Ves al contingut principal

Dia del llibre


Sembla estrany que el nostre país, que destaca per ben poques coses, una vegada a l’any siguem capaços d’organitzar tot un dia dedicat a un cosa tan fràgil i tan poc considerada socialment com el llibre, i que sigui un èxit! És l’únic dia en què em sento orgullós d’haver nascut en aquest país, la resta de dies de l’any camino pels carrers amb el cap cot i la cua entre cames, pensant en mons infinitament més bonics i cultes que el nostre.
Claude Gagnière, diu en la seva magnífica obra Pour tout l’or des mots que «el llibre és el temps abolit». Però durant la diada del llibre el temps no s’atura, els minuts i les hores passen amb la mateixa cadència que els altres dies, però, això sí, amb una qualitat diferent. Sembla com si la primavera s’hagués inventat justament per a donar cabuda a aquest dia gloriós, a l’invent més procel·lós que la cultura catalana ha donat a la resta del planeta al llarg de la seva història.
Sembla mentida que tot d’una apareguin pels carrers aquesta munió de llibres i de llibreters, d’editors i de lectors. La gent es passeja amb un somriure als llavis, els escriptors no paren de signar a l’engròs, els llibreters fan sonar constantment la campaneta de la caixa i els editors per fi descobreixen que la seva existència té un sentit determinat. El dia de llibre és el dia del català ordenat, comerciant i lliurepensador, que veu en els llibres el fonament de la seva existència.
Josep Pla deia que «la nostra sensibilitat miraculista és tan forta que els qui no poden creure en els miracles inversemblants creuen en els literaris». Probablement el dia del llibre és un d’aquests miracles inversemblants que, a força de creure-hi, acaben produint-se. Esperem que la nostra fe no declini i que continuem creient encara durant molts anys en els llibres, potser no en tots però sí en els millors; i que aquesta pàtria de la qual, ni que sigui per un dia, ens sentim tan orgullosos, visqui per sempre lliure i feliç.
11 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…