Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2008
“En un bus de campanya es consoliden amistats i es refermen enemistats, s’estableixen fronteres ideològiques i també es dissipen, i, sobretot, s’aprèn a entendre que la política, vista des de fora per aquells que estan condemnats a informar-ne però no a practicar-la, pot ser més humana i lògica del que se li vol reconèixer. Això és perquè els seus mecanismes -encara que sigui per l’esmentada repetició de fórmules- queden al descobert i els professionals d’un i altre bàndol troben en el sentit de l’humor la millor manera d’afrontar-los.”
(Pep Prieto - El bus de campanya)

Catalunya en línia

“Una pedra en el jardí de Wikipédia? Ja veurem. Mentrestant podem constatar que, si més no, l’aparició de l’enciclopèdia interactiva a servit per espavilar a les seves germanes grans. El grup editor de la famosa i històrica Gran Enciclopèdia Catalana acaba d’anunciar que posa a disposició dels internautes gratuïtament el seu contingut (gairebé 350.000 entrades) en línia a www.enciclopedia.cat Una alegria que no arriba sola, perquè s’ha anunciat que a la tardor, els internautes tindran la facultat d’intervenir en els articles, sota la supervisió editorial del grup. El director general de l’Enciclopèdia Albert Pèlach, ha declarat que: «Quan va néixer (ara farà 40 anys), l’Enciclopèdia volia explicar Catalunya al món i explicar el món en català. Això, avui en dia passa per Internet». I, a més, tot això permet reafirmar una mica més l’identitat catalana a través de la cultura i del coneixement i no només a través de la política.”
(traduït del francès – Le MondeToute la Catalogne en ligne)
“Les persones intel·ligents són aquelles que, malgrat les circumstàncies negatives que s’hagin produït al seu voltant, han estat capaces de no perdre el sentit de l’humor.”
(Josep Cornellà)

“casse-toi pauv’con”

«El mot imperatiu pertany a la família de paraules com imperiós, imperial, emperador... Pot ser un adjectiu, exemple: “una ordre imperativa”, és a dir, “sense rèplica”. És un substantiu quan designa, en francès, el mode de conjugació expressant una injunció, per exemple “taisez-vous !” (calla!)
Hem de dir que a la segona persona del singular de l’imperatiu present dels verbs del primer grup, la terminació no agafa “S”, exemple: “casse-toi” (ves a prendre pel cul)
L’expressió “casse-toi” va aparèixer per primera vegada en el vocabulari francès el segle passat, l’any 1980, gràcies a la cançó Marche à l’ombre en la tonada de la qual hi havien aquests mots atribuïts a un lladregot: “casse-toi tu pues” (ves a prendre pel cul xacra pudenta)
En l’actualitat aquesta expressió es pot declinar com a “casse-toi pauv’con” (ves a prendre pel cul imbècil). Sembla indicar aleshores, fora de la interpretació vulgar a la violència subjacent, un desig d’humiliar i de frustració.
La setmana entrant podem es…
“L’home és una animal que es busca.”
(Josep Palu i Fabre / 1917-2008)

La Catalunya pessimista

Amb el temps he anat deixant-me seduir pel color negre, m’agrada, fa senyor i sobretot no és tan embrutidor com els colors clars. Si vas de negre sempre combines perfectament en qualsevol ambient. El negre és el color dels anarquistes, però també dels jutges i dels capellans, és el color dels rockeros que no moren mai i el color dels uniformes dels empleats de les pompes fúnebres. De negre anaven sempre les iaies, a causa dels dols sobreposats, i negres són els immigrants, que per allò de la correcció política anomenem de “l’Àfrica subsahariana”.
Ja em sap greu dir-ho d’aquesta manera, però darrerament ho veig tot del color del carbó, potser no tan negre com aquell carbó d’abans, el de les estufes i els trens de vapor, però sí d’un gris fosc metal·litzat, com de cotxe oficial. Serà que em falta perspectiva històrica? Serà el símptoma d’una malaltia psicosomàtica? Serà que no he pagat el rebut de Fecsa-Endesa? No, el pessimisme ha arrelat en mi i ha crescut, com un cactus d’aquells que …
“Què pots esperar d’un món en el que tots el rellotges marquen la mateixa hora?”
(Petros Márkaris – Defensa cerrada)

