Ves al contingut principal

Dinosaurios


Els dinosaures eren uns animals enormes que vivien en aquest planeta molt abans de la crisi econòmica i del primer canvi climàtic. Els dinosaures ja es passejaven per la terra, ensenyant les seves dents afilades i terribles, quan encara no havia començat la deriva dels continents i que Madonna interpretés el paper d’Evita, acompanyada d’un improbable Che Guevara amb cara d’Antonio Banderas. Els dinosaures es van extingir, però quedaren entre nosaltres un grapat d’argentins amb pinta de diplodocus i accent porteño.
Durant els anys setanta de la nostra època, o del segle passat per ser més exactes, arribaren al nostre país tota aquella colla d’indocumentats que fugien de les inclemències d’una dictadura militar, just quan nosaltres començàvem a sortir del forat produït per quaranta anys d’una altra dictadura, mare de totes les dictadures i de totes les barbàries. Aquells argentins eren gent preparada, amb estudis, que aviat s’introduïren, sense manies ni prejudicis, en els intersticis d’això que ens agrada anomenar “societat civil”.
Un d’aquells argentins del 77 era en Jorge Garralda, un tipus alt amb pinta de despistat, amb ulleres caigudes sobre un nas ganxut i la veu melòdica dels que han nascut a l’altre costat de l’oceà. En Jorge, juntament amb Carlos H. Jorge i altres, crearen ara fa 10 anys un grup musical que anomenaren “Dinosaurios” i amb el qual han anat fent recitals una mica per tot arreu. A Girona es van donar a conèixer –com a grup– en un acte dels Casero i van deixar molt bon record entre la tribu que hi assisteix habitualment.
Avui els Dinosaurios es presenten a l’auditori de la Mercè per celebrar el seu desè aniversari, amb un espectacle que porta per títol Volver... no es un tango. Ara que es parla tant d’immigració i d’integració, fóra bo que els gironins deixessin de banda el seu complex d’assetjament constant, per anar a veure i a escoltar –sobretot escoltar– aquests Dinosaurios que a hores d’ara ja són més catalans que argentins.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…