Ves al contingut principal

La Catalunya pessimista

Amb el temps he anat deixant-me seduir pel color negre, m’agrada, fa senyor i sobretot no és tan embrutidor com els colors clars. Si vas de negre sempre combines perfectament en qualsevol ambient. El negre és el color dels anarquistes, però també dels jutges i dels capellans, és el color dels rockeros que no moren mai i el color dels uniformes dels empleats de les pompes fúnebres. De negre anaven sempre les iaies, a causa dels dols sobreposats, i negres són els immigrants, que per allò de la correcció política anomenem de “l’Àfrica subsahariana”.
Ja em sap greu dir-ho d’aquesta manera, però darrerament ho veig tot del color del carbó, potser no tan negre com aquell carbó d’abans, el de les estufes i els trens de vapor, però sí d’un gris fosc metal·litzat, com de cotxe oficial. Serà que em falta perspectiva històrica? Serà el símptoma d’una malaltia psicosomàtica? Serà que no he pagat el rebut de Fecsa-Endesa? No, el pessimisme ha arrelat en mi i ha crescut, com un cactus d’aquells que et regalen per Nadal i que duren i duren...
Ara, els socialistes catalans han començat una campanya amb l’eslògan “la Catalunya optimista”. L’optimisme no és un terme que en política tingui gaire credibilitat, en té més, posem per cas, la il·lusió i l’esperança. Un pessimista pot ser perfectament ministre d’economia o president de la Generalitat, però, en canvi, un desil·lusionat o un desesperançat no arriba mai ni a bidell del Parlament de Catalunya. Un pessimista, diuen, és només un optimista ben informat.
Però el discurs del PSC no va per aquí, perquè el contingut del missatge no és aquest. El missatge que ens fan arribar els socialistes és: «aneu en compte que si no ens voteu a nosaltres tornarà el PP». Un missatge gens optimista i buit totalment de contingut positiu. El secretari d’organització del PSC, en Pepe Zaragoza, va ser més explícit encara presentant unes valles publicitàries amb la imatge dels tres nois més simpàtics del PP i un eslògan que diu: “Si tu no hi vas, ells tornen”. Que no es preocupi el senyor Zaragoza que jo aniré a votar, això sí, amb un sobre buit, perquè el meu optimisme aquell dia ha quedat per anar a pescar.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…