Ves al contingut principal

El "palco" dels sastres

El filòsof Francesc Pujols i Morgades va profetitzar que arribaria un dia en què els catalans, pel fet de ser-ho, aniriem pel món i ens ho trobariem tot pagat. Encara ara és el somni recurrent de molts de nosaltres. Ens imaginem asseguts a la terrassa d’un bar, en qualsevol racó del planeta, treient el carnet de català i que el cambrer ens faci reverències i ens digui: “no es preocupi senyor català, tot pagat, tot pagat!”.
Als catalans no ens agrada haver de tocar-nos la cartera i els gironins en concret –que som més catalans que ningú– hem desenvolupat tècniques molt depurades per no marejar en excés el contingut sempre fràgil de la butxaca dels calerons. Per exemple: a Girona hi ha hagut tradicionalment dos menes d’aficionats que no han pagat mai entrada al camp de futbol, els uns, que entren per la porta d’autoritats i els altres, que s’instal·len al “palco” dels sastres. Aquest costum és tan arrelat a la ciutat que fins i tot ha donat nom a un carrer que puja serpentejant cap a les Pedreres; que és precisament allà on tradicionalment s’allotjaven els no-socis del Girona FC quan l’equip jugava a casa, o sigui a l’antic camp de Vista Alegre.
Ara ja fa temps que el Girona juga a Montilivi, però la tradició del “palco” dels sastres s’ha mantingut indemne. Ja poden passar els anys, les directives del Club ja poden anar cantant misses i demanant col·laboració de la gent de Girona, que els sastres continuen mirant-se els partits des de les altures.
Francesc Pujols no va poder veure com es complia la seva profecia, fins i tot ell va haver de patir l’exili i les desgràcies més diverses fins arribar, pràcticament indigent, a una residència de Montpeller on l’ajut que rebien els refugiats era tan precari que Pujols va poder dir que “morien de renda”. Els gironins, a força de voler tenir-ho tot pagat, també podem arribar a “morir de renda”. En el “palco” dels sastres hi podríem erigir el monument a la gasiveria, però, qui el pagaria?
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…