Ves al contingut principal

Germans Sàbat

Germans Sàbat és un poblat multicolor, situat entre l’autopista AP7 i el Celler de Can Roca. El barri viu la seva vida entre els vehicles que circulen per una de les grans artèries europees i els que aparquen al davant d’un dels restaurants amb més prestigi del país, entre la remor dels avions que inicien el descens cap a l’aeroport i el brogit dels automòbils dels joves del veïnat que exhibeixen la potència de decibels dels seus altaveus.
Tots aquests sorolls contrasten amb el silenci de les cases i la serenor profunda de la riera. Germans Sàbat ha crescut a partir d’un nucli originari de 227 cases, construïdes totes amb el mateix patró, però que amb el temps els seus habitants han anat personalitzant a la seva manera. No n’hi ha dos del mateix color, ni amb la mateixa forma, ni tan sols amb la mateixa textura de la façana. La seva plaça major és una espai urbà, geomètricament parlant difícil de definir, que serveix fonamentalment per aparcar-hi automòbils. Aproximadament en un dels seus vèrtex s’hi alça la torre de l’aigua, l’element arquitectònic més característic de la zona, una espècie de campanar laic revestit de rajols foradats. Al seu redós s’hi estén un mar d’antenes orientades cap a Rocacorba, que és La Meca dels gironins que creuen en la infal·libilitat de la televisió.
Germans Sàbat és un conglomerat ciutadà totalment urbanitzat, asfaltat, cimentat i enrajolat. Entre les cases només hi queda espai per alguna palmera solitària o un nesprer de branques feixugues, cansades i revinclades. Els seus habitants són gent normal, com jo que escric aquest article i com vostè que el llegeix. Són gent que els dissabtes a la tarda aprofiten per a pintar les parets de l’habitació de la nena, que cuiden el seu cotxe amb una badana i que van pel carrer amb una barra de pa sota el braç. Ningú diria que Germans Sàbat –ara farà 50 anys– fou el fruit d’un pecat, d’un amor clandestí. Aquest barri, igual que Vila-roja o Font de la Pólvora, és el fill no desitjat d’una societat, la societat gironina, que ha volgut que creixés allunyat dels seus murs, lluny de la seva imatge de postal. Ara aquest fill s’ha fet gran i és un més de la família. Els gironins hauríem de passejar més sovint per uns carrers que també són part essencial de l’ànima de la ciutat.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…