Ves al contingut principal

La plaça del Barco

La plaça del Barco, com un cor rectangular, batega en el pit de Santa Eugènia de Ter, un antic poble de la comarca del Gironès vençut per una malaltia terminal de la civilització anomenada “urbanisme salvatge”. El cor, a diferència d’altres vísceres més passives, encara continua bombejant vida sense parar. La plaça és un espai guanyat al formigó i els automòbils hi circulen només per tres dels seus quatre costats.
Nens de més d’una raça juguen amb pilotes, bicicletes i patins, mentre un grup d’entusiastes practica el seu esport favorit sota un rètol on s’hi pot llegir: “Camp Municipal de Petanca de Santa Eugènia”. El camp és un rectangle més petit en el centre de la plaça, acotat pels crits dels nens i per la remor dels cotxes i de les motocicletes. Els homes juguen mentre nous edificis s’aixequen en els racons on encara poden fer-ho. La plaça està tutelada per quatre oficines bancàries, just en els quatre vèrtex de sortida, com si vigilessin el pas d’hipoteques amb potes i de préstecs amb rodes que circulen sense parar pel seu davant.
Els arbres –til·lers?– semblen sentir en les seves branques l’arribada de la primavera, però el sol, un sol cansat, s’amaga ràpidament darrere dels alts edificis. El temps és un parany insalvable i només en indrets com aquest és possible comprendre la naturalesa del seu engany. Un vent suau, que presagia pluges molt esperades, em fa cordar el coll de la jaqueta; mentrestant un helicòpter de color groc passa rabent sobre els teulats. Serà pel vent o per l’helicòpter, però un polsim de color verd clar comença a caure dels til·lers –són til·lers, oi?–, és el temps que s’escola entre les branques i que germinarà algun dia en la terra de la plaça.
Des d’un vaixell de colors infantils, que sembla avarat entre la grava, em mira un nen de raça indefinida, de cabells rissats i d’ulls incrèduls. Ell algun dia tornarà, com jo ara, a la plaça i escriurà un article com aquest, sobre la vida i el temps, sobre un poble que fou i que ara ja no és res; ell segurament comprendrà de seguida el que a mi m’ha costat tant de comprendre: que la veritat habita, sobretot, en el cor de places com aquesta.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…