Ves al contingut principal

Els mil de Girona


L’altre dia en Quim Nadal, mentre baixàvem per una rambla de Girona curulla de gent i de llibres, em deia, fent un càlcul mental que si no encertat poc li deu faltar, que aproximadament si calculéssim el nombre de persones que assisteixen a tots els actes culturals que es desenvolupen en aquesta ciutat, el total no seria més de mil noms, per ser més precisos, mil noms amb els seus cognoms.
Aquestes mil persones ens anem reunint periòdicament en grups reduïts, repartint-nos els papers, unes vegades uns a dalt, els altres a baix, asseguts o drets, plogui o faci sol, per ser presents en tots els actes que s’organitzen en aquesta ciutat. Actes que són per a festejar la seva gent, la seva història, el seu art i el seu patrimoni, tot un conglomerat que sovint es condensa en la presentació d’un llibre.
John Ruskin, el crític i historiador de l’art, sociòleg i escriptor britànic, deia que els llibres es poden dividir en dos menes clarament diferenciades: els llibres del moment i els llibres de sempre. Abans d’ahir, un dilluns després de Sant Jordi, el dia dels llibres del moment, va tocar parlar de llibres de sempre, de tots aquells llibres on hi reposa la saviesa del temps i que, la majoria dels quals, encara els tenim per llegir, bategant sobre la tauleta de nit.
En Joaquim Nadal i Farreras ens va presentar un llibre que parla de llibres, una bibliografia bàsica per a una història de Girona, il·lustrada amb dibuixos de Marc Vicens. Aquest llibre, casualment coincideix en el temps amb un altre de George Steiner, un autor que també està present en el llibre d’en Quim. El de l’Steiner, que ara s’ha traduït al català, porta per títol Els llibres que no he escrit. O sigui un exercici que precisament sembla el contrari del que ens fa en Quim Nadal, tot i que una vegada llegit podríem arribar a descobrir –per eliminació– precisament els llibres que encara no s’han escrit sobre Girona.
Steiner, en la seva obra, després d’enumerar «els llibres no escrits que haurien pogut fer que les coses fossin molt diferents» i que potser l’haurien permès fracassar millor, acaba la seva dissertació intentant no contestar la pregunta que se li ha reiterat sobre la seva decantació política i sobre la seva fe o falta de fe. Acaba amb aquesta frase: «El creient adult intenta estar sol amb el seu Déu. De la mateixa manera que jo procuro estar amb la seva absència sobirana. Ja he dit massa, he fallat en dir-ho». Després deixa una línia en blanc i remata: «Un proverbi antic fa: “Tant de bo el meu enemic publiqui un llibre”. Jo ara hi afegeixo: “Tant de bo en publiqui set”». Tant l’Steiner com en Quim Nadal ja n’han publicat més de set i espero que en continuïn publicant molts més, pel goig del seus amics i per l’enuig dels seus enemics. Els mil de Girona els hi estarem sempre agraïts.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…