Ves al contingut principal

Dia del llibre


Sembla estrany que el nostre país, que destaca per ben poques coses, una vegada a l’any siguem capaços d’organitzar tot un dia dedicat a un cosa tan fràgil i tan poc considerada socialment com el llibre, i que sigui un èxit! És l’únic dia en què em sento orgullós d’haver nascut en aquest país, la resta de dies de l’any camino pels carrers amb el cap cot i la cua entre cames, pensant en mons infinitament més bonics i cultes que el nostre.
Claude Gagnière, diu en la seva magnífica obra Pour tout l’or des mots que «el llibre és el temps abolit». Però durant la diada del llibre el temps no s’atura, els minuts i les hores passen amb la mateixa cadència que els altres dies, però, això sí, amb una qualitat diferent. Sembla com si la primavera s’hagués inventat justament per a donar cabuda a aquest dia gloriós, a l’invent més procel·lós que la cultura catalana ha donat a la resta del planeta al llarg de la seva història.
Sembla mentida que tot d’una apareguin pels carrers aquesta munió de llibres i de llibreters, d’editors i de lectors. La gent es passeja amb un somriure als llavis, els escriptors no paren de signar a l’engròs, els llibreters fan sonar constantment la campaneta de la caixa i els editors per fi descobreixen que la seva existència té un sentit determinat. El dia de llibre és el dia del català ordenat, comerciant i lliurepensador, que veu en els llibres el fonament de la seva existència.
Josep Pla deia que «la nostra sensibilitat miraculista és tan forta que els qui no poden creure en els miracles inversemblants creuen en els literaris». Probablement el dia del llibre és un d’aquests miracles inversemblants que, a força de creure-hi, acaben produint-se. Esperem que la nostra fe no declini i que continuem creient encara durant molts anys en els llibres, potser no en tots però sí en els millors; i que aquesta pàtria de la qual, ni que sigui per un dia, ens sentim tan orgullosos, visqui per sempre lliure i feliç.
11 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…