Ves al contingut principal

No passa res

Tothom ho diu i és profecia: hem entrat en estat de crisi i la cosa va per llarg. Després d’anys de posar totxos a tord i a dret, els mateixos que exhibien els gràfics rampants i les banderes del superàvit, aviat ens diran que ens hem d’estrènyer el cinturó. No passa res, és la mateixa història que es repeteix una vegada i l’altra. Aquí paguem els de sempre, espero que els coixins siguin prou tous per a resistir la caiguda.
Però les desgràcies no vénen mai soles, la sequera ens fa anar de bòlit i ara resulta que no hi ha aigua per omplir totes les piscines que s’han anat construint durant aquests anys, ni per regar els jardins anglesos de les cases arrenglerades; per no haver-hi no hi haurà ni aigua pels camps de gespa artificial. Perquè –no s’ho perdi– no sé si sap vostè que la gespa artificial també s’ha de regar! I qui haurà de pagar el beure? Exacte, vostè i jo!
I la cosa no acaba aquí. Ara, després de les pluges de primavera vindran els incendis forestals i les onades de calor i els talls de llum perquè tothom voldrà engegar els aires condicionats el mateix dia. I en Zapatero que va cantant la cançoneta del “café para todos”, la Chacón que estarà de baixa per maternitat, els d’ERC que voldran tocar la bandúrria, estar en la processó i anar de vacances; i en Rajoy que un ja no sap si puja, baixa o es tanca definitivament a l’armari.
L’estiu serà llarg i tot plegat arriba carregat de mals auguris. Prengui paciència, faci’m cas, que vostè i jo no podem fer altra cosa que esperar a les properes eleccions per poder dir la nostra. Encara que el meu vot, pobret, també està en crisi i no sé si arribarà viu fins al final de la legislatura. Serà qüestió de donar-li til·la i valeriana i amanyagar-lo, que no passa res, pobrissó meu! No fos cas que ara a sobre encara vingui un Berlusconi i ens posi fora de la llei.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…