Ves al contingut principal

La biblioteca

Un llibre es pot llegir en qualsevol indret, moltes vegades només és cosa de l’atzar. Una mena d’atzar treballat i formal, que ens porta la lectura a les mans i que ens fa llegir-lo –sense quant val ni quant costa– en els llocs més inesperats: a l’autobús, a la sala d’espera del metge, a casa d’un amic i –evidentment-– al vàter, un racó que a moltes cases sempre fa pudor de lectura.
Curiosament avui en dia no és a les biblioteques on més es llegeix, jo diria més aviat que en aquests temples de la cultura s’hi fa una mica de tot. A la biblioteca sobretot s’hi busca silenci i calma. És un indret on el temps no passa a la mateixa velocitat que a la resta del món. És una mica com una església, on s’hi desenvolupen ritus estrictament preconcebuts, o com un ambulatori de la Seguretat Social, on tothom espera el seu torn amb una paciència resignada.
Avui he decidit escriure aquest article en la calma monacal de la Biblioteca Pública de Girona, a la Casa de la Cultura. Encara que la calma monacal d’aquesta casa és més semblant a la dels superpoblats convents de l’edat mitjana, que a la dels cenobis moderns, habitats només per quatre monjos solitaris.
Tal com vostès poden comprovar. Els meus articles també sorgeixen de l’atzar, l’atzar predisposat i preocupat de qui té el compromís amb el diari de fer-ho dos cops per setmana. L’atzar és la paraula amb què els àrabs designaven una de les cares del dau de la sort, justament aquella on hi havia dibuixada una flor de taronger (azahar). Avui el dau ha caigut d’aquest costat, què hi farem!
A Girona encara tenim sort de tenir racons com aquest, on un pot escriure un article, estudiar l’examen, navegar per internet, escoltar música, llegir un llibre o simplement respirar l’olor de la cultura i contemplar la visió dels llibres apilats un al costat de l’altre, com en un paisatge fantàstic. Poca cosa més en trauran avui de la lectura del meu article, jo simplement els puc dir que he passat una bona estona a la biblioteca, no sé si les havien inventat per això, però benvingudes siguin tal com són per molt de temps.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…