Ves al contingut principal

La muntanya màgica

Montjuïc és una protuberància de la geografia gironina, com una mena de bony enorme, entre el Galligants, l’Onyar i el Ter. Antigament era un indret erm, inhòspit i pedregós, on els jueus del Call hi enterraven pietosament els seus morts i els gironins assetjats hi sacrificaven inútilment els seus herois. Girona va viure sempre a l’ombra de la seva muntanya, una ombra allargada i sinuosa, que durant vint segles fou més tràgica que màgica.
Amb l’arribada de la II República s’hi va construir una escola modèlica, moderna i assolellada i l’Ajuntament va projectar-hi una ciutat jardí, que els consistoris franquistes van oblidar en els calaixos dels draps bruts. L’onada d’immigració dels anys seixanta va colonitzar amb barraques la muntanya, aprofitant les runes del castell, fins que el senyor Fernando Vilallonga va comprar els terrenys per fer-hi una urbanització de luxe i els sobrevinguts van haver de fugir cap a altres barris de la ciutat.
Al llarg de trenta anys la muntanya quedà pràcticament coberta de cases, urbanitzada fins al darrer racó, amb arbres ben regats, gespes pentinades amb delit i piscines blaves, d’un blau intens i generós. L’Ajuntament es va fer càrrec dels carrers i de les voreres, amb recança, de mica en mica, a poc a poc. Conscients del poc pes demogràfic de la zona, però pressionats per la força dels nous pobladors, habituats –la majoria– a presentar per escrit les seves queixes.
Ara, els seus habitants pugen i baixen cada dia de la muntanya, mirant de reüll la silueta retallada de la catedral que flota gloriosament entre les boires, contents de viure en una muntanya màgica, on el temps hi passa de biaix i els autobusos hi arriben encara que sigui a final de línia. Montjuïc que podria haver estat una ciutat model i que va derivar perillosament cap a una gran parida, ha arribat a ser finalment un barri més de la ciutat amb les seves llums i les seves ombres. Montjuïc és una muntanya que –miraculosament– ha infantat alguna cosa més que un magre ratolí.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…