la ferralla del seu automòbil, demà passat un nen afogat en una piscina. L’estiu es cobra les seves víctimes, però el temps passa i l’any que ve ja seran víctimes d’un altre temps, d’un altre estiu.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…