Ves al contingut principal

Nits de Reis

Recordo ara les nits de reis de la meva infantesa com una llangor llunyana, perduda en el temps, més enllà de la ratlla d’aquest segle, més enllà dels anys noranta, dels anys vuitanta i dels anys setanta. Aquelles nits de vigília es desenvolupaven sota un cel que presagiava fred, pluja, o les dues coses alhora; en un temps pretèrit, remot i plastificat, que els més despistats anomenen ara “els meravellosos anys seixanta”.
Recordo veure passar uns reis de carnestoltes sota un balcó de poble i uns reis invisibles des del terrat de casa, un any que em vaig haver de quedar al llit per culpa d’una grip. Però sobretot recordo els reis de cartó-pedra de Girona, arribant per la carretera de Barcelona, la nit del 5 de gener de 1966 o de 1967. Els reis, en aquella època, només podien arribar d’algun lloc gran i lluminós, però era evident que pel camí havien anat perdent una mica de lluentor. Recordo les cares cendroses dels pares i de les mares, dels avis i de les tietes; recordo el pas nerviós dels cavalls i el ronc rovellat dels camions de les joguines; recordo les gorres de mudar dels senyors escombriaires, els cascs inversemblants dels policies municipals i les pistoles –i les llargues porres– d’uns altres policies de gris. Però recordo també que alguna cosa rara m’estrenyia el pit i que és l’única sensació que encara em plau enyorar.
Els anys seixanta, al nostre país, es van esvair en el no res, tal com havien arribat. Les coses passaven lluny, massa lluny; potser els reis les coneixien, igual que els turistes, però nosaltres no. Pel que recordo, aleshores la història amb prou feines existia, de fet em penso que algú la va començar a escriure molts anys després i a mi només em resta pensar en aquells anys vençuts, en aquelles nits de reis, tornant cap a casa amb els peus freds, pensant en un futur meravellós, però que no existia més enllà del matí següent. Recordo ara aquells somnis i penso que potser, malgrat tot, està bé que els reis continuïn arribant per portar-nos alguna il·lusió que encara està per escriure.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…