Ves al contingut principal

Pensar amb els ulls

Quan érem petits l’àvia sempre ens renyava quan, a taula, fèiem mala cara davant d’un plat de patates bullides –amb col i mongeta. Amb un deix de dolor de qui ha patit temps pitjors, ens deia: «vosaltres mengeu amb la vista!». Ella volia dir que, més enllà de les aparences, aquell plat era digne dels déus, dels déus dels pobres, uns déus que menjaven bàsicament del que els proveïa l’hortet que cultivaven a la part del darrere del seu Olimp particular.
L’altre dia vaig pensar amb la meva àvia durant la conferència semiclandestina, a la UdG, de l’Andrés Ortega, editorialista i columnista d’El País, quan va dir –davant d’un públic captiu d’estudiants abúlics– que «pensem cada vegada més amb els ulls». El alumnes de la UdG probablement no van ser capaços en aquell moment de captar aquesta subtilesa, però espero que en un futur llunyà, els que encara conservin els seus apunts i la seva capacitat de raciocini, puguin ponderar-la al nivell que es mereix. L’Andrés Ortega, més enllà del mèrit intrínsec que comporta ser fill de José Ortega Spottorno i ser nét de José Ortega y Gasset, és també fill de Simone Klein, l’autora d’un dels best-sellers d’Alianza Bolsillo durant els anys setanta i vuitanta: 1.080 recetas de cocina. El record d’aquelles receptes de Simone Ortega, i dels plats més pedestres de la meva àvia, em van venir –també– a la memòria quan aquest dimarts en David Trueba va afirmar que «de la vista cada vez me fio menos». Aquesta frase, venint d’un cineasta, m’ha fet reflexionar sobre el que les noves generacions troben evident, però que caldria posar de nou en quarantena. Que la imatge no ho és tot, que no val per cent paraules sinó més aviat tot el contrari. A vint-i-quatre imatges per segon, es necessiten moltes imatges per arribar a explicar en el cinema una idea literària. En David Trueba presentava a La Llibreteria de Girona la seva nova novel·la Saber perder i sap perfectament el que es diu: que el gust de les patates amb col pot arribar a condensar els records de tota una vida, que la política internacional cada vegada més ve condicionada per la imatge televisiva i que, més enllà de les aparences, el que compta de veritat és l’èpica quotidiana.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…