Ves al contingut principal

La Devesa i l'esport

De petit, quan encara no existien ni els ordinadors, ni els telèfons mòbils; quan encara la televisió era simplement un aparell que balbotejava en blanc i negre, ja existia el GEiEG. El Grup era sinònim de festa, d'esport i d'hores eternes sota els arbres de la Devesa. Els grans plàtans que voregen el Camp de Mart podrien explicar gairebé tota la història esportiva d'aquesta ciutat. Allà s'hi van jugar els primers partits de futbol, quan encara era un esport practicat per gironins sorruts, vestits amb calces fins als genolls, samar-retes ajustades sobre el pit i gorra de visera. Allà, a la Devesa, en un estadi senzill, els gironins hi van practicar durant dècades totes les variants esportives qui hi poden haver entre l'atletisme i el sardanisme.
Malauradament l'esport va començar a recloure's gradualment entre les parets de formigó dels pavellons. Estic segur que els grans plàtans del Camp de Mart encara recorden amb enyorança aquells nois i aquelles noies, aquell temps d'esplendor sobre l'herba; aquells dissabtes a la tarda i aquells diumenges al matí de samarretes suades i de glòria entre les flors. Però el GEiEG va marxar -o el van fer fora- de la Devesa; va anar lluny, cap als turons inhòspits de Palau-sacosta, més enllà fins i tot del llunyà exili del Girona FC. En una dècada Girona va perdre els dos equipaments esportius més populars i propers al centre de la ciutat, i els gironins van haver d'aprendre a anar amunt i avall.
Ara, quan ja semblava que ens hi havíem acostumat, l'Ajuntament ha decidit construir un nou pavelló esportiu a la Devesa. Ja em perdonaran, però penso que hi ha altres maneres de practicar esport sense necessitat de fer-ho entre parets de formigó i sobre parquets de fustes delicades. En aquesta època nostra en què ens passem mitja vida tancats a la feina o a casa, és necessari més que mai reivindicar les activitats que es practiquen a l'aire lliure, sense gastar inútilment recursos i energia. Ara que l'Ajuntament ha engegat un procés participatiu per delimitar el Pla d'usos de la Devesa, és el moment de dir la nostra. Jo opino que a la Devesa hi sobra formigó, i vostès què opinen?
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…