Ves al contingut principal

La Catalunya pessimista

Amb el temps he anat deixant-me seduir pel color negre, m’agrada, fa senyor i sobretot no és tan embrutidor com els colors clars. Si vas de negre sempre combines perfectament en qualsevol ambient. El negre és el color dels anarquistes, però també dels jutges i dels capellans, és el color dels rockeros que no moren mai i el color dels uniformes dels empleats de les pompes fúnebres. De negre anaven sempre les iaies, a causa dels dols sobreposats, i negres són els immigrants, que per allò de la correcció política anomenem de “l’Àfrica subsahariana”.
Ja em sap greu dir-ho d’aquesta manera, però darrerament ho veig tot del color del carbó, potser no tan negre com aquell carbó d’abans, el de les estufes i els trens de vapor, però sí d’un gris fosc metal·litzat, com de cotxe oficial. Serà que em falta perspectiva històrica? Serà el símptoma d’una malaltia psicosomàtica? Serà que no he pagat el rebut de Fecsa-Endesa? No, el pessimisme ha arrelat en mi i ha crescut, com un cactus d’aquells que et regalen per Nadal i que duren i duren...
Ara, els socialistes catalans han començat una campanya amb l’eslògan “la Catalunya optimista”. L’optimisme no és un terme que en política tingui gaire credibilitat, en té més, posem per cas, la il·lusió i l’esperança. Un pessimista pot ser perfectament ministre d’economia o president de la Generalitat, però, en canvi, un desil·lusionat o un desesperançat no arriba mai ni a bidell del Parlament de Catalunya. Un pessimista, diuen, és només un optimista ben informat.
Però el discurs del PSC no va per aquí, perquè el contingut del missatge no és aquest. El missatge que ens fan arribar els socialistes és: «aneu en compte que si no ens voteu a nosaltres tornarà el PP». Un missatge gens optimista i buit totalment de contingut positiu. El secretari d’organització del PSC, en Pepe Zaragoza, va ser més explícit encara presentant unes valles publicitàries amb la imatge dels tres nois més simpàtics del PP i un eslògan que diu: “Si tu no hi vas, ells tornen”. Que no es preocupi el senyor Zaragoza que jo aniré a votar, això sí, amb un sobre buit, perquè el meu optimisme aquell dia ha quedat per anar a pescar.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…