Ves al contingut principal

Dia del llibre


Sembla estrany que el nostre país, que destaca per ben poques coses, una vegada a l’any siguem capaços d’organitzar tot un dia dedicat a un cosa tan fràgil i tan poc considerada socialment com el llibre, i que sigui un èxit! És l’únic dia en què em sento orgullós d’haver nascut en aquest país, la resta de dies de l’any camino pels carrers amb el cap cot i la cua entre cames, pensant en mons infinitament més bonics i cultes que el nostre.
Claude Gagnière, diu en la seva magnífica obra Pour tout l’or des mots que «el llibre és el temps abolit». Però durant la diada del llibre el temps no s’atura, els minuts i les hores passen amb la mateixa cadència que els altres dies, però, això sí, amb una qualitat diferent. Sembla com si la primavera s’hagués inventat justament per a donar cabuda a aquest dia gloriós, a l’invent més procel·lós que la cultura catalana ha donat a la resta del planeta al llarg de la seva història.
Sembla mentida que tot d’una apareguin pels carrers aquesta munió de llibres i de llibreters, d’editors i de lectors. La gent es passeja amb un somriure als llavis, els escriptors no paren de signar a l’engròs, els llibreters fan sonar constantment la campaneta de la caixa i els editors per fi descobreixen que la seva existència té un sentit determinat. El dia de llibre és el dia del català ordenat, comerciant i lliurepensador, que veu en els llibres el fonament de la seva existència.
Josep Pla deia que «la nostra sensibilitat miraculista és tan forta que els qui no poden creure en els miracles inversemblants creuen en els literaris». Probablement el dia del llibre és un d’aquests miracles inversemblants que, a força de creure-hi, acaben produint-se. Esperem que la nostra fe no declini i que continuem creient encara durant molts anys en els llibres, potser no en tots però sí en els millors; i que aquesta pàtria de la qual, ni que sigui per un dia, ens sentim tan orgullosos, visqui per sempre lliure i feliç.
11 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…