Ves al contingut principal

Plou sobre mullat

Tenim un país de contrastos, unes vegades sembla a mig fer i d’altres passat de rosca. Els regants del Ter que no tenen aigua i els de secà que en tenen massa; els del ram de la construcció que ara no tenen feina, el tren d’alta velocitat que va a mig gas i la línia de molt alta tensió encara per connectar. Els bancs que no tenen diners, els pescadors que es queden sense pesca, la gasolina a preu d’or i les hipoteques cada vegada més feixugues.
Després de la sequera i d’uns quants dies de ploure sobre mullat, ara només ens faltaria haver de suportar una tempesta eclèctica. O sigui, com una mena de tempesta elèctrica, però barrejada amb la tempesta política i la tempesta econòmica que, diuen, encara està per arribar. El món és així, però a nosaltres sempre ens agafa desprevinguts i a contrapèl. Aquí l’únic que no es despentina és el president Montilla, però, com vostès poden compendre, en el seu cas no té gaire mèrit.
Segurament el congrés d’ERC ens tornarà definitivament a la realitat. Aquests d’Esquerra són pocs i malavinguts, però tenen el mèrit de fer-nos anar sempre a tots de corcoll. Esperem que, passi el que passi, els pantans de la política catalana desguassin definitivament cap al mar de l’estiu, que els bancs es carreguin d’electricitat, que els pagesos corrin a alta velocitat, que els constructors tornin a pescar sardines i que en Montilla pugui pagar les hipoteques.
Em penso que m’he fet un embolic, però malgrat tot crec que vostès ja m’entenen. Tots ens coneixem i sabem de quin peu calça la realitat. Tenim un país de contrastos subtils i ple de subtileses radicals. Caminem sempre pel llom d’una carena, amb els peus relliscant cap un vessant i cap a l’altre. Sempre ha estat així i sempre ho serà, però no deixa mai de sorprendre’ns. Que avorrida seria la vida d’haver nascut en un altre país! Hem de donar gràcies per estar sempre entretinguts.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…