Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2008

La Devesa i l'esport

De petit, quan encara no existien ni els ordinadors, ni els telèfons mòbils; quan encara la televisió era simplement un aparell que balbotejava en blanc i negre, ja existia el GEiEG. El Grup era sinònim de festa, d'esport i d'hores eternes sota els arbres de la Devesa. Els grans plàtans que voregen el Camp de Mart podrien explicar gairebé tota la història esportiva d'aquesta ciutat. Allà s'hi van jugar els primers partits de futbol, quan encara era un esport practicat per gironins sorruts, vestits amb calces fins als genolls, samar-retes ajustades sobre el pit i gorra de visera. Allà, a la Devesa, en un estadi senzill, els gironins hi van practicar durant dècades totes les variants esportives qui hi poden haver entre l'atletisme i el sardanisme.
Malauradament l'esport va començar a recloure's gradualment entre les parets de formigó dels pavellons. Estic segur que els grans plàtans del Camp de Mart encara recorden amb enyorança aquells nois i aquelles noies, …

[S. Álvarez]

“Els líders cínics poden ser espavilats i llestos, però no intel·ligents, perquè no han après a viure de manera satisfactòria i feliç, el que repercuteix negativament en el desenvolupament del seu lideratge.”
(Santiago Álvarez de Mon)

[Joan Sales]

“La infància deixa una marca que no s’esborra mai.”
(Joan Sales – Incerta glòria, tercera part, capítol VI)

–FOTO: Arnau Prieto, vist pel seu pare

L'Univers

Ja em perdonaran els científics que enfoquen cada nit els seus telescopis cap al cel, però, fins que no ens demostrin el contrari l’Univers és simplement un carrer de Girona. S’hi arriba per la pujada de les Pedreres, que per a molta gent és com anar més enllà de la Via Làctia. De fet el carrer de l’Univers comença a l’altura del carrer del Sol i acaba just quan es troba amb el que porta el nom de Terç de Miquelets, uns soldats que es van guanyar les estrelles durant els setges de Girona.
El carrer de l’Univers comença sobre un parterre on hi creix l’acant i el llorer, al capdamunt d’uns esgraons que no permeten la pujada dels automòbils, de baixada queden aturats en aquest cul de sac. Potser per aquesta manca de trànsit rodat, el carrer de l’Univers és força tranquil. A una banda hi ha cinc cases i a l’altra dos, que més aviat hi donen d’esquenes. Darrere de les parets dels patis s’hi desenvolupa una vida secreta, silenciosa, que només els gats del barri semblen conèixer.
Però avui és …

[Philip Roth]

“Les pantalles ens han vençut.”
“La clau no és traslladar llibres a pantalles electròniques. No és això. No. El problema és que l’hàbit de la lectura s’ha esfumat.”
“En vint anys la lectura només serà un hooby minoritari.”
(Philip Roth a El País Dominical)

Fontajau

Fontajau és un dels barris nous de Girona, instal·lat sota el Puig d’en Roca al llarg de la plana que ressegueix el curs del Ter, entre els blocs de Sant Ponç i els de Taialà. Les seves cases baixes i edificis moderats han crescut ordenadament al voltant de la rambla que porta el nom de Xavier Cugat. És un barri tranquil des d’on es pot escoltar encara la remor llunyana de les campanes de la catedral, una remor inquietant, que sembla obrir-se pas pesadament a través dels segles.
Els seus habitants són gent jove, amb gossos i amb criatures i cotxes de color gris platejat. Els avis s’hi passegen amb discreció, sembla com si es sentissin fora de lloc en aquests carrers nous de trinca. A Fontajau sembla que el passat no existeix, ni el futur tampoc. Igual que en el paradís, a Fontajau es viu sempre en el present. El present s’estira i s’arronsa, però roman, això sí, vigilat per una legió de nans petrificats que contemplen als passavolants amb la mirada perduda dels éssers inanimats. Fontaj…

[Saint-Exupéry]

Saint-Exupéry derribat per un dels seus lectors
una entrada recomanable al Bloc La république des livres

Un lector del Bloc proposa noves entrades:
“Marcel Proust ennuegat per una magdalena”
“Diderot mor d’un sobredosi de religioses”
“Maupassant sodomitzat i contaminat pel seu pare natural Gustave Flaubert”
“Céline infectat després d’una operació de canvi de sexe”
“George Sand cremada viva pel seu cigar.”
“Simenon assassinat pel seu biògraf”...

