Ves al contingut principal

L'Univers

Ja em perdonaran els científics que enfoquen cada nit els seus telescopis cap al cel, però, fins que no ens demostrin el contrari l’Univers és simplement un carrer de Girona. S’hi arriba per la pujada de les Pedreres, que per a molta gent és com anar més enllà de la Via Làctia. De fet el carrer de l’Univers comença a l’altura del carrer del Sol i acaba just quan es troba amb el que porta el nom de Terç de Miquelets, uns soldats que es van guanyar les estrelles durant els setges de Girona.
El carrer de l’Univers comença sobre un parterre on hi creix l’acant i el llorer, al capdamunt d’uns esgraons que no permeten la pujada dels automòbils, de baixada queden aturats en aquest cul de sac. Potser per aquesta manca de trànsit rodat, el carrer de l’Univers és força tranquil. A una banda hi ha cinc cases i a l’altra dos, que més aviat hi donen d’esquenes. Darrere de les parets dels patis s’hi desenvolupa una vida secreta, silenciosa, que només els gats del barri semblen conèixer.
Però avui és dilluns de Pasqua i ni els gats s’hi passegen. Únicament un parell de xiprers, pelats fins a la meitat de la seva alçada, volen continuar assenyalant cap al cel, cap a l’origen de tot plegat. Allà dalt, passant sobre un llençol blau, uns núvols de cotó fluix van lliscant pesadament cap al sud. El carrer de l’Univers queda lluny de tot, si t’hi quedes parat una estona fins i tot acabes oblidant a quina ciutat estàs. Només la punta del campanar de la catedral, al final del carrer del Sol, delata la ubicació gironina a un visitant despistat.
Un veí –o una veïna– del carrer de l’Univers, conscient de la complicació que comporta arribar-hi, ha escrit un missatge amistós d’agraïment en la bústia de casa seva on s’hi pot llegir: «Gràcies carter, ets un solet!». M’imagino per un moment la cara del carter, després d’escalar la pujada de les Pedreres, llegint, entre regalims de suor, el rètol de la bústia. Hi ha altres mons, però estan en aquest: just entre el carrer del Sol i el del Terç de Miquelets.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…