Ves al contingut principal

El Royal

El Cafè Royal és un d’aquells bars de Girona de tota la vida, bé, de fet el d’ara no s’assembla en gairebé res amb el d’abans. Ara és un local amb molta paret repicada i amb una aparença d’antiguitat que abans no tenia. Paradoxes del disseny i de la modernitat, que ens fa passar per vell allò que en realitat és nou. El Royal dels meus records, el dels anys setanta, estava regentat per en Jordi Mestres, un home amb caràcter, xerraire i amic dels seus amics.
El Royal era centre de discussió i de debat, punt de partida i d’arribada, lloc de concentració i de dispersió, sobretot de dispersió. Recordo haver llegit les notícies més importants de la meva vida, assegut sota els arcs de la plaça de la Independència, amb un tallat sobre la taula. El major consum de tallats al Royal el recordo exactament entre el 23 d’octubre de 1977, un diumenge de tardor en què va tornar el president Tarradellas de l’exili, i el 28 de setembre de 1978 en què morí el primer papa que es deia Joan Pau.
Després, per una raó o l’altra, ens vam anar distanciant del Royal i el cafè finalment va tancar les seves portes per defunció del seu propietari. Durant un temps el local va quedar tancat ,amb un rètol de traspàs sobre les finestres metàl·liques, fins que un dia es va tornar a obrir, completament reformat, amb el mateix nom de sempre, en el mateix indret, però amb l’ànima canviada.
Aquestes coses passen, és la vida. Res és immutable i tot és susceptible de ser renovat, fins i tot nosaltres mateixos anem mutant de pell, de pentinat i d’opinió. Però sempre ens queda la recança d’un passat que fou i que ja no tornarà. En Ramón Gómez de la Serna deia que “la pluja és trista perquè ens recorda l’època en què érem peixos”. No cal anar tan lluny per recordar aquell Royal d’en Jordi Mestres, però l’altre dia quan vaig demanar al cambrer de torn un “suc de préssec” i no em va entendre, perquè no parlava la meva llengua, vaig comprendre que algun fet irreversible havia passat al Royal i al nostre país. Quina llàstima.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…