Ves al contingut principal

La fràgil memòria

Sóc despistat de mena, oblido fàcilment noms i cares. Sovint em quedo mirant un rostre sense poder recordar el mot precís, la resposta adequada. En algun racó del meu cervell segur que hi porto guardada la informació, però m'és impossible recopilar-la en el moment en què la necessito. Dates i dades passen en processó davant dels meus ulls sense aturar-se ni per cortesia. Necessitaria que algú anés sempre al meu costat recordant-me qui sóc, d'on vinc i on vaig.
Però el mateix que dic en singular també ho podria dir en plural de la societat, en el moment històric que ens ha tocat viure. La desmemòria probablement és el preu que hem de pagar per tota una colla d'avenços tecnològics dels quals cada dia som més dependents. Les nacions i les ciutats fonamenten sovint el seu dret en la història, en fets més o menys remots als qual s'invoca sovint per donar cohesió a un discurs que d'altra manera es perdria en el no res.
Dos-cents anys -per exemple- no són res. Els països amb pedigrí exhibeixen en els seus annals fets històrics que es remunten molt més enllà. Qualsevol de les grans nacions europees enfonsa les seves arrels a més de 500 o de 1.000 anys. Recordar un fet que va succeir fa dos segles és relativament simple, només cal esbravar una mica les històries que ens explicaven els nostres besavis dels seus besavis. Només sis generacions ens separen d'aquella primera dècada del segle XIX. Sis generacions són sis persones que, en un moment o l'altre, s'han donat la mà i han conviscut sota el mateix sostre.
Fa només 200 anys que Beethoven estrenava les simfonies cinquena i sisena, que Goethe publicava la primera part del Faust, que el Congrés dels Estats Units prohibia la importació d'esclaus i que Josep Napoleó -amb un gest que hauria de redimir-lo definitivament en la història d'Espanya- suprimia a Madrid la tenebrosa inquisició. I ara farà també 200 anys -concretament el 20 de juny- del primer setge de Girona, però aquest fet tràgic, pel que es veu, és una dada sense importància, una simple celebració familiar, una cosa entre gironins que ens ho explicàvem de pares a fills quan encara no ens dedicàvem exclusivament a fer zàping. Sóc despistat de mena, de què anava aquest article?
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…