[Arthur C. Clarke]

Les lleis d’Arthur C. Clarke:
1. “Quan un savi diu que alguna cosa és possible, és probable que tingui raó, però quan diu que alguna cosa és impossible, probablement s’equivoca.”
2. “L’única manera de descobrir els límits del possible és aventurar-se una mica més enllà de l’impossible.”
3. “Tota tecnologia suficientment avançada és indiscernible de la magia.”

[Montserrat Galícia]

“Penso que el món només ens comunica allò que som capaços de copsar. La nostra capacitat per captar els missatges és més important que el contingut dels missatges…”

(Montserrat Galícia - Interiors)

La plaça del Barco

La plaça del Barco, com un cor rectangular, batega en el pit de Santa Eugènia de Ter, un antic poble de la comarca del Gironès vençut per una malaltia terminal de la civilització anomenada “urbanisme salvatge”. El cor, a diferència d’altres vísceres més passives, encara continua bombejant vida sense parar. La plaça és un espai guanyat al formigó i els automòbils hi circulen només per tres dels seus quatre costats.
Nens de més d’una raça juguen amb pilotes, bicicletes i patins, mentre un grup d’entusiastes practica el seu esport favorit sota un rètol on s’hi pot llegir: “Camp Municipal de Petanca de Santa Eugènia”. El camp és un rectangle més petit en el centre de la plaça, acotat pels crits dels nens i per la remor dels cotxes i de les motocicletes. Els homes juguen mentre nous edificis s’aixequen en els racons on encara poden fer-ho. La plaça està tutelada per quatre oficines bancàries, just en els quatre vèrtex de sortida, com si vigilessin el pas d’hipoteques amb potes i de préstecs…

[Luján]

“Aviat, pensar i tenir idees serà considerat una malaltia per anar al psiquiatre.”
(Nèstor Luján – Pensaments, judicis i sentències)

Les eleccions afectives

Aviat tornarem a la normalitat, els arbres floriran, el Barça perdrà la Lliga i qui més qui menys farà la declaració de la renda. Després de setmanes i setmanes de campanya electoral -i un diumenge de traspàs-, arriben indefectiblement els dilluns de la democràcia, dilluns i més dilluns d'atonia política. I quan parlo de política vull dir de la política de veritat, aquella que serveix per fer tirar endavant els països i no només per fer-se fotografiar en els actes oficials.
Però els polítics, els del piló, són com una mena d'ocells rars que només canten durant el període electoral que, en llenguatge ornitològic, podríem denominar del "cant de l'aparellament". Després callen. Probablement es tracta només d'una espècie de mecanisme d'autodefensa per no atreure els predadors. Estar-se callat i somriure va bé per la pell i per no sortir mogut en les fotografies. Per governar un país democràtic evidentment és necessari guanyar unes eleccions, però, sobretot, ta…

[Paul Valéry]

“Els nens pregunten: perquè? Aleshores els enviem a l’escola, que els cura d’aquest instint i derrota la curiositat amb el tedi”.
(Paul Valéry - Le Blog de Paul Valéry)

[Oriol Bohigas]

“Els polítics que tenim ara representen una baixada de qualitat respecte dels que vam tenir a l’inici de la democràcia. Ara són gestors. M’indigno quan sento dir: «Fets, no paraules».”
(Oriol Bohigas – L’Avenç)

Chikichiki

És evident que els temps estan canviant i no ho dic només per tot això del canvi climàtic, ni pel resultat de les eleccions. El canvi es nota en l’ambient; entre els núvols s’obren clarianes, entre les clarianes es formen nous núvols i la veïna del quart primera ha començat un curs en el centre cívic per aprendre a ballar el Chikichiki. Abans, el conjunt de tots aquests símptomes, era atribuït simplement a l’arribada de la primavera. Ara tot és més complicat i un, abans d’opinar, ha d’informar-se.
L’any 1968 em va costar poc aprendre’m de memòria la lletra del Lalalà, ara, en canvi, se’m fa molt de pujada entrar en les subtileses líriques d’en Rodolfo Chikilicuatre. Serà que estic perdent facultats? O és que definitivament tot s’ha complicat? Quaranta anys és mitja vida, la Massiel ja no s’aguanta les arrugues ni amb grapes del número 8 i en la meva panxa s’hi van dipositant capes sobreposades de sedentarisme, de complaença i de mandonguilles amb sèpia.
Però ara els temps estan canviant…

