Ves al contingut principal

Va de comptes

La culpa és dels periodistes, permeti’m que ho digui clar, fins i tot abans d’haver plantejat la premissa. Generalment primer s’exposa la proposició i després s’arriba a una conclusió, que serveix de base a un argument o a una discussió. O no. Perquè en aquest país tothom té les respostes preparades, moltes més respostes que preguntes. Deixades anar amb comptagotes, les preguntes les remetem als filòsofs de capçalera o als economistes de família, que de tot n’hi ha a l’hort del Senyor.
Algú podria arribar a entendre, segons com, que la pregunta inherent a la resposta inicial d’aquest article seria: “qui s’ha equivocat comptant els visitants de l’exposició de flors?” Però no, més aviat la pregunta s’hauria d’entendre d’aquesta manera: “a qui interessa saber exactament quantes persones han visitat Girona durant aquests dies?”. A mi, per descomptat, m’interessa poc.
Posats a fer, m’interessaria més saber la mitjana d’edat de la gent que ens visita. Si ens posem a fer comptes segur que arribarem fàcilment a la conclusió que els carrers del nostre Barri Vell només s’omplen de representants de la tercera edat, de la mateixa manera que els museus només s’omplen de quitxalla. Els adolescents, preadolescents i postadolescents, només es mobilitzen amb les ofertes lúdiques que es poden resumir sota l’encapçalament de: “drogues, sexe i rock-and-roll”.
Però, i els de la segona edat?, tots aquells que ja passen de la trentena i que encara no han arribat a la cinquantena? On són? Qui o què els mobilitza? Se’ls ha empassat la terra? La pregunta, amics meus, probablement és tan incontestable com les precedents, però algú hauria de començar a fer números per intentar argumentar alguna resposta coherent. Els periodistes estan delerosos de poder tocar xifres fresques i els tècnics municipals segur que estan més que preparats per a proporcionar-les. Doncs apa nois, endavant!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …