Ves al contingut principal

La barba del genocida

Quan érem petits tot era més fàcil, els dolents sempre tenien mala pinta i quan entraven a escena sonava com una mena de música tètrica i delatora. Ens aixecàvem ràpidament de la butaca per poder avisar al bo: “Atenció!, compte!, darrere teu!”; i generalment funcionava, sobretot en les pel·lícules de sèrie B del Cine Familiar, on tot estava apamat i ben apamat. Tot aquest status quo es va acabar amb els actors sorgits de l’Actor’s Studio. Un no podia saber mai d’entrada si en Marlon Brando seria el bo, el dolent, o les dues coses a la vegada.
És el mateix que ens passa amb els genocides, sempre semblen bona gent. Fan petons als nens, llegeixen Goethe, s’emocionen sentint una ària de Puccini i es posen a plorar quan algú els explica el destí tràgic de la mare d’en Bambi. Els genocides són així! Quan han de matar a la menuda fan figa, però quan es tracta de matar a l’engròs no en tenen mai prou. No són monstres, com aquell desgraciat que va matar dos dones policia a l’Hospitalet. No, els genocides són gent normal, com vostè i com jo, que parlen del temps a l’ascensor i que et desitgen un bon dia quan te’ls trobes pel carrer.
Són gent normal, que viuen una vida normal, en un país normal, fins que un dia el país deixa de ser normal, la gent ja no es desitja “bon dies” i s’acaba creient que la solució de tot plegat passa per aniquilar a tots els que no responen amb el mateix accent o que no s’agenollen davant del mateix déu. Els genocides perpetren les majors atrocitats sense immutar-se i quan algú els acusa dels seus crims se’l miren amb cara de babau i li diuen: «però si sóc un patriota, jo l’únic que he fet és defensar el meu país...».
Els genocides, quan ja no exerceixen com a tals, es retiren en l’anonimat d’un vida tranquil·la, es deixen créixer la barba, amanyaguen les criatures i passegen pel carrer el somriure d’un jubilat. El sol segueix sortint pel mateix lloc, la pluja segueix caient del cel amb la metòdica lògica de la llei de la gravetat i, fins i tot, ells segueixen cobrant la pensió amb tots els drets d’antiguitat. Però el genocida no pot estar mai tranquil, perquè sempre hi haurà algú disposat a perseguir-lo, algú que ha après a desconfiar de les barbes espesses i dels ulls vitrificats pel terror. Espero que, com en aquelles pel·lícules d’abans, el bo acabi guanyant.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…