Ves al contingut principal

Els festivals i les cuques de llum

Al llarg de l’estiu, la vida nocturna esclata en tot el seu esplendor. Les cuques de llum brillen amb una desaforada lluentor i els ciutadans busquen desesperadament la frescor relativa de les hores sense sol, per fer coses que de dia no farien mai de la vida. Hi ha molta gent que a l’hivern no anirien ni bojos al teatre, ni a una exposició i menys encara a un concert de música clàssica, i en canvi durant l’estiu ho troben el més normal de món.
Les curtes nits de juliol i agost, al nostre país, sembla que s’hagin inventat per a omplir la quota d’esdeveniments culturals als quals s’ha d’assistir, per arribar a la mitjana anual de qualsevol país civilitzat del nostre entorn. De fet les institucions programen els festivals d’estiu amb aquesta finalitat, competint desenfrenadament entre elles, per fer coincidir, com en una mena de traca pirotècnica, tots els concerts en unes mateixes dates.
Festivals de jazz, flamenc, rock, músiques ètniques, dansa, curtmetratges i de qualsevol cosa en general que pugui atreure la curiositat de les parelles desvagades, que malden entre elles per lluir vestits clars i bronzejats de torradora. A l’estiu tota cuca viu i qualsevol excusa és bona per gastar-se els diners del pressupost fent venir artistes de renom –a vegades amb més nom que altra cosa–, en el marc incomparable d’una plaça de poble o sobre un escenari de tramoia en un camp de secà.
L’estiu és curt i s’ha d’aprofitar, després ja vindran la tardor i l’hivern, sobretot l’hivern de dies curts i de llargues i llòbregues nits a la vora del televisor. Igual que les cuques de llum, els festivals d’estiu només viuen fugaçment per a reproduir-se, s’il·luminen per atreure els individus del sexe contrari i després d’aconseguir el seu objectiu s’apaguen, deixant de nou en la foscor els camps de la cultura.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…