Ves al contingut principal

Una andròmina anomenada “cultura”

Em consta que a Madrid hi ha un ministre de Cultura, ho dic perquè la setmana passada el vaig veure –a la tele– passejant-se per Sant Feliu de Guíxols del bracet de la senyora Cervera. Em diuen que a Barcelona també hi ha un conseller d’això mateix, però aquest no em consta. Sé que ha vingut alguna vegada per les nostres terres per interessar-se per l’estat d’alguna ruïna ruïnosa. I també sé que amb tot això de Frankfurt el seu pressupost ha quedat eixorc com el Ter després de passar pel Pasteral, que és per on xuclen els barcelonins l’aigua de Girona.
Em fa l’efecte que la cultura importa poc als governs, tenen altres prioritats, els agraden sobretot els projectes tangibles, que es poden construir amb grans màquines, que es poden inaugurar amb grans fotografies a portada. La cultura fa bonic, però poca cosa més. I si queda lluny del centre, encara pitjor, perquè aleshores la cultura esdevé cultureta, una afer d’indígenes, de pagerols, o de les dues coses alhora. Com vols que anem bé si els trens van com van i nosaltres estem més enllà de rodalies?
La cultura ha anat quedant arraconada. Educació sembla que no és cultura, els mitjans de comunicació tampoc, la política lingüística és més política que lingüística, i aviat els arxius –quan acabin d’arribar els papers de Salamanca– seran també responsabilitat d’una altra conselleria. A tot això cal sumar-hi el fet que el president no és una persona especialment sensible en aquest àmbit i el vicepresident sembla més interessat a mirar cap a “l’espai comunicacional català”.
La cultura ha quedat com un trasto de tercer ordre. Gestiona un pressupost que serveix bàsicament per mantenir dempeus uns edificis que s’utilitzen per a ser fotografiats pels turistes japonesos –o per il·lustrar guies de viatge– i per poder obrir uns museus que són visitats fonamentalment per col·legials els dies que toca anar d’excursió. I el conseller és un senyor calb, que sembla que no faci altra cosa que deixar anar discursos en actes literaris i fer-se fer entrevistes en suplements culturals de mitjans subvencionats per alguna conselleria més poderosa.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…