Ves al contingut principal

La memòria dels uns i la memòria dels altres

Dissabte passat un lector de La Jonquera ens recordava, en una carta al director, que el 27 d’abril de 1939 el diari El Pirineo de Girona publicava el nom de 97 gironins assassinats entre juliol de 1936 i gener de 1939, i ens convidava a consultar les hemeroteques de la ciutat per comprovar-ne la veracitat. A mi no em fa falta, me’l crec. Les víctimes durant la guerra foren nombroses i cap assassinat és justificable, però un diari hauria d’informar també sobre el que passava en aquells moments.
Justament dos dies abans, el 25 d’abril de 1939, havien mort afusellats, en el funest camí de la Font de la Pólvora, 10 gironins: Josep Tauler Perals, Antoni Pujol Verges, Joaquim Juncà Costa, Joan Oliveras Vadruna, Salvadora Catà Verdura, Joan Caufrapé Ripoll, Sebastià Viñas Pou, Joan Radó Cruañas, Raimon Rigau Vido i Agustí Dalmau Puig. A la nostra ciutat van ser assassinades d’aquesta manera més de 500 persones, del 8 de març del 39 fins l’any 1945. En aquest cas, on són les hemeroteques?
Fa uns mesos, en un diari de Madrid, vaig llegir una notícia escueta, gairebé només una nota de 10 línies: algú havia descobert una fosa en un poble de Castella on hi foren enterrats els cossos de 9 persones, mortes molt probablement el mes de juliol de 1936. La informació no anava més enllà i no es desprenia d’ella cap indici del bàndol al qual podien pertànyer aquelles víctimes dels primers dies de la Guerra Civil. Però, per mi, la cosa estava molt clara i vostès per poc que hi pensin també.
Estava clar que pertanyien al bàndol republicà, si hagués estat al contrari els cossos reposarien al Valle de los Caídos i en aquell indret hi hauria un monòlit amb els seus noms cisellats en la pedra. A Girona passà exactament el mateix, ja a primera hora els franquistes organitzaren homenatges a les seves víctimes, s’alçaren monuments i es publicaren els seus noms en la premsa. El problema, dissortadament, és que fins mig segle després no es van començar a reivindicar els noms dels altres.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…