Ves al contingut principal

Crisi

L’estiu de l’any passat va ser el de les desgràcies, desgràcies desgraciades: l’apagada de Barcelona, els trens de rodalies que no arribaven... semblava com si en aquest país haguéssim trepitjat merda. Tot això ens pot semblar remot, però la realitat és que ara ha empitjorat. No hi ha dia en què no ens aixequem amb alguna notícia on hi campi com a casa seva la paraula “crisi”. Una “crisi” que sembla voler envair tots els titulars i totes les portades.
Diuen que estem instal·lats en temps de crisi, però la crisi és, per definició, un temps de traspàs, un canvi brusc, que pot ser en sentit favorable o advers. De fet el Diccionari de la Llengua Catalana defineix aquest terme, en la seva vessant econòmica, com una «pertorbació de l’activitat econòmica per raons del seu funcionament».
L’altre dia sentia un que deia que la crisi és «el fracàs del capitalisme». Ara, en què ningú vol pronunciar aquesta paraula –prefereixen dir-ne “economia de mercat”–, tot això fa una mica de gràcia, perquè la crisi precisament és el capitalisme. No s’entendria d’altra manera, una economia amb encefalograma pla és justament el somni del comunisme o de l’anarquisme; la crisi és una de les característiques essencials d’aquest mode de producció que es basa en la propietat privada dels mitjans de producció i en la recerca del benefici màxim.
El capitalisme és com el suflé: puja, però després baixa. No passa res, però s’ha d’anar en compte i, sobretot, no s’ha de deixar mai que el mercat és reguli totalment per ell mateix, perquè després, quan vénen maldades, els defensors a ultrança del capitalisme són els primers en lamentar-se. No es poden encendre espelmes en l’altar del liberalisme econòmic i després voler que l’Estat ho reguli tot. Espero que d’aquesta crisi, si més no, en sortim tots una mica més savis. Potser, després de tot, això de la socialdemocràcia tampoc era cap mal invent!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…