Ves al contingut principal

Més que un club

Club és una paraula que avui en dia no està de moda. És un anglicisme que aparegué per primera vegada en la nostra llengua l´any 1839 i que prové de l´expressió anglosaxona klubba, que s´utilitzava als països nòrdics per designar una reunió, una assemblea o una associació. A finals del segle XIX i als inicis del XX aquest concepte vingué de la mà dels primers esports associatius, importats directament de l´Anglaterra victoriana, però sobretot gràcies al futbol.
Totes les agrupacions d´esportistes foren batejades tard o d´hora com a clubs, però més enllà de l´esport aquesta paraula no ha fet mai del tot fortuna. En política, per exemple, funcionen més bé conceptes com partit, unió, moviment, aliança o coalició. Quan pensem en un club, ens imaginem un grup restringit, tancat i elitista. I des que en Groucho Marx va deixar clar que mai no s´apuntaria a un club on admetessin gent com ell, cap marxià de pro ha volgut saber res dels clubs.
Potser per raons com aquestes em sorprèn que ara floreixin els clubs de lectura. Deu ser que volen convertir la lectura en entreteniment d´uns pocs? Deu ser la tapadora d´una activitat clandestina? O potser és una nova provocació marxiana? El fet és que la gent es reuneix, sobretot en els barris, per a una cosa tan insòlita com és llegir en grup uns mateixos llibres per després comentar-los. Qui ens ho havia de dir! No hauria de morir mai la gallina per poder aprendre coses noves.
Al barri de Sant Narcís de Girona s´ha constituït un d´aquests clubs de lectura, la qual cosa no em ve de nou perquè els santnarcisencs sempre han estat gent motivada. En el cor d´un barri de cases blanques només hi poden florir poncelles d´aquesta mena. Espero que aquest i tots els altres clubs de lectura segueixen exercitant els músculs de la intel·ligència i de la raó, perquè si en aquest país alguna cosa mereix ser més que un club, són els clubs de lectura.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…