Ves al contingut principal

De mudança

Estar de mudança és un no viure. Vull dir que estar de mudança és no estar viu del tot, no habitar ni al cel ni a l’infern. És com una mena de llimbs on tot està empaquetat, a punt d’iniciar el viatge cap a un lloc millor. Un només compta amb el que porta posat; la resta no existeix, són capses, maletes, mobles desmuntats, aparells desendollats. Potser era a partir d’un sentiment com aquest que André Breton va demanar, en el Manifest del surrealisme, que el portessin al cementiri amb un camió de mudances
Una mudança és com un examen de consciència, un veu de sobte la realitat nua, tal com la veié per primera vegada fa molt de temps. Les parets han perdut la brillantor i només resten les marques dels quadres que van penjar orgullosament durant anys i que ara qui sap on paren. De cop i volta es fa evident aquella frase d’Heràclit d’Efes: «Res no és permanent llevat del canvi», i penses que seria un bon eslògan per a una companyia de mudances.
Benjamin Franklin, que tocava més de peus a terra que el savi d’Efes, deia que «tres mudances equivalen a un incendi» i jo, per pròpia experiència, puc assegurar que ja estic mig socarrimat. Però malgrat tot la vida et va portant pels seus viaranys i encara que hagis promès solemnement no tornar-ho a fer mai més, un dia o l’altre tornes a lligar les maletes i els nois de les mudances arriben amb les seves cordes i les seves mantes, i t’adones que és necessari tornar-ho a començar tot de nou.
Probablement tenia raó Roger Mondolini quan deia que «canviar el món comença per saber-se canviar un mateix», però encara era més exacte –o més realista?– Daniel Pennac: «Quan no es pot canviar el món és necessari canviar de decorat». I ja em perdonaran si acabo aquí sobtadament aquest article, perquè volia acabar amb una cita de Josep Pla, però ara mateix no sé on carai tinc el llibre...
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…