Ves al contingut principal

La memòria dels uns i la memòria dels altres

Dissabte passat un lector de La Jonquera ens recordava, en una carta al director, que el 27 d’abril de 1939 el diari El Pirineo de Girona publicava el nom de 97 gironins assassinats entre juliol de 1936 i gener de 1939, i ens convidava a consultar les hemeroteques de la ciutat per comprovar-ne la veracitat. A mi no em fa falta, me’l crec. Les víctimes durant la guerra foren nombroses i cap assassinat és justificable, però un diari hauria d’informar també sobre el que passava en aquells moments.
Justament dos dies abans, el 25 d’abril de 1939, havien mort afusellats, en el funest camí de la Font de la Pólvora, 10 gironins: Josep Tauler Perals, Antoni Pujol Verges, Joaquim Juncà Costa, Joan Oliveras Vadruna, Salvadora Catà Verdura, Joan Caufrapé Ripoll, Sebastià Viñas Pou, Joan Radó Cruañas, Raimon Rigau Vido i Agustí Dalmau Puig. A la nostra ciutat van ser assassinades d’aquesta manera més de 500 persones, del 8 de març del 39 fins l’any 1945. En aquest cas, on són les hemeroteques?
Fa uns mesos, en un diari de Madrid, vaig llegir una notícia escueta, gairebé només una nota de 10 línies: algú havia descobert una fosa en un poble de Castella on hi foren enterrats els cossos de 9 persones, mortes molt probablement el mes de juliol de 1936. La informació no anava més enllà i no es desprenia d’ella cap indici del bàndol al qual podien pertànyer aquelles víctimes dels primers dies de la Guerra Civil. Però, per mi, la cosa estava molt clara i vostès per poc que hi pensin també.
Estava clar que pertanyien al bàndol republicà, si hagués estat al contrari els cossos reposarien al Valle de los Caídos i en aquell indret hi hauria un monòlit amb els seus noms cisellats en la pedra. A Girona passà exactament el mateix, ja a primera hora els franquistes organitzaren homenatges a les seves víctimes, s’alçaren monuments i es publicaren els seus noms en la premsa. El problema, dissortadament, és que fins mig segle després no es van començar a reivindicar els noms dels altres.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…