Ves al contingut principal

L'Univers

Ja em perdonaran els científics que enfoquen cada nit els seus telescopis cap al cel, però, fins que no ens demostrin el contrari l’Univers és simplement un carrer de Girona. S’hi arriba per la pujada de les Pedreres, que per a molta gent és com anar més enllà de la Via Làctia. De fet el carrer de l’Univers comença a l’altura del carrer del Sol i acaba just quan es troba amb el que porta el nom de Terç de Miquelets, uns soldats que es van guanyar les estrelles durant els setges de Girona.
El carrer de l’Univers comença sobre un parterre on hi creix l’acant i el llorer, al capdamunt d’uns esgraons que no permeten la pujada dels automòbils, de baixada queden aturats en aquest cul de sac. Potser per aquesta manca de trànsit rodat, el carrer de l’Univers és força tranquil. A una banda hi ha cinc cases i a l’altra dos, que més aviat hi donen d’esquenes. Darrere de les parets dels patis s’hi desenvolupa una vida secreta, silenciosa, que només els gats del barri semblen conèixer.
Però avui és dilluns de Pasqua i ni els gats s’hi passegen. Únicament un parell de xiprers, pelats fins a la meitat de la seva alçada, volen continuar assenyalant cap al cel, cap a l’origen de tot plegat. Allà dalt, passant sobre un llençol blau, uns núvols de cotó fluix van lliscant pesadament cap al sud. El carrer de l’Univers queda lluny de tot, si t’hi quedes parat una estona fins i tot acabes oblidant a quina ciutat estàs. Només la punta del campanar de la catedral, al final del carrer del Sol, delata la ubicació gironina a un visitant despistat.
Un veí –o una veïna– del carrer de l’Univers, conscient de la complicació que comporta arribar-hi, ha escrit un missatge amistós d’agraïment en la bústia de casa seva on s’hi pot llegir: «Gràcies carter, ets un solet!». M’imagino per un moment la cara del carter, després d’escalar la pujada de les Pedreres, llegint, entre regalims de suor, el rètol de la bústia. Hi ha altres mons, però estan en aquest: just entre el carrer del Sol i el del Terç de Miquelets.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…