Ves al contingut principal

La plaça del Barco

La plaça del Barco, com un cor rectangular, batega en el pit de Santa Eugènia de Ter, un antic poble de la comarca del Gironès vençut per una malaltia terminal de la civilització anomenada “urbanisme salvatge”. El cor, a diferència d’altres vísceres més passives, encara continua bombejant vida sense parar. La plaça és un espai guanyat al formigó i els automòbils hi circulen només per tres dels seus quatre costats.
Nens de més d’una raça juguen amb pilotes, bicicletes i patins, mentre un grup d’entusiastes practica el seu esport favorit sota un rètol on s’hi pot llegir: “Camp Municipal de Petanca de Santa Eugènia”. El camp és un rectangle més petit en el centre de la plaça, acotat pels crits dels nens i per la remor dels cotxes i de les motocicletes. Els homes juguen mentre nous edificis s’aixequen en els racons on encara poden fer-ho. La plaça està tutelada per quatre oficines bancàries, just en els quatre vèrtex de sortida, com si vigilessin el pas d’hipoteques amb potes i de préstecs amb rodes que circulen sense parar pel seu davant.
Els arbres –til·lers?– semblen sentir en les seves branques l’arribada de la primavera, però el sol, un sol cansat, s’amaga ràpidament darrere dels alts edificis. El temps és un parany insalvable i només en indrets com aquest és possible comprendre la naturalesa del seu engany. Un vent suau, que presagia pluges molt esperades, em fa cordar el coll de la jaqueta; mentrestant un helicòpter de color groc passa rabent sobre els teulats. Serà pel vent o per l’helicòpter, però un polsim de color verd clar comença a caure dels til·lers –són til·lers, oi?–, és el temps que s’escola entre les branques i que germinarà algun dia en la terra de la plaça.
Des d’un vaixell de colors infantils, que sembla avarat entre la grava, em mira un nen de raça indefinida, de cabells rissats i d’ulls incrèduls. Ell algun dia tornarà, com jo ara, a la plaça i escriurà un article com aquest, sobre la vida i el temps, sobre un poble que fou i que ara ja no és res; ell segurament comprendrà de seguida el que a mi m’ha costat tant de comprendre: que la veritat habita, sobretot, en el cor de places com aquesta.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…