Ves al contingut principal

Fontajau

Fontajau és un dels barris nous de Girona, instal·lat sota el Puig d’en Roca al llarg de la plana que ressegueix el curs del Ter, entre els blocs de Sant Ponç i els de Taialà. Les seves cases baixes i edificis moderats han crescut ordenadament al voltant de la rambla que porta el nom de Xavier Cugat. És un barri tranquil des d’on es pot escoltar encara la remor llunyana de les campanes de la catedral, una remor inquietant, que sembla obrir-se pas pesadament a través dels segles.
Els seus habitants són gent jove, amb gossos i amb criatures i cotxes de color gris platejat. Els avis s’hi passegen amb discreció, sembla com si es sentissin fora de lloc en aquests carrers nous de trinca. A Fontajau sembla que el passat no existeix, ni el futur tampoc. Igual que en el paradís, a Fontajau es viu sempre en el present. El present s’estira i s’arronsa, però roman, això sí, vigilat per una legió de nans petrificats que contemplen als passavolants amb la mirada perduda dels éssers inanimats. Fontajau és probablement la metàfora del nostre país, igual que el barri de Sant Narcís –o el de Germans Sàbat– ho fou en la seva època. És la metàfora d’un país que a vegades té somnis ordenats entre desordre i desordre.
Les campanes continuen tocant, però Fontajau continua vivint la seva vida ancorada en un present impertèrrit de rajol vist i pedra artificial, lluny del soroll i de la migranya. Girona és una ciutat dura, que clou les seves essències en el pinyol de pedra picada del seu barri vell. Més enllà dels seus murs sembla com si volgués amagar la polpa carnosa dels seus encontorns. Tal vegada arribarà el dia en què els fills i els néts dels primers pobladors del barri travessin definitivament les barreres del temps per recordar aquest present amb enyorança. Fins aleshores el director de l’oficina de La Caixa de Fontajau anirà guardant amb molt de zel els avals de les hipoteques.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…