Ves al contingut principal

Crisi

L’estiu de l’any passat va ser el de les desgràcies, desgràcies desgraciades: l’apagada de Barcelona, els trens de rodalies que no arribaven... semblava com si en aquest país haguéssim trepitjat merda. Tot això ens pot semblar remot, però la realitat és que ara ha empitjorat. No hi ha dia en què no ens aixequem amb alguna notícia on hi campi com a casa seva la paraula “crisi”. Una “crisi” que sembla voler envair tots els titulars i totes les portades.
Diuen que estem instal·lats en temps de crisi, però la crisi és, per definició, un temps de traspàs, un canvi brusc, que pot ser en sentit favorable o advers. De fet el Diccionari de la Llengua Catalana defineix aquest terme, en la seva vessant econòmica, com una «pertorbació de l’activitat econòmica per raons del seu funcionament».
L’altre dia sentia un que deia que la crisi és «el fracàs del capitalisme». Ara, en què ningú vol pronunciar aquesta paraula –prefereixen dir-ne “economia de mercat”–, tot això fa una mica de gràcia, perquè la crisi precisament és el capitalisme. No s’entendria d’altra manera, una economia amb encefalograma pla és justament el somni del comunisme o de l’anarquisme; la crisi és una de les característiques essencials d’aquest mode de producció que es basa en la propietat privada dels mitjans de producció i en la recerca del benefici màxim.
El capitalisme és com el suflé: puja, però després baixa. No passa res, però s’ha d’anar en compte i, sobretot, no s’ha de deixar mai que el mercat és reguli totalment per ell mateix, perquè després, quan vénen maldades, els defensors a ultrança del capitalisme són els primers en lamentar-se. No es poden encendre espelmes en l’altar del liberalisme econòmic i després voler que l’Estat ho reguli tot. Espero que d’aquesta crisi, si més no, en sortim tots una mica més savis. Potser, després de tot, això de la socialdemocràcia tampoc era cap mal invent!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…