Ves al contingut principal

El Museu d'Art


El Museu d’Art de Girona és un espai catedralici que en el seu temps fou el melic de la ciutat i que ara, en canvi, està situat en un dels seus extrems. Un barri habitat per gironins irreductibles i per turistes de totes les races que deambulen per la realitat real amb la guia del viatger en una mà i una ampolla d’aigua mineral a l’altra. Si el barri vell de Girona és un Museu, el Museu d’Art és la seva peça principal; els turistes –al contrari que molts ciutadans– ho saben perfectament perquè en les seves guies ho diu.
Per les sales del museu s’hi passegen tots els sants, les marededéus i els cristos reconsagrats que els gironins han anat guardant, amb aquella filosofia tan nostrada del “per si de cas” o pel “no fos cas que algun dia encara ens fessin servei”. Ara són joies, béns fonamentals del nostre patrimoni, però en el seu moment les rondinaires majordomes dels canonges les apartaven del mig del pas, amb la força moral de qui té drets adquirits, triennis i butlles papals.
El Museu d’Art de Girona és una de les col·leccions d’art medieval més importants d’Europa. Tant per la seva ubicació com pel seu contingut val la pena ser visitat i revisitat. Això ho saben bé els Amics del Museu, una associació de ciutadans benemèrits que continua vetllant, amb la constància dels convençuts i el rigor dels iniciats, per un patrimoni que ja no és únicament cosa de canonges i sacerdots, sinó de tothom.
La democràcia ens ha fet obrir els ulls i ara tots ens sentim copropietaris del seu contingut, que amb el temps –segur– hem anat pagant gràcies als nostres delmes. És per això que a vegades m’agrada pensar que em toca personalment alguna cosa del museu, el dit gros –per exemple– d’un sant Tarcisi o una fletxa d’un sant Sebastià. Amb algunes d’aquestes peces ens podrien deixar fer com amb les marededéus de la parròquia, que encara van de custòdia –o de vetlla– de casa en casa.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…