Ves al contingut principal

El soldat de plom

Diu un proverbi alemany que la immobilitat és el més bonic dels moviments que pot fer un soldat. Seguint el fil d’aquesta premissa podríem arribar a la conclusió que el millor dels soldats és el soldat de plom. Sempre a punt, amb el cap alt, l’uniforme acolorit i rutilant, el fusell preparat i amb el cos completament immòbil. I, a més, el soldat de plom no pensa, el que representa probablement la millor i la més preuada de les virtuts castrenses.
El rei Frederic II –de Prússia– tenia les seves raons per dir que «Si els meus soldats comencessin a reflexionar, cap d’ells voldria continuar en formació de combat». Els prussians, militaristes de mena, van seguir al peu de la lletra les recomanacions dels seus reis i dels seus generals, i en disciplina militar ningú els va poder guanyar mai. Fou precisament en l’època del gran rei de Prússia en què va començar l’afició de petits i grans pels soldats de plom.
Hans Christian Andersen va ser l’autor d’un famós conte on s’explicava la difícil història d’amor entre un pobre soldadet de plom coix i una bonica nina dansaire. Com en tots els contes políticament correctes del seu temps, la història acabava bé. En els límits de la tragèdia, però acabava bé, contràriament a la realitat de molts soldats de carn i ossos, que consumeixen els seus dies abans d’hora, veient com creixen les margarites, però des de sota.
Aquesta setmana Girona acull una exposició mundial de soldats de plom, un soldats que ja no són de plom, per allò de la sostenibilitat i l’ecologia, però, això sí, tots ells continuen garratibats com si s’haguessin empassat el sabre. Que siguin benvinguts tots els afeccionats al tema. Els podríem rebre amb els versos d’aquella cançó de Georges Brassens, quan cantava allò de: «Els únics generals que puc seguir als talons, són els generals dels petits soldats de plom».
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…