Ves al contingut principal

Llums i ombres, uns apunts sobre Cassà


Cassà de la Selva és un poble difícil de definir. Passejant pels carrers del seu casc antic, dibuixats irregularment al voltant de la plaça de la Coma, un no sap ben bé si es troba a la Selva o a l’Empordà; potser a causa d’aquesta indefinició va acabar en el seu moment essent part del Gironès. Ara, la imatge en general de Cassà en un dia de primavera, és la d’una població sobrevolada per un grapat de coloms autòctons i rodejada fins a l’infinit per una multitud d’orenetes, falciots i per tota mena d’aus migratòries.
Com tots els pobles de les nostres comarques és evident que ha viscut temps millors, però la gent no deu ser pobre del tot, a jutjar per les marques dels automòbils que circulen pels carrers del centre. Uns carrers que porten noms de farmacèutics, apotecaris, enginyers agrònoms, capellans emèrits, músics de cobla i germans de les escoles cristianes. La culminació de la devoció per aquests darrers és un monument de gust dubtós que serveix de punt central d’una plaça que té –a falta de més pressupost?– amb prou feines voreres per als vianants. El dia que els cassanencs erigeixen un monument a l’escola pública espero que no ho encarreguin al mateix artista.
Des de l’any 1989 l’ajuntament de Cassà està ubicat a Can Nadal, un antic casalot d’estil “eclèctic”, tal com anuncia una placa situada en la seva façana. Aquest estil és el predominant a tot el poble; és de destacar també la façana del col·legi La Salle, que sembla un mostrari de colors i de formes difícils de definir d’altra manera. El patí d’aquesta escola, per la part del darrere, sembla més aviat una mena de gàbia enorme. No sé si serà per a evitar que els nanos fugin o perquè no l’assaltin els fills dels nouvinguts.
En un rellotge de sol, agençat de nou en la part lateral de l’església, s’hi pot llegir aquesta llegenda: “La llum és l’ombra de Déu”. De nit no sé com s’ho fan sense llum i sense Déu, però mentrestant es nota que a Cassà l’ombra de l’església és allargada.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…