Ves al contingut principal

El Ter enter

El Ter és un riu modest, que malda per poder mantenir-se a tercera divisió i no haver de baixar a quarta regional. No com, posem per cas, l’Ebre o el Roine, que es tracten d’igual a igual amb els gran rius d’Europa i que surten a tots el mapes, fins i tot en els menys acolorits. El Ter és un riu gairebé anònim, minúscul i –si fem cas del cabal que arriba a la seva desembocadura– francament esquifit.
El Ter és el riu que ens ha tocat en la loteria de la vida i de la geografia. És poca cosa, però és el que tenim i amb això n’hauríem de tenir-ne prou per donar de beure als nostres camps, als nostres pobles i als nostres visitants. I amb el que sobrés fins i tot estaríem disposats a col·laborar amb la Barcelona assedegada del segle XXI, per regar els seus jardins, per omplir les seves piscines i per donar realç a les seves fonts ornamentals. Però, tal com diria la meva àvia, «d’allà on no n’hi ha no en pot rajar» i al Ter poca cosa li queda per rajar. Els barcelonins hauran de buscar-se la vida en un altre riu, perquè el Ter ja no dóna per més.
L’altre dia a Girona es va desenvolupar una manifestació tranquil·la i ordenada, per a demanar al govern una cosa tan evident com que compleixi les lleis, que els gironins volem el Ter i –tal com deia en una pancarta– el volen enter. Els habitants d’aquestes comarques per fi han obert els ulls a una realitat que fins ara no havien volgut veure, potser per por a ser titllats de provincians. Els gironins volem que Catalunya, el país que es vol construir, no es plantegi únicament en funció del pes de la ciutat comtal i no només des del punt de vista del repartiment dels recursos naturals, sinó de tot plegat. Barcelona és i ha de continuar essent la capital, però el país és i ha de continuar estant configurat en funció de tot el seu territori, amb els seus rius i amb la seva gent. Espero que aquesta lluita no sigui en va i que Catalunya prengui consciència de la seva dimensió real.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…