Ves al contingut principal

Fontajau

Fontajau és un dels barris nous de Girona, instal·lat sota el Puig d’en Roca al llarg de la plana que ressegueix el curs del Ter, entre els blocs de Sant Ponç i els de Taialà. Les seves cases baixes i edificis moderats han crescut ordenadament al voltant de la rambla que porta el nom de Xavier Cugat. És un barri tranquil des d’on es pot escoltar encara la remor llunyana de les campanes de la catedral, una remor inquietant, que sembla obrir-se pas pesadament a través dels segles.
Els seus habitants són gent jove, amb gossos i amb criatures i cotxes de color gris platejat. Els avis s’hi passegen amb discreció, sembla com si es sentissin fora de lloc en aquests carrers nous de trinca. A Fontajau sembla que el passat no existeix, ni el futur tampoc. Igual que en el paradís, a Fontajau es viu sempre en el present. El present s’estira i s’arronsa, però roman, això sí, vigilat per una legió de nans petrificats que contemplen als passavolants amb la mirada perduda dels éssers inanimats. Fontajau és probablement la metàfora del nostre país, igual que el barri de Sant Narcís –o el de Germans Sàbat– ho fou en la seva època. És la metàfora d’un país que a vegades té somnis ordenats entre desordre i desordre.
Les campanes continuen tocant, però Fontajau continua vivint la seva vida ancorada en un present impertèrrit de rajol vist i pedra artificial, lluny del soroll i de la migranya. Girona és una ciutat dura, que clou les seves essències en el pinyol de pedra picada del seu barri vell. Més enllà dels seus murs sembla com si volgués amagar la polpa carnosa dels seus encontorns. Tal vegada arribarà el dia en què els fills i els néts dels primers pobladors del barri travessin definitivament les barreres del temps per recordar aquest present amb enyorança. Fins aleshores el director de l’oficina de La Caixa de Fontajau anirà guardant amb molt de zel els avals de les hipoteques.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…