Ves al contingut principal

Crònica del progrès

Igual que l’equip de futbol local, l’aeroport de Girona – Costa Brava ha passat d’una categoria inferior a una de superior, però l’aeroport, en canvi, ara ja es troba en fase d’ascens a la primera divisió d’honor i amb opcions d’èxit. Tot una proesa si ho comparem amb altres indicadors, econòmics i socials, que situen les nostres comarques en una situació molt més discreta.
L’aeroport, inaugurat l’any 1967, fou una de les obres civils més emblemàtiques d’aquella època. Juntament amb la presa de Susqueda i la construcció de l’autopista. El “camp d’aviació” esdevingué ràpidament un dels símbols de progrés de les nostres comarques. Milers de gironins, conduint els seus utilitaris, s’arribaven cada diumenge a gaudir dels paisatges infestats d’excavadores i de grues. Aquella visió del progrés avançant a marxes forçades, va quedar gravat per sempre més en la memòria dels gironins.
Si haguessin projectat la línia de Molt Alta Tensió quaranta anys enrere, la gent hauria anat a contemplar les obres bocabadats i cada vegada que haguessin penjat un cable haurien aplaudit fins i tot amb les orelles. Però ara ja estem saturats de preses, de canalitzacions, d’urbanitzacions i de carreteres, i quan sentim parlar d’excavadores, desenfundem les pancartes i comencem a cridar consignes.
Ara progrés és dir “No”. No, en el pati de casa meva, naturalment. Però el problema comença precisament en el patí del veí, perquè al costat de cada pati n’hi ha un altre i ningú vol res més que trenqui la fragilitat del paisatge, entre la finestra del menjador i la línia de l’infinit. D’aquella pols ara vénen aquests fangs, però el progrés no es pot aturar, és com anar en bicicleta: si es deixa de pedalar, es perd l’equilibri. Potser ara seria un bon moment per començar a parlar d’un pacte sobre el model de creixement que impliqués a tots els sectors de la societat. Si no ho fem ens trobarem aviat en un carreró sense sortida i ja no hi valdran Ryanairs que ens vinguin a salvar la cara.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…