Ves al contingut principal

Els anys Mortadel·lo

El passat és com una mena d’abocador incontrolat de deixalles. Tothom llença les seves coses sense cap mena de respecte. Sembla mentida que ningú hi vulgui posar ordre. On són els ecologistes de la història? Potser només gent com Manolo Vázquez Montalbán o Luis Carandell foren els únics que van intentar rescatar de la deixalleria tot aquell pòsit de sentiments que configuraren en un moment donat el gruix de la realitat de les nostres vides, si més no de la realitat quotidiana.
Quan parlem dels anys seixanta el primer que ens ve a la boca és el maig del 68, l’estiu de les flors, la primavera de Praga, els Beatles, el rock i l’arribada a la lluna. Però –els que ja hem arribat a la cinquantena– quan tanquem els ulls només un moment ens sorgeix ràpidament tot un reguitzell de realitats paral·leles, que la historiografia popular ha mantingut en un segon pla: els 25 años de paz, les chicas yé-yé, el Festival d’Eurovisión, el Seat 600, España para los españoles i, sobretot, Mortadelo y Filemón.
Les històries d’en Mortadel·lo eren el compendi exhaustiu de la seva època, rellegint-les tornem a viure un temps que fou el nostre, amb totes les seves grisors i les seves neurosis. Mortadelo y Filemón eren els representants d’una generació de perdedors i d’infeliços, d’indocumentats i de potiners; eren els habitants d’una història interminable, d’un franquisme que havia de durar per sempre. El futur d’aleshores era només com un mena de NO-DO acolorit i etern.
Sembla mentida, però després de cinquanta anys l’únic que ens queda indemne és precisament la silueta negra i llargaruda d’en Mortadel·lo, els pantalons vermells d’en Filemó i la mala llet funcionarial del Súper. Tot un retrat del nostre país i de la seva història. Ara que a l’ensenyament sembla haver-hi lloc per a les matèries més curioses, podrien recomanar la lectura atenta i obligatòria dels còmics d’en Francisco Ibáñez, potser d’aquesta manera els adolescents es prendrien la realitat més seriosament.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…