Ves al contingut principal

Els mil de Girona


L’altre dia en Quim Nadal, mentre baixàvem per una rambla de Girona curulla de gent i de llibres, em deia, fent un càlcul mental que si no encertat poc li deu faltar, que aproximadament si calculéssim el nombre de persones que assisteixen a tots els actes culturals que es desenvolupen en aquesta ciutat, el total no seria més de mil noms, per ser més precisos, mil noms amb els seus cognoms.
Aquestes mil persones ens anem reunint periòdicament en grups reduïts, repartint-nos els papers, unes vegades uns a dalt, els altres a baix, asseguts o drets, plogui o faci sol, per ser presents en tots els actes que s’organitzen en aquesta ciutat. Actes que són per a festejar la seva gent, la seva història, el seu art i el seu patrimoni, tot un conglomerat que sovint es condensa en la presentació d’un llibre.
John Ruskin, el crític i historiador de l’art, sociòleg i escriptor britànic, deia que els llibres es poden dividir en dos menes clarament diferenciades: els llibres del moment i els llibres de sempre. Abans d’ahir, un dilluns després de Sant Jordi, el dia dels llibres del moment, va tocar parlar de llibres de sempre, de tots aquells llibres on hi reposa la saviesa del temps i que, la majoria dels quals, encara els tenim per llegir, bategant sobre la tauleta de nit.
En Joaquim Nadal i Farreras ens va presentar un llibre que parla de llibres, una bibliografia bàsica per a una història de Girona, il·lustrada amb dibuixos de Marc Vicens. Aquest llibre, casualment coincideix en el temps amb un altre de George Steiner, un autor que també està present en el llibre d’en Quim. El de l’Steiner, que ara s’ha traduït al català, porta per títol Els llibres que no he escrit. O sigui un exercici que precisament sembla el contrari del que ens fa en Quim Nadal, tot i que una vegada llegit podríem arribar a descobrir –per eliminació– precisament els llibres que encara no s’han escrit sobre Girona.
Steiner, en la seva obra, després d’enumerar «els llibres no escrits que haurien pogut fer que les coses fossin molt diferents» i que potser l’haurien permès fracassar millor, acaba la seva dissertació intentant no contestar la pregunta que se li ha reiterat sobre la seva decantació política i sobre la seva fe o falta de fe. Acaba amb aquesta frase: «El creient adult intenta estar sol amb el seu Déu. De la mateixa manera que jo procuro estar amb la seva absència sobirana. Ja he dit massa, he fallat en dir-ho». Després deixa una línia en blanc i remata: «Un proverbi antic fa: “Tant de bo el meu enemic publiqui un llibre”. Jo ara hi afegeixo: “Tant de bo en publiqui set”». Tant l’Steiner com en Quim Nadal ja n’han publicat més de set i espero que en continuïn publicant molts més, pel goig del seus amics i per l’enuig dels seus enemics. Els mil de Girona els hi estarem sempre agraïts.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…