Ves al contingut principal

La fràgil memòria

Sóc despistat de mena, oblido fàcilment noms i cares. Sovint em quedo mirant un rostre sense poder recordar el mot precís, la resposta adequada. En algun racó del meu cervell segur que hi porto guardada la informació, però m'és impossible recopilar-la en el moment en què la necessito. Dates i dades passen en processó davant dels meus ulls sense aturar-se ni per cortesia. Necessitaria que algú anés sempre al meu costat recordant-me qui sóc, d'on vinc i on vaig.
Però el mateix que dic en singular també ho podria dir en plural de la societat, en el moment històric que ens ha tocat viure. La desmemòria probablement és el preu que hem de pagar per tota una colla d'avenços tecnològics dels quals cada dia som més dependents. Les nacions i les ciutats fonamenten sovint el seu dret en la història, en fets més o menys remots als qual s'invoca sovint per donar cohesió a un discurs que d'altra manera es perdria en el no res.
Dos-cents anys -per exemple- no són res. Els països amb pedigrí exhibeixen en els seus annals fets històrics que es remunten molt més enllà. Qualsevol de les grans nacions europees enfonsa les seves arrels a més de 500 o de 1.000 anys. Recordar un fet que va succeir fa dos segles és relativament simple, només cal esbravar una mica les històries que ens explicaven els nostres besavis dels seus besavis. Només sis generacions ens separen d'aquella primera dècada del segle XIX. Sis generacions són sis persones que, en un moment o l'altre, s'han donat la mà i han conviscut sota el mateix sostre.
Fa només 200 anys que Beethoven estrenava les simfonies cinquena i sisena, que Goethe publicava la primera part del Faust, que el Congrés dels Estats Units prohibia la importació d'esclaus i que Josep Napoleó -amb un gest que hauria de redimir-lo definitivament en la història d'Espanya- suprimia a Madrid la tenebrosa inquisició. I ara farà també 200 anys -concretament el 20 de juny- del primer setge de Girona, però aquest fet tràgic, pel que es veu, és una dada sense importància, una simple celebració familiar, una cosa entre gironins que ens ho explicàvem de pares a fills quan encara no ens dedicàvem exclusivament a fer zàping. Sóc despistat de mena, de què anava aquest article?
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…