Ves al contingut principal

La Devesa i l'esport

De petit, quan encara no existien ni els ordinadors, ni els telèfons mòbils; quan encara la televisió era simplement un aparell que balbotejava en blanc i negre, ja existia el GEiEG. El Grup era sinònim de festa, d'esport i d'hores eternes sota els arbres de la Devesa. Els grans plàtans que voregen el Camp de Mart podrien explicar gairebé tota la història esportiva d'aquesta ciutat. Allà s'hi van jugar els primers partits de futbol, quan encara era un esport practicat per gironins sorruts, vestits amb calces fins als genolls, samar-retes ajustades sobre el pit i gorra de visera. Allà, a la Devesa, en un estadi senzill, els gironins hi van practicar durant dècades totes les variants esportives qui hi poden haver entre l'atletisme i el sardanisme.
Malauradament l'esport va començar a recloure's gradualment entre les parets de formigó dels pavellons. Estic segur que els grans plàtans del Camp de Mart encara recorden amb enyorança aquells nois i aquelles noies, aquell temps d'esplendor sobre l'herba; aquells dissabtes a la tarda i aquells diumenges al matí de samarretes suades i de glòria entre les flors. Però el GEiEG va marxar -o el van fer fora- de la Devesa; va anar lluny, cap als turons inhòspits de Palau-sacosta, més enllà fins i tot del llunyà exili del Girona FC. En una dècada Girona va perdre els dos equipaments esportius més populars i propers al centre de la ciutat, i els gironins van haver d'aprendre a anar amunt i avall.
Ara, quan ja semblava que ens hi havíem acostumat, l'Ajuntament ha decidit construir un nou pavelló esportiu a la Devesa. Ja em perdonaran, però penso que hi ha altres maneres de practicar esport sense necessitat de fer-ho entre parets de formigó i sobre parquets de fustes delicades. En aquesta època nostra en què ens passem mitja vida tancats a la feina o a casa, és necessari més que mai reivindicar les activitats que es practiquen a l'aire lliure, sense gastar inútilment recursos i energia. Ara que l'Ajuntament ha engegat un procés participatiu per delimitar el Pla d'usos de la Devesa, és el moment de dir la nostra. Jo opino que a la Devesa hi sobra formigó, i vostès què opinen?
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…