Ves al contingut principal

Llums i ombres, uns apunts sobre Cassà


Cassà de la Selva és un poble difícil de definir. Passejant pels carrers del seu casc antic, dibuixats irregularment al voltant de la plaça de la Coma, un no sap ben bé si es troba a la Selva o a l’Empordà; potser a causa d’aquesta indefinició va acabar en el seu moment essent part del Gironès. Ara, la imatge en general de Cassà en un dia de primavera, és la d’una població sobrevolada per un grapat de coloms autòctons i rodejada fins a l’infinit per una multitud d’orenetes, falciots i per tota mena d’aus migratòries.
Com tots els pobles de les nostres comarques és evident que ha viscut temps millors, però la gent no deu ser pobre del tot, a jutjar per les marques dels automòbils que circulen pels carrers del centre. Uns carrers que porten noms de farmacèutics, apotecaris, enginyers agrònoms, capellans emèrits, músics de cobla i germans de les escoles cristianes. La culminació de la devoció per aquests darrers és un monument de gust dubtós que serveix de punt central d’una plaça que té –a falta de més pressupost?– amb prou feines voreres per als vianants. El dia que els cassanencs erigeixen un monument a l’escola pública espero que no ho encarreguin al mateix artista.
Des de l’any 1989 l’ajuntament de Cassà està ubicat a Can Nadal, un antic casalot d’estil “eclèctic”, tal com anuncia una placa situada en la seva façana. Aquest estil és el predominant a tot el poble; és de destacar també la façana del col·legi La Salle, que sembla un mostrari de colors i de formes difícils de definir d’altra manera. El patí d’aquesta escola, per la part del darrere, sembla més aviat una mena de gàbia enorme. No sé si serà per a evitar que els nanos fugin o perquè no l’assaltin els fills dels nouvinguts.
En un rellotge de sol, agençat de nou en la part lateral de l’església, s’hi pot llegir aquesta llegenda: “La llum és l’ombra de Déu”. De nit no sé com s’ho fan sense llum i sense Déu, però mentrestant es nota que a Cassà l’ombra de l’església és allargada.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…