Ves al contingut principal

Llums i ombres, uns apunts sobre Cassà


Cassà de la Selva és un poble difícil de definir. Passejant pels carrers del seu casc antic, dibuixats irregularment al voltant de la plaça de la Coma, un no sap ben bé si es troba a la Selva o a l’Empordà; potser a causa d’aquesta indefinició va acabar en el seu moment essent part del Gironès. Ara, la imatge en general de Cassà en un dia de primavera, és la d’una població sobrevolada per un grapat de coloms autòctons i rodejada fins a l’infinit per una multitud d’orenetes, falciots i per tota mena d’aus migratòries.
Com tots els pobles de les nostres comarques és evident que ha viscut temps millors, però la gent no deu ser pobre del tot, a jutjar per les marques dels automòbils que circulen pels carrers del centre. Uns carrers que porten noms de farmacèutics, apotecaris, enginyers agrònoms, capellans emèrits, músics de cobla i germans de les escoles cristianes. La culminació de la devoció per aquests darrers és un monument de gust dubtós que serveix de punt central d’una plaça que té –a falta de més pressupost?– amb prou feines voreres per als vianants. El dia que els cassanencs erigeixen un monument a l’escola pública espero que no ho encarreguin al mateix artista.
Des de l’any 1989 l’ajuntament de Cassà està ubicat a Can Nadal, un antic casalot d’estil “eclèctic”, tal com anuncia una placa situada en la seva façana. Aquest estil és el predominant a tot el poble; és de destacar també la façana del col·legi La Salle, que sembla un mostrari de colors i de formes difícils de definir d’altra manera. El patí d’aquesta escola, per la part del darrere, sembla més aviat una mena de gàbia enorme. No sé si serà per a evitar que els nanos fugin o perquè no l’assaltin els fills dels nouvinguts.
En un rellotge de sol, agençat de nou en la part lateral de l’església, s’hi pot llegir aquesta llegenda: “La llum és l’ombra de Déu”. De nit no sé com s’ho fan sense llum i sense Déu, però mentrestant es nota que a Cassà l’ombra de l’església és allargada.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…