Ves al contingut principal

Tot quedarà igual

Malgrat les aparences tot ha quedat igual, per tant res pot continuar tal com estava. Tant el PSOE com el PP han assolit el seu primer objectiu de campanya: bipolaritzar l’electorat. El segon objectiu era guanyar les eleccions i les eleccions les ha guanyades el PSOE. Ara caldrà veure com ho paeixen tant els uns com els altres.
José Maria Aznar va cometre, ja fa anys, un error majúscul en voler condensar en el seu partit totes les corrents ideològiques de la dreta espanyola, això l’ha portat a una solitud que l’impossibilita, en la pràctica, a poder arribar a pactes amb cap altre partit de l’arc parlamentari. La dreta espanyola haurà de treure’n conclusions d’aquest resultat si vol arribar a ser una alternativa creïble als socialistes.
Els socialistes també han comés errors, però per ara han aconseguit, com en el cas de les hipoteques, un ajornament del termini d’amortització. Però finalment tots els crèdits s’acaben pagant i el partit socialista, que pot ser molt solvent en altres àmbits, té una carència absoluta d’idees polítiques que un dia o l’altre el portarà al col·lapse.
A Catalunya l’esfondrament d’Esquerra Republicana tindrà les seves conseqüències en el govern de la Generalitat, els republicans tenen una tendència a l’histerisme que els pot portar en breu a gestos que podrien posar en un compromís greu al tripartit. A Esquerra, ara més que mai, hi cal una reflexió serena sobre aquest resultat, potser és el preu que han pagat per una falta de coherència política. L’espectacle del conseller Puigcercós encapçalant una manifestació a Perpinyà va ser patètic.
A Girona els socialistes han aconseguit un dels millors resultats de la seva història –el millor?–, però amb una candidatura continuista i recolzats –amagats?– darrera de la cara amable de Carme Chacón. A Girona els socialistes han aconseguit un resultat que els permetrà continuar vivint de renda durant un temps, caldria –crec jo– repensar-se moltes coses, però, per l’experiència que en tinc, faran el de sempre, dir que ara no és el moment.
En resum podríem dir que aquestes eleccions hauran servit de poc, la concepció més rància de la política és la que ha guanyat, fent bona aquella frase de Paul Valéry quan deia que “és l’art d’evitar que la gent es preocupi del que veritablement els preocupa”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…