Ves al contingut principal

La muntanya màgica

Montjuïc és una protuberància de la geografia gironina, com una mena de bony enorme, entre el Galligants, l’Onyar i el Ter. Antigament era un indret erm, inhòspit i pedregós, on els jueus del Call hi enterraven pietosament els seus morts i els gironins assetjats hi sacrificaven inútilment els seus herois. Girona va viure sempre a l’ombra de la seva muntanya, una ombra allargada i sinuosa, que durant vint segles fou més tràgica que màgica.
Amb l’arribada de la II República s’hi va construir una escola modèlica, moderna i assolellada i l’Ajuntament va projectar-hi una ciutat jardí, que els consistoris franquistes van oblidar en els calaixos dels draps bruts. L’onada d’immigració dels anys seixanta va colonitzar amb barraques la muntanya, aprofitant les runes del castell, fins que el senyor Fernando Vilallonga va comprar els terrenys per fer-hi una urbanització de luxe i els sobrevinguts van haver de fugir cap a altres barris de la ciutat.
Al llarg de trenta anys la muntanya quedà pràcticament coberta de cases, urbanitzada fins al darrer racó, amb arbres ben regats, gespes pentinades amb delit i piscines blaves, d’un blau intens i generós. L’Ajuntament es va fer càrrec dels carrers i de les voreres, amb recança, de mica en mica, a poc a poc. Conscients del poc pes demogràfic de la zona, però pressionats per la força dels nous pobladors, habituats –la majoria– a presentar per escrit les seves queixes.
Ara, els seus habitants pugen i baixen cada dia de la muntanya, mirant de reüll la silueta retallada de la catedral que flota gloriosament entre les boires, contents de viure en una muntanya màgica, on el temps hi passa de biaix i els autobusos hi arriben encara que sigui a final de línia. Montjuïc que podria haver estat una ciutat model i que va derivar perillosament cap a una gran parida, ha arribat a ser finalment un barri més de la ciutat amb les seves llums i les seves ombres. Montjuïc és una muntanya que –miraculosament– ha infantat alguna cosa més que un magre ratolí.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…