Ves al contingut principal

La fràgil memòria

Sóc despistat de mena, oblido fàcilment noms i cares. Sovint em quedo mirant un rostre sense poder recordar el mot precís, la resposta adequada. En algun racó del meu cervell segur que hi porto guardada la informació, però m'és impossible recopilar-la en el moment en què la necessito. Dates i dades passen en processó davant dels meus ulls sense aturar-se ni per cortesia. Necessitaria que algú anés sempre al meu costat recordant-me qui sóc, d'on vinc i on vaig.
Però el mateix que dic en singular també ho podria dir en plural de la societat, en el moment històric que ens ha tocat viure. La desmemòria probablement és el preu que hem de pagar per tota una colla d'avenços tecnològics dels quals cada dia som més dependents. Les nacions i les ciutats fonamenten sovint el seu dret en la història, en fets més o menys remots als qual s'invoca sovint per donar cohesió a un discurs que d'altra manera es perdria en el no res.
Dos-cents anys -per exemple- no són res. Els països amb pedigrí exhibeixen en els seus annals fets històrics que es remunten molt més enllà. Qualsevol de les grans nacions europees enfonsa les seves arrels a més de 500 o de 1.000 anys. Recordar un fet que va succeir fa dos segles és relativament simple, només cal esbravar una mica les històries que ens explicaven els nostres besavis dels seus besavis. Només sis generacions ens separen d'aquella primera dècada del segle XIX. Sis generacions són sis persones que, en un moment o l'altre, s'han donat la mà i han conviscut sota el mateix sostre.
Fa només 200 anys que Beethoven estrenava les simfonies cinquena i sisena, que Goethe publicava la primera part del Faust, que el Congrés dels Estats Units prohibia la importació d'esclaus i que Josep Napoleó -amb un gest que hauria de redimir-lo definitivament en la història d'Espanya- suprimia a Madrid la tenebrosa inquisició. I ara farà també 200 anys -concretament el 20 de juny- del primer setge de Girona, però aquest fet tràgic, pel que es veu, és una dada sense importància, una simple celebració familiar, una cosa entre gironins que ens ho explicàvem de pares a fills quan encara no ens dedicàvem exclusivament a fer zàping. Sóc despistat de mena, de què anava aquest article?
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…