Ves al contingut principal

Les eleccions afectives

Aviat tornarem a la normalitat, els arbres floriran, el Barça perdrà la Lliga i qui més qui menys farà la declaració de la renda. Després de setmanes i setmanes de campanya electoral -i un diumenge de traspàs-, arriben indefectiblement els dilluns de la democràcia, dilluns i més dilluns d'atonia política. I quan parlo de política vull dir de la política de veritat, aquella que serveix per fer tirar endavant els països i no només per fer-se fotografiar en els actes oficials.
Però els polítics, els del piló, són com una mena d'ocells rars que només canten durant el període electoral que, en llenguatge ornitològic, podríem denominar del "cant de l'aparellament". Després callen. Probablement es tracta només d'una espècie de mecanisme d'autodefe
nsa per no atreure els predadors. Estar-se callat i somriure va bé per la pell i per no sortir mogut en les fotografies. Per governar un país democràtic evidentment és necessari guanyar unes eleccions, però, sobretot, també s'ha de tenir una idea clara del projecte de futur i saber-ho explicar. No n'hi ha prou a dir que si no governes tu vindran els altres -que són pitjors i molt més dolents-, s'ha d'explicar el projecte i fer-ho amb claredat. D'un polític se n'esperen paraules, els fets ja arribaran després, fruit de les idees i no al revés.
La política municipal, en canvi, ja és tota una altra història. S'ha de reconèixer que aquí encara tenim sort
dels que treballen la política a peu d'obra. A diferència dels diputats i els senadors, els alcaldes són com una mena d'aus de corral. No volen, fent giragonses pels ponts aeris, però ponen ous i això sempre és d'agrair. De tant en tant s'equivoquen i no surten totalment enquadrats en les fotos de rigor, però són els que aguanten aquest país. Alcaldes i alcadesses com la Iolanda Pineda que governa a Salt, en un ajuntament difícil, i que dóna la cara sempre que fa falta. Si m'obliguen a elegir, sempre em quedaré amb les iolandes. Espero que m'entenguin.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…