Ves al contingut principal

De mudança

Estar de mudança és un no viure. Vull dir que estar de mudança és no estar viu del tot, no habitar ni al cel ni a l’infern. És com una mena de llimbs on tot està empaquetat, a punt d’iniciar el viatge cap a un lloc millor. Un només compta amb el que porta posat; la resta no existeix, són capses, maletes, mobles desmuntats, aparells desendollats. Potser era a partir d’un sentiment com aquest que André Breton va demanar, en el Manifest del surrealisme, que el portessin al cementiri amb un camió de mudances
Una mudança és com un examen de consciència, un veu de sobte la realitat nua, tal com la veié per primera vegada fa molt de temps. Les parets han perdut la brillantor i només resten les marques dels quadres que van penjar orgullosament durant anys i que ara qui sap on paren. De cop i volta es fa evident aquella frase d’Heràclit d’Efes: «Res no és permanent llevat del canvi», i penses que seria un bon eslògan per a una companyia de mudances.
Benjamin Franklin, que tocava més de peus a terra que el savi d’Efes, deia que «tres mudances equivalen a un incendi» i jo, per pròpia experiència, puc assegurar que ja estic mig socarrimat. Però malgrat tot la vida et va portant pels seus viaranys i encara que hagis promès solemnement no tornar-ho a fer mai més, un dia o l’altre tornes a lligar les maletes i els nois de les mudances arriben amb les seves cordes i les seves mantes, i t’adones que és necessari tornar-ho a començar tot de nou.
Probablement tenia raó Roger Mondolini quan deia que «canviar el món comença per saber-se canviar un mateix», però encara era més exacte –o més realista?– Daniel Pennac: «Quan no es pot canviar el món és necessari canviar de decorat». I ja em perdonaran si acabo aquí sobtadament aquest article, perquè volia acabar amb una cita de Josep Pla, però ara mateix no sé on carai tinc el llibre...
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…