Ves al contingut principal

La muntanya màgica

Montjuïc és una protuberància de la geografia gironina, com una mena de bony enorme, entre el Galligants, l’Onyar i el Ter. Antigament era un indret erm, inhòspit i pedregós, on els jueus del Call hi enterraven pietosament els seus morts i els gironins assetjats hi sacrificaven inútilment els seus herois. Girona va viure sempre a l’ombra de la seva muntanya, una ombra allargada i sinuosa, que durant vint segles fou més tràgica que màgica.
Amb l’arribada de la II República s’hi va construir una escola modèlica, moderna i assolellada i l’Ajuntament va projectar-hi una ciutat jardí, que els consistoris franquistes van oblidar en els calaixos dels draps bruts. L’onada d’immigració dels anys seixanta va colonitzar amb barraques la muntanya, aprofitant les runes del castell, fins que el senyor Fernando Vilallonga va comprar els terrenys per fer-hi una urbanització de luxe i els sobrevinguts van haver de fugir cap a altres barris de la ciutat.
Al llarg de trenta anys la muntanya quedà pràcticament coberta de cases, urbanitzada fins al darrer racó, amb arbres ben regats, gespes pentinades amb delit i piscines blaves, d’un blau intens i generós. L’Ajuntament es va fer càrrec dels carrers i de les voreres, amb recança, de mica en mica, a poc a poc. Conscients del poc pes demogràfic de la zona, però pressionats per la força dels nous pobladors, habituats –la majoria– a presentar per escrit les seves queixes.
Ara, els seus habitants pugen i baixen cada dia de la muntanya, mirant de reüll la silueta retallada de la catedral que flota gloriosament entre les boires, contents de viure en una muntanya màgica, on el temps hi passa de biaix i els autobusos hi arriben encara que sigui a final de línia. Montjuïc que podria haver estat una ciutat model i que va derivar perillosament cap a una gran parida, ha arribat a ser finalment un barri més de la ciutat amb les seves llums i les seves ombres. Montjuïc és una muntanya que –miraculosament– ha infantat alguna cosa més que un magre ratolí.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…