Ves al contingut principal

Tot quedarà igual

Malgrat les aparences tot ha quedat igual, per tant res pot continuar tal com estava. Tant el PSOE com el PP han assolit el seu primer objectiu de campanya: bipolaritzar l’electorat. El segon objectiu era guanyar les eleccions i les eleccions les ha guanyades el PSOE. Ara caldrà veure com ho paeixen tant els uns com els altres.
José Maria Aznar va cometre, ja fa anys, un error majúscul en voler condensar en el seu partit totes les corrents ideològiques de la dreta espanyola, això l’ha portat a una solitud que l’impossibilita, en la pràctica, a poder arribar a pactes amb cap altre partit de l’arc parlamentari. La dreta espanyola haurà de treure’n conclusions d’aquest resultat si vol arribar a ser una alternativa creïble als socialistes.
Els socialistes també han comés errors, però per ara han aconseguit, com en el cas de les hipoteques, un ajornament del termini d’amortització. Però finalment tots els crèdits s’acaben pagant i el partit socialista, que pot ser molt solvent en altres àmbits, té una carència absoluta d’idees polítiques que un dia o l’altre el portarà al col·lapse.
A Catalunya l’esfondrament d’Esquerra Republicana tindrà les seves conseqüències en el govern de la Generalitat, els republicans tenen una tendència a l’histerisme que els pot portar en breu a gestos que podrien posar en un compromís greu al tripartit. A Esquerra, ara més que mai, hi cal una reflexió serena sobre aquest resultat, potser és el preu que han pagat per una falta de coherència política. L’espectacle del conseller Puigcercós encapçalant una manifestació a Perpinyà va ser patètic.
A Girona els socialistes han aconseguit un dels millors resultats de la seva història –el millor?–, però amb una candidatura continuista i recolzats –amagats?– darrera de la cara amable de Carme Chacón. A Girona els socialistes han aconseguit un resultat que els permetrà continuar vivint de renda durant un temps, caldria –crec jo– repensar-se moltes coses, però, per l’experiència que en tinc, faran el de sempre, dir que ara no és el moment.
En resum podríem dir que aquestes eleccions hauran servit de poc, la concepció més rància de la política és la que ha guanyat, fent bona aquella frase de Paul Valéry quan deia que “és l’art d’evitar que la gent es preocupi del que veritablement els preocupa”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…