Ves al contingut principal

Dinosaurios


Els dinosaures eren uns animals enormes que vivien en aquest planeta molt abans de la crisi econòmica i del primer canvi climàtic. Els dinosaures ja es passejaven per la terra, ensenyant les seves dents afilades i terribles, quan encara no havia començat la deriva dels continents i que Madonna interpretés el paper d’Evita, acompanyada d’un improbable Che Guevara amb cara d’Antonio Banderas. Els dinosaures es van extingir, però quedaren entre nosaltres un grapat d’argentins amb pinta de diplodocus i accent porteño.
Durant els anys setanta de la nostra època, o del segle passat per ser més exactes, arribaren al nostre país tota aquella colla d’indocumentats que fugien de les inclemències d’una dictadura militar, just quan nosaltres començàvem a sortir del forat produït per quaranta anys d’una altra dictadura, mare de totes les dictadures i de totes les barbàries. Aquells argentins eren gent preparada, amb estudis, que aviat s’introduïren, sense manies ni prejudicis, en els intersticis d’això que ens agrada anomenar “societat civil”.
Un d’aquells argentins del 77 era en Jorge Garralda, un tipus alt amb pinta de despistat, amb ulleres caigudes sobre un nas ganxut i la veu melòdica dels que han nascut a l’altre costat de l’oceà. En Jorge, juntament amb Carlos H. Jorge i altres, crearen ara fa 10 anys un grup musical que anomenaren “Dinosaurios” i amb el qual han anat fent recitals una mica per tot arreu. A Girona es van donar a conèixer –com a grup– en un acte dels Casero i van deixar molt bon record entre la tribu que hi assisteix habitualment.
Avui els Dinosaurios es presenten a l’auditori de la Mercè per celebrar el seu desè aniversari, amb un espectacle que porta per títol Volver... no es un tango. Ara que es parla tant d’immigració i d’integració, fóra bo que els gironins deixessin de banda el seu complex d’assetjament constant, per anar a veure i a escoltar –sobretot escoltar– aquests Dinosaurios que a hores d’ara ja són més catalans que argentins.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…