Ves al contingut principal

La biblioteca

Un llibre es pot llegir en qualsevol indret, moltes vegades només és cosa de l’atzar. Una mena d’atzar treballat i formal, que ens porta la lectura a les mans i que ens fa llegir-lo –sense quant val ni quant costa– en els llocs més inesperats: a l’autobús, a la sala d’espera del metge, a casa d’un amic i –evidentment-– al vàter, un racó que a moltes cases sempre fa pudor de lectura.
Curiosament avui en dia no és a les biblioteques on més es llegeix, jo diria més aviat que en aquests temples de la cultura s’hi fa una mica de tot. A la biblioteca sobretot s’hi busca silenci i calma. És un indret on el temps no passa a la mateixa velocitat que a la resta del món. És una mica com una església, on s’hi desenvolupen ritus estrictament preconcebuts, o com un ambulatori de la Seguretat Social, on tothom espera el seu torn amb una paciència resignada.
Avui he decidit escriure aquest article en la calma monacal de la Biblioteca Pública de Girona, a la Casa de la Cultura. Encara que la calma monacal d’aquesta casa és més semblant a la dels superpoblats convents de l’edat mitjana, que a la dels cenobis moderns, habitats només per quatre monjos solitaris.
Tal com vostès poden comprovar. Els meus articles també sorgeixen de l’atzar, l’atzar predisposat i preocupat de qui té el compromís amb el diari de fer-ho dos cops per setmana. L’atzar és la paraula amb què els àrabs designaven una de les cares del dau de la sort, justament aquella on hi havia dibuixada una flor de taronger (azahar). Avui el dau ha caigut d’aquest costat, què hi farem!
A Girona encara tenim sort de tenir racons com aquest, on un pot escriure un article, estudiar l’examen, navegar per internet, escoltar música, llegir un llibre o simplement respirar l’olor de la cultura i contemplar la visió dels llibres apilats un al costat de l’altre, com en un paisatge fantàstic. Poca cosa més en trauran avui de la lectura del meu article, jo simplement els puc dir que he passat una bona estona a la biblioteca, no sé si les havien inventat per això, però benvingudes siguin tal com són per molt de temps.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…