Ves al contingut principal

L'Univers

Ja em perdonaran els científics que enfoquen cada nit els seus telescopis cap al cel, però, fins que no ens demostrin el contrari l’Univers és simplement un carrer de Girona. S’hi arriba per la pujada de les Pedreres, que per a molta gent és com anar més enllà de la Via Làctia. De fet el carrer de l’Univers comença a l’altura del carrer del Sol i acaba just quan es troba amb el que porta el nom de Terç de Miquelets, uns soldats que es van guanyar les estrelles durant els setges de Girona.
El carrer de l’Univers comença sobre un parterre on hi creix l’acant i el llorer, al capdamunt d’uns esgraons que no permeten la pujada dels automòbils, de baixada queden aturats en aquest cul de sac. Potser per aquesta manca de trànsit rodat, el carrer de l’Univers és força tranquil. A una banda hi ha cinc cases i a l’altra dos, que més aviat hi donen d’esquenes. Darrere de les parets dels patis s’hi desenvolupa una vida secreta, silenciosa, que només els gats del barri semblen conèixer.
Però avui és dilluns de Pasqua i ni els gats s’hi passegen. Únicament un parell de xiprers, pelats fins a la meitat de la seva alçada, volen continuar assenyalant cap al cel, cap a l’origen de tot plegat. Allà dalt, passant sobre un llençol blau, uns núvols de cotó fluix van lliscant pesadament cap al sud. El carrer de l’Univers queda lluny de tot, si t’hi quedes parat una estona fins i tot acabes oblidant a quina ciutat estàs. Només la punta del campanar de la catedral, al final del carrer del Sol, delata la ubicació gironina a un visitant despistat.
Un veí –o una veïna– del carrer de l’Univers, conscient de la complicació que comporta arribar-hi, ha escrit un missatge amistós d’agraïment en la bústia de casa seva on s’hi pot llegir: «Gràcies carter, ets un solet!». M’imagino per un moment la cara del carter, després d’escalar la pujada de les Pedreres, llegint, entre regalims de suor, el rètol de la bústia. Hi ha altres mons, però estan en aquest: just entre el carrer del Sol i el del Terç de Miquelets.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…