Ves al contingut principal

Nummulits


El nummulit és un animal típicament gironí de l’ordre dels foraminífers, que hiverna durant uns quants mil·lions d’anys per despertar-se a l’inici de la primavera, amb la humitat de la pluja que esponja la terra. Els nummulits sorgeixen a milers a la vora dels camins, entre les bardisses, i es camuflen hàbilment enmig de la grava. Encara que no tinguin predadors coneguts, els nummulits intenten passar desapercebuts adoptant a vegades la forma d’una roca o la d’un carreu catedralici.
L’hàbitat natural del nummulit va de les Pedreres a Montjuïc. Malgrat ser un animal fàcil de capturar i d’estudiar, els científics gironins encara no han descobert com s’alimenta ni com es desplaça. Si us passegeu de bon matí per la vall de Sant Daniel, quan el sol encara no ha arribat a saltar sobre la silueta de la ciutat antiga, segur que podreu sentir el cant del nummulit mascle en zel. És un so característic que els gironins coneixen bé, però que alguns forans poden arribar a confondre amb el so de bronze de les campanes dels convents o de les esglésies. El nummulit gironí ha après a compassar el seu cant amb l’horari de les misses i amb les efemèrides més importants del calendari catòlic.
En canvi la resposta de la nummulita s’assembla més al cruixit de la sorra sota els peus o al clapoteig de la pluja sobre les voreres. Les nummulites només necessiten el mascle per a reproduir-se una vegada entre glaciació i glaciació. Potser ara, amb això del canvi climàtic, veurem com les nummulites s’obren de cames. Serà un espectacle digne d’un documental del National Geographic. Pel que m’han dit l’Ajuntament ja prepara un logotip commemoratiu.
El nummulit és un animal curiós que figura des de sempre en l’imaginari de la ciutat. No hi ha cap escut ni cap escultura feta amb pedra de Girona on el nummulit no hi apareixi d’una manera o altra i, malgrat tot, no ha protagonitzat encara cap de les llegendes que els gironins s’inventen de tant en tant.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…