Ves al contingut principal

La barba del genocida

Quan érem petits tot era més fàcil, els dolents sempre tenien mala pinta i quan entraven a escena sonava com una mena de música tètrica i delatora. Ens aixecàvem ràpidament de la butaca per poder avisar al bo: “Atenció!, compte!, darrere teu!”; i generalment funcionava, sobretot en les pel·lícules de sèrie B del Cine Familiar, on tot estava apamat i ben apamat. Tot aquest status quo es va acabar amb els actors sorgits de l’Actor’s Studio. Un no podia saber mai d’entrada si en Marlon Brando seria el bo, el dolent, o les dues coses a la vegada.
És el mateix que ens passa amb els genocides, sempre semblen bona gent. Fan petons als nens, llegeixen Goethe, s’emocionen sentint una ària de Puccini i es posen a plorar quan algú els explica el destí tràgic de la mare d’en Bambi. Els genocides són així! Quan han de matar a la menuda fan figa, però quan es tracta de matar a l’engròs no en tenen mai prou. No són monstres, com aquell desgraciat que va matar dos dones policia a l’Hospitalet. No, els genocides són gent normal, com vostè i com jo, que parlen del temps a l’ascensor i que et desitgen un bon dia quan te’ls trobes pel carrer.
Són gent normal, que viuen una vida normal, en un país normal, fins que un dia el país deixa de ser normal, la gent ja no es desitja “bon dies” i s’acaba creient que la solució de tot plegat passa per aniquilar a tots els que no responen amb el mateix accent o que no s’agenollen davant del mateix déu. Els genocides perpetren les majors atrocitats sense immutar-se i quan algú els acusa dels seus crims se’l miren amb cara de babau i li diuen: «però si sóc un patriota, jo l’únic que he fet és defensar el meu país...».
Els genocides, quan ja no exerceixen com a tals, es retiren en l’anonimat d’un vida tranquil·la, es deixen créixer la barba, amanyaguen les criatures i passegen pel carrer el somriure d’un jubilat. El sol segueix sortint pel mateix lloc, la pluja segueix caient del cel amb la metòdica lògica de la llei de la gravetat i, fins i tot, ells segueixen cobrant la pensió amb tots els drets d’antiguitat. Però el genocida no pot estar mai tranquil, perquè sempre hi haurà algú disposat a perseguir-lo, algú que ha après a desconfiar de les barbes espesses i dels ulls vitrificats pel terror. Espero que, com en aquelles pel·lícules d’abans, el bo acabi guanyant.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…