Tot quedarà igual

Malgrat les aparences tot ha quedat igual, per tant res pot continuar tal com estava. Tant el PSOE com el PP han assolit el seu primer objectiu de campanya: bipolaritzar l’electorat. El segon objectiu era guanyar les eleccions i les eleccions les ha guanyades el PSOE. Ara caldrà veure com ho paeixen tant els uns com els altres.
José Maria Aznar va cometre, ja fa anys, un error majúscul en voler condensar en el seu partit totes les corrents ideològiques de la dreta espanyola, això l’ha portat a una solitud que l’impossibilita, en la pràctica, a poder arribar a pactes amb cap altre partit de l’arc parlamentari. La dreta espanyola haurà de treure’n conclusions d’aquest resultat si vol arribar a ser una alternativa creïble als socialistes.
Els socialistes també han comés errors, però per ara han aconseguit, com en el cas de les hipoteques, un ajornament del termini d’amortització. Però finalment tots els crèdits s’acaben pagant i el partit socialista, que pot ser molt solvent en altres àmbi…

Pensar amb els ulls

Quan érem petits l’àvia sempre ens renyava quan, a taula, fèiem mala cara davant d’un plat de patates bullides –amb col i mongeta. Amb un deix de dolor de qui ha patit temps pitjors, ens deia: «vosaltres mengeu amb la vista!». Ella volia dir que, més enllà de les aparences, aquell plat era digne dels déus, dels déus dels pobres, uns déus que menjaven bàsicament del que els proveïa l’hortet que cultivaven a la part del darrere del seu Olimp particular.
L’altre dia vaig pensar amb la meva àvia durant la conferència semiclandestina, a la UdG, de l’Andrés Ortega, editorialista i columnista d’El País, quan va dir –davant d’un públic captiu d’estudiants abúlics– que «pensem cada vegada més amb els ulls». El alumnes de la UdG probablement no van ser capaços en aquell moment de captar aquesta subtilesa, però espero que en un futur llunyà, els que encara conservin els seus apunts i la seva capacitat de raciocini, puguin ponderar-la al nivell que es mereix. L’Andrés Ortega, més enllà del mèrit i…
“Llegir els clàssics és com caminar entre estrelles i constel·lacions.”
(H.D. Thoreau)

“Llegir és haver llegit.”
(Leo Spitzer)

Salt, 25 anys després

Aquell mes de març de 1983 a Salt tot era alegria. L’ambient semblava el d’un país balcànic fosc i remot que, després d’una llarga i cruenta guerra civil, aconseguia per fi una independència que havia d’acabar amb totes les mancances i amb totes les injustícies. Era com si a partir d’aquell moment la història es pogués començar a escriure amb la tinta greixosa dels butlletins oficials i dels bans municipals. Els indòmits saltencs van guanyar la partida.
Girona s’acomiadà definitivament de Salt i de Sarrià amb indiferència, ningú va gosar aleshores aixecar la veu contra el desig democràtic i unànime dels uns i dels altres. La dictadura els havia arrabassat la llibertat i la democràcia la tornava. Tot semblava clar i evident i la majoria dels que participaren en aquell procés segur que encara pensen el mateix. Tenir pressupost, policia i poder de requalificació urbanística, sempre fa peça.
Però l’àrea urbana de Girona va perdre en aquell moment l’oportunitat històrica de reordenar el seu …
“No em preocupa el que facin i ordeixin en contra meva durant el dia, però que de nit jo apareixi en els seus somnis m’horroritza.”
(Friedrich Nietzsche)
La biblioteca no ha d’estar dominada per cap fanatisme ni cap intolerància. Jo sóc prou vell per saber on condueixen fatalment totes aquestes posicions manicomials. [...]La biblioteca ha de demostrar constantment que davant de l’accés al coneixement, tothom és igual i posseeix la mateixa
dignitat(Josep Pla - Notes sobre la biblioteca. 19.06.73)

Nummulits

El nummulit és un animal típicament gironí de l’ordre dels foraminífers, que hiverna durant uns quants mil·lions d’anys per despertar-se a l’inici de la primavera, amb la humitat de la pluja que esponja la terra. Els nummulits sorgeixen a milers a la vora dels camins, entre les bardisses, i es camuflen hàbilment enmig de la grava. Encara que no tinguin predadors coneguts, els nummulits intenten passar desapercebuts adoptant a vegades la forma d’una roca o la d’un carreu catedralici.
L’hàbitat natural del nummulit va de les Pedreres a Montjuïc. Malgrat ser un animal fàcil de capturar i d’estudiar, els científics gironins encara no han descobert com s’alimenta ni com es desplaça. Si us passegeu de bon matí per la vall de Sant Daniel, quan el sol encara no ha arribat a saltar sobre la silueta de la ciutat antiga, segur que podreu sentir el cant del nummulit mascle en zel. És un so característic que els gironins coneixen bé, però que alguns forans poden arribar a confondre amb el so de bro…