Ves al contingut principal

Nits de Reis

Recordo ara les nits de reis de la meva infantesa com una llangor llunyana, perduda en el temps, més enllà de la ratlla d’aquest segle, més enllà dels anys noranta, dels anys vuitanta i dels anys setanta. Aquelles nits de vigília es desenvolupaven sota un cel que presagiava fred, pluja, o les dues coses alhora; en un temps pretèrit, remot i plastificat, que els més despistats anomenen ara “els meravellosos anys seixanta”.
Recordo veure passar uns reis de carnestoltes sota un balcó de poble i uns reis invisibles des del terrat de casa, un any que em vaig haver de quedar al llit per culpa d’una grip. Però sobretot recordo els reis de cartó-pedra de Girona, arribant per la carretera de Barcelona, la nit del 5 de gener de 1966 o de 1967. Els reis, en aquella època, només podien arribar d’algun lloc gran i lluminós, però era evident que pel camí havien anat perdent una mica de lluentor. Recordo les cares cendroses dels pares i de les mares, dels avis i de les tietes; recordo el pas nerviós dels cavalls i el ronc rovellat dels camions de les joguines; recordo les gorres de mudar dels senyors escombriaires, els cascs inversemblants dels policies municipals i les pistoles –i les llargues porres– d’uns altres policies de gris. Però recordo també que alguna cosa rara m’estrenyia el pit i que és l’única sensació que encara em plau enyorar.
Els anys seixanta, al nostre país, es van esvair en el no res, tal com havien arribat. Les coses passaven lluny, massa lluny; potser els reis les coneixien, igual que els turistes, però nosaltres no. Pel que recordo, aleshores la història amb prou feines existia, de fet em penso que algú la va començar a escriure molts anys després i a mi només em resta pensar en aquells anys vençuts, en aquelles nits de reis, tornant cap a casa amb els peus freds, pensant en un futur meravellós, però que no existia més enllà del matí següent. Recordo ara aquells somnis i penso que potser, malgrat tot, està bé que els reis continuïn arribant per portar-nos alguna il·lusió que encara està per escriure.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…