Geografia recreativa

Hi va haver una època en què Girona era una potència en la fabricació i comercialització d’esferes terrestres, aquells globus que ens regalaven per la primera comunió i que giraven de gairell sobre una peanya. Tots en teníem un sobre l’escriptori de casa per a poder esbrinar en un moment donat –si ens picava la curiositat– la situació exacta de Samarkanda en l’estepa soviètica, o la del llac Titicaca sobre la serralada dels Andes, o la de les illes Fidji enmig de l’immens oceà Pacífic.
En aquelles esferes petites, pels que no tenien pressupost per una de més gran, Girona era només un puntet gairebé imperceptible, sobre fons de color groc, una mica més enllà de la darrera “A” de la paraula “ESPAÑA” i just abans del color rosat de França. Però a uns quants iniciats en el tema ningú ens treia la satisfacció de saber que el nom de Girona figurava, ni més ni menys que en l’etiqueta de la peanya: “Esferas Dalmau – Gerona”. Nosaltres no hi sortíem, però fèiem el mapa!
Els globus terrestres ere…
“La memòria, una facultat tan valorada en el món clàssic, sobretot en l’ensenyament de la literatura, de la llengua i de la retòrica, té molt mala premsa en els nostres dies. És vista com un magatzem de dades inútils o, en tot cas, com un magatzem de dades que no pot competir, ni de bon tros, amb la gran quantitat d’informació que la xarxa pot posar al nostre abast en un moment. I, certament, la memòria és un magatzem, però no oblidem que és també un taller on reciclem i transformem, sovint fent barreges i combinacions sorprenents, el que hi tenim guardat. Cal cultivar la memòria literària –i la memòria en general– per escriure millor i per entendre millor el que estem llegint, és a dir, cal cultivar la memòria per gaudir millor de la literatura.”
(Xavier Renedo - De la Bíblia a Joyce, onze obres del Cànon literari)
El segle XX fou una època crucial de la nostra història en la que Catalunya va viure, en el lapse de 20 anys (1931-1950), l’experiència de la segona República, la guerra civil i els anys de penitència de la postguerra. Els darrers testimonis d’aquella època són la gent nascuda abans de 1928, molts d’ells han anat desapareixent gradualment sense deixar palès el testimoni únic de les seves vivències.
CCG Edicions fa una crida a tots els que encara estan disposats a explicar el seu testimoni a fer-ho per escrit. La crida va dirigida fonamentalment als que van viure aquesta època a les comarques gironines, a ells i als seus familiars, per animar-los a escriure un mínim de 3 folis que posteriorment CCG Edicions publicarà –l’any 2009– en forma de recull, coincidint amb el 70 aniversari del final de la guerra civil.
Tothom que vulgui expressar la seva vivència haurà d’aportar un text, abans del 31 de juliol de 2008, juntament amb les seves dades personals, una fotografia recent i una de l’èpoc…

Rahola i Napoleó

L’altre dia, en la presentació del llibre Girona i Napoleó, una compilació de textos de Carles Rahola editats i prologats per Lluís Maria de Puig, em vaig permetre el luxe d’utilitzar una cita del que fou emperador dels francesos i, en un moment donat, també dels catalans. La idea que desprenia aquella frase penso que es mereix un comentari, més enllà de l’ús i l’abús que se n’ha fet de les cites del gran Bonaparte: «El canó va acabar amb el feudalisme, de la mateixa manera que la tinta acabarà amb la societat moderna».
La primera part de l’enunciat és contundent i no es pot expressar d’una manera més gràfica. Els canons van fer inservibles els murs de les fortaleses i les muralles de les ciutats, l’exemple de Girona n’és una prova i encara que fou d’una manera tan traumàtica, podem assegurar que amb els murs de la Girona heroica va caure alguna cosa més que una ciutat assetjada. A la llarga i potser més lentament del que hagués estat desitjable, per les escletxes de les muralles s’esc…
“De tots els instruments que ha inventat l’home, el més sorprenent és el llibre, tots els altres són extensions del seu cos... només el llibre és una extensió de la imaginació i la memòria.”
(J.L. Borges)
Es fa difícil continuar aferrats a una llengua. A vegades semblem un gat que ha pujat a un arbre i que no sap com baixar-ne.
Fins quan podrem continuar agafats a una branca tan fràgil?
Cal continuar batallant per una llengua que s’extingeix?
Els nostres fills respondran aquestes preguntes. Nosaltres, mentrestant, continuarem clavant les ungles sobre l’escorça nua de l’arbre.
“És impossible viure d’escriure en català; em preocupa la situació de declivi en la que ha entrat la narrativa catalana pel desprestigi injust de la llengua i la pèrdua del seu ús social.”
(Ferran Torrent)

IZ

Al nostre país cada vegada es fa més estrany veure polítics que s’esforcen a pensar i que, a més, volen i poden plasmar les seves idees per escrit. Impreses en paper editorial, d’aquell que queda, no com el paper virtual i enganyós dels blocs i de les pàgines web. En Miquel Iceta (com en els contractes “a partir d’ara IZ”), per estrany que ens pugui semblar, s’atreveix amb tot. Se’l pot trobar tant en el ciberespai com en la galàxia dels llibres. Un seguidor de Star Trek com ell sap bé que la paraula escrita té la capacitat d’autotransportar-se indefinidament.
En un món fonamentalment cantellut, com és el de la política catalana, IZ destaca pel seu perfil arrodonit. L’altre dia a Girona, amb l’excusa de presentar el seu llibre Catalanisme federalista editat per la Fundació Rafael Campalans, IZ ens va venir a dir que això del federalisme és una qüestió de biodiversitat, una idea política primordial, inventada per les amebes des de l’inici dels temps.
Hi ha polítics que només tenen un dis…
"La Gioconda riu perquè tots aquells que li han dibuixat bigotis són morts."
(André Malraux)

Si può fare

Walter Veltroni s’ha erigit líder del centre-esquerra italià amb un lema de campanya calcat del de Barak Obama (“Yes, we can”). Amb aquest “Si puó fare”, Veltroni apel·la a l’optimisme en un moment en què al nostre país l’esquerra utilitza aquell vell i tan nostrat “Que ve el llop”. Esperem que aquí finalment també trobem un camí per l’esperança.

Esglèsia i societat

La història de la humanitat és la història de la recerca de la felicitat, però la felicitat només es troba mentre es busca i quan es deixa de buscar desapareix. Potser per aquesta raó el progrés consisteix en una lluita constant contra el sofriment, el dolor, la injustícia i la ignorància. Montesquieu precisament afirmava que la ignorància és la mare de totes les tradicions, i, si gratem encara que només sigui una mica en el terme tradició, el Diccionari de la Llengua Catalana ens dirà que és "l'acció per la qual l'Església transmet la paraula de Déu al llarg de les generacions de creients".
A vegades tendim a confondre tradició amb rutina, fem les coses d'esma sense pensar en el perquè de tot plegat. Els no creients no ens sentim gaire representats pel Diccionari i ens veiem arrossegats tot sovint a actes rituals de tota mena, dels quals en sortim totalment fastiguejats. En els funerals, els batejos i els casaments ens obliguen a escoltar els cerimonials intermin…

L'infern!

Últimes notícies, el papa Benet XVI acaba d’afirmar el que molts sospitàvem però que, per no tenir fil directe amb la divinitat, no podíem assegurar: “L’infern, del qual es parla poc en aquesta època, existeix i és etern”. Si alguna cosa hem après els humans, després de mil·lennis de civilització, és que tot allò que s'eternitza, acaba per convertir-se en un infern.
"Estem a l'era de la transmissió d'informació. Que de cap de les maneres vol dir que sigui el mateix que l'era de la comunicació."
(Josep Cornellà)
“Em sorprèn el món. Com és capaç de generar indefinidament la vida; i també com és incapaç de contenir-la. Al final del procés, hi ha la mort, o hi ha la vida. Hi ha reducció de tot a cendra, o la resurrecció de totes les cendres. El fum es recompondrà en fulla, o tot serà un núvol final en el que cada electró portarà gravat els noms de tots els seus recorreguts per éssers que en un altre temps foren tangibles.”
(Just M. Casero – Quiosc)

Fotografia inèdita de Just Casero a Banyoles, l'any 1979, rodejat –entre altres– de Joan M. del Pozo, M. Àngels Cabarrocas, Alfons Romero, Salvador Diumenjó. Ernest Lluch, Joan Birba i Francesc Francisco-Busquets. (Foto: Quim Curbet)

Blanc i negre

La fotografia fou un invent afortunat del segle XIX que es basava fonamentalment en reaccions químiques. Fins aleshores la humanitat havia intentat representar la realitat per molts mitjans, però cap va obtenir la credibilitat instantània de la fotografia. Les imatges en blanc i negre que vam conèixer fins a la meitat del segle passat s’obtenien a partir de sals de plata que, malgrat tot, donaven a les còpies una pàtina d’irrealitat, com la llum que es reflecteix sobre les onades del mar en nits de lluna plena.
Actualment l’art modern es dilueix entre el massa i el massa poc, entre el transgressisme més absurd i projectes irrealitzables que només s’acaben plasmant en catàlegs en quadricromia i paper estucat, que cada vegada semblen més de ciència-ficció. La fotografia, la bona fotografia, quan és pensada, treballada i ben presentada, pot arribar a ocupar un lloc central, estratègic, que els artistes d’avantguarda han abandonat irresponsablement amb la tàctica absurda de la terra cremad…

La Catosfera

Catalunya sempre ha volgut estar al capdavant. Quan es tracta d’innovar sempre ens hi apuntem, excepció feta de les sardanes, les granges de porcs i de la Sagrada Família, en què aleshores importa més la tradició, la butxaca i la religió, i no precisament per aquest ordre.
A Catalunya els blocaires ens hem inventat això de la Catosfera, una part de la Globosfera on els catalans fem volar coloms, ai no!, vull dir blogs.
Els blogs són una espècie de quaderns personals on cadascú explica el que vol o el que pot. Aquests blocs virtuals són com una mena de molles de pa que va deixant la cultura catalana per, en cas de desastre col·lectiu, poder tornar a reconstruir el recorregut complert d’una època a través dels que la van fer possible, o si més no dels que durant aquest temps ens vam passar la vida enganxats a l’ordinador.
Espero que aquesta experiència de la Catosfera sigui beneficiosa per a tots plegats i que no passi el mateix que amb la estratosfera, que ha acabat foradada pels extrems.
“Una novel·la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària... tota una alquímia.”
(Mercè Rodoreda – Pròleg de Mirall trencat)
“Tots som ignorants, però no tothom ignora les mateixes coses.”
(Albert Einstein)
“No vull veure ningú, no vull anar enlloc ni fer res. El que vull és escriure.”
(P.G. Wodehouse)

Els anys Mortadel·lo

El passat és com una mena d’abocador incontrolat de deixalles. Tothom llença les seves coses sense cap mena de respecte. Sembla mentida que ningú hi vulgui posar ordre. On són els ecologistes de la història? Potser només gent com Manolo Vázquez Montalbán o Luis Carandell foren els únics que van intentar rescatar de la deixalleria tot aquell pòsit de sentiments que configuraren en un moment donat el gruix de la realitat de les nostres vides, si més no de la realitat quotidiana.
Quan parlem dels anys seixanta el primer que ens ve a la boca és el maig del 68, l’estiu de les flors, la primavera de Praga, els Beatles, el rock i l’arribada a la lluna. Però –els que ja hem arribat a la cinquantena– quan tanquem els ulls només un moment ens sorgeix ràpidament tot un reguitzell de realitats paral·leles, que la historiografia popular ha mantingut en un segon pla: els 25 años de paz, les chicas yé-yé, el Festival d’Eurovisión, el Seat 600, España para los españoles i, sobretot, Mortadelo y Filemó…
“A Els miserables, Victor Hugo fa una bella descripció de Waterloo. Hugo no només sap què va passar, sinó també què hauria pogut passar. Amb un programa d’hipertext es pot reescriure Waterloo de manera que Napoleó guanyi, però la bellesa tràgica del Waterloo de Victor Hugo és que les coses passen independentment dels desitjos del lector. L’encant de la literatura tràgica és que sentim que els herois podrien haver evitat el seu destí, però no ho van fer per debilitat, orgull o ceguesa.”
(Umberto Eco)