Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2008

4 barretades per l’any 9 (3)

El Ter i el Fluvià reguen les terres de Girona. Són dos rius rurals, provincians i modestos. L’aigua que baixa per les seves lleres ha alimentat secularment els camps, les hortes i les deveses. Han fet girar les rodes de les fargues i les dels molins, han donat aigua de boca als habitants d’aquest país i energia a les seves fàbriques. Els gironins ens sentim lligats al seu destí i, d’alguna manera, els portem a les entranyes, perquè de fet la nostra història va començar a causa d’aquests rius.
Un dia, ja fa més de 2.600 anys, les naus gregues van arribar a la nostra costa per instal·lar un empori, just entre les dos desembocadures, que eren la porta d’entrada al país. Els grecs van canviar la sort d’aquesta terra, però sobretot fou l’arribada de la república romana, que obrí camins i plantà oliveres, la que ens deixà una empremta decisiva. Aquell record ha quedat gravat en el nom dels llocs i en la vida dels pagesos, que encara acaten la llei que la Roma imperial els deixà en herència.

La vida

Avui és el darrer dilluns d’aquest any, tota una proesa. La propera setmana ja començarà amb la cantarella de “2009”. De fet realment no haurà canviat res, és simplement una qüestió de comptabilitat: anem sumant anys i restant vida.

4 barretades per l’any 9 (2)

Ens ha tocat viure en un país que no és una illa, ni una vall rodejada de muntanyes, ni una muntanya rodejada de valls. No és una porció de terra entre dos rius, ni un imperi d’ultramar. No és el resultat d’un designi diví, ni el darrer refugi d’una raça vençuda. És més gran que la glòria de molts països petits i més petit que la misèria dels més grans. Ens sobrevolen ocells de pas, convivim amb insectes rastrers i els peixos ens contemplen, amb ulls esbatanats, des d’un mar que ja no és el centre de res.
Catalunya és una terra on hi ha una mica de tot. Pots anar en un dia de la fredor alpina de les muntanyes fins a l’escalfor mediterrània del litoral. Hi ha rius fecunds que són font de vida i rieres seques que només s’omplen amb la fúria de les llevantades. Hi ha camins amples i carrers estrets per on hi circula el batec de la història i de la vida. Les ciutats nostres van créixer sempre al voltant d’un temple o d’una església i rodejades d’alts murs que un dia vam decidir enderrocar …

208 raons

Quan arriben aquestes dates ens fem la il·lusió que per un moment podem dominar el futur. De fet el futur, per unes hores el tenim a tocar, només 6 dies més i passarem d’un any a l’altre, sense cap més esforç que arrencar la fulla del calendari.
Però la realitat és com una mena d’escudella de Nadal, que ens entestem en fer bullir en una olla que un déu incompetent ha foradat 365 vegades, pensant que també ens podria servir per a torrar casta­­­nyes. D’aquesta manera els humans anem passant la vida: tapant forats.
L’any 2009, si el Diari de Girona m’ho permet i la crisi em deixa, dedicaré cada setmana aquesta columna als pobles de les Comarques Gironines. 208 municipis que, moltes vegades, també semblen una olla foradada.
Per rigorós ordre alfabètic aniran passant tots els pobles, d’Agullana fins a Vilopriu. L’alfabet no és un ordre més just que els altres, però tampoc ho és menys. Espero que ningú se senti ofès, ni dolgut. Parlaré de pobles que crec conèixer i d’altres que desconec, però…

4 barretades per l'any 9 (1)

Els humans som una raça de bípedes de ment recargolada. Ens ha tocat viure sobre l’escorça inestable d’un planeta de color blau, que gira incessantment sobre si mateix. Hem heretat l’aigua dels oceans, la neu de les muntanyes, la pols dels deserts i un pessigolleig subtil que anomenem “vida”. Hem lluitat durant centenars i milers d’anys contra la soledat i la por, contra la injustícia i la barbàrie, però sobretot contra una sensació molt estranya que prové del fet de ser conscients del nostre destí.
Caminem constantment sobre la superfície d’uns continents a la deriva, sobrevolats per núvols gegantins i sacsejats per masses d’aire en moviment. Ens despertem de bon matí d’un somni inconscient, per sentir a la cara la fredor intensa d’un matí d’hivern o l’escalfor roent d’un estiu interminable. Ens deixem portar per un sentiment d’inevitabilitat però, a la vegada, també som capaços d’aixecar-nos de nou, cada dia, per intentar commoure l’entorn immediat amb la força del nostre treball.
La …

Sort

La sort és un concepte fungible, es consumeix amb el temps. Tothom té el seu dia de sort, però no sol ser un dilluns. Les setmanes sempre comencen ranquejant i aquesta no serà cap excepció, encara que avui sigui dia de loteria.

Les bicicletes

Les ciutats civilitzades, tal com les somiem a vegades, estan fetes a imatge i semblança dels seus habitants. Gent que viu una vida plàcida, que caminen sota el sol de l’hivern, que passegen sota les fulles primaverals, gent que treballa, gent que parla, que riu, gent que està de dol o de festa. Bàsicament ens imaginem una ciutat habitada per vianants, amb tots els recursos al seu servei, però mai al revés. Al revés és “El món feliç” de Huxley i això més aviat és un malson.
Evidentment la ciutat real no és una cosa ni l’altra. Els vianants, que si no vaig errat encara som majoria, convivim amb les màquines, unes màquines que han aprés determinades normes de comportament, unes línies molt fines que els vehicles a motor, en general, intenten no traspassar. Direccions prohibides, zones on no es pot aparcar, limitacions de velocitat, passos zebra i semàfors. Els vehicles, a canvi, poden habitar en pàrquings calents i circular a qualsevol hora.
Les bicicletes, encara que a vegades a algú no …

La segona vida

La primera vida és l’existència banal que va inclosa en el pack de sortida quan arribem a aquest planeta, plorosos i exhausts després de tan llarg viatge. La segona, en canvi, és optativa. Pots tenir-la o no, tot depèn de les teves habilitats tecnològiques. Aquest viure es desenvolupa en la pantalla d’un ordinador o en la d’un telèfon mòbil. És una segona vida que en realitat no vius en paral·lel, tal com seria d’esperar, és una vida que vius en comptes de l’altra. Suma i resta a la vegada, és difícil d’explicar. En la segona vida sempre ets més jove i més atractiu, ets més agosarat i més intel·ligent. L’únic problema és que quan comets un error no s’esvaeix en l’espai/temps, com en la primera vida, l’error queda, persisteix i et persegueix. La primera vida es viu només en el present i l’altra, en canvi, va deixant una estela, un rastre, que altres habitants d’aquest món, més espavilats que tu, poden resseguir en la direcció que vulguin. El mite fundacional de la tecnologia informàtica é…

El pont dels artesans

Els artesans de Girona descarreguen cada dia les seves mercaderies sobres les llambordes fredes del pont de Pedra. Sota un cel de plom de desembre que no perdona i a mercè d’un vent que talla, van omplint les seves taules amb petