Ves al contingut principal

Una andròmina anomenada “cultura”

Em consta que a Madrid hi ha un ministre de Cultura, ho dic perquè la setmana passada el vaig veure –a la tele– passejant-se per Sant Feliu de Guíxols del bracet de la senyora Cervera. Em diuen que a Barcelona també hi ha un conseller d’això mateix, però aquest no em consta. Sé que ha vingut alguna vegada per les nostres terres per interessar-se per l’estat d’alguna ruïna ruïnosa. I també sé que amb tot això de Frankfurt el seu pressupost ha quedat eixorc com el Ter després de passar pel Pasteral, que és per on xuclen els barcelonins l’aigua de Girona.
Em fa l’efecte que la cultura importa poc als governs, tenen altres prioritats, els agraden sobretot els projectes tangibles, que es poden construir amb grans màquines, que es poden inaugurar amb grans fotografies a portada. La cultura fa bonic, però poca cosa més. I si queda lluny del centre, encara pitjor, perquè aleshores la cultura esdevé cultureta, una afer d’indígenes, de pagerols, o de les dues coses alhora. Com vols que anem bé si els trens van com van i nosaltres estem més enllà de rodalies?
La cultura ha anat quedant arraconada. Educació sembla que no és cultura, els mitjans de comunicació tampoc, la política lingüística és més política que lingüística, i aviat els arxius –quan acabin d’arribar els papers de Salamanca– seran també responsabilitat d’una altra conselleria. A tot això cal sumar-hi el fet que el president no és una persona especialment sensible en aquest àmbit i el vicepresident sembla més interessat a mirar cap a “l’espai comunicacional català”.
La cultura ha quedat com un trasto de tercer ordre. Gestiona un pressupost que serveix bàsicament per mantenir dempeus uns edificis que s’utilitzen per a ser fotografiats pels turistes japonesos –o per il·lustrar guies de viatge– i per poder obrir uns museus que són visitats fonamentalment per col·legials els dies que toca anar d’excursió. I el conseller és un senyor calb, que sembla que no faci altra cosa que deixar anar discursos en actes literaris i fer-se fer entrevistes en suplements culturals de mitjans subvencionats per alguna conselleria més poderosa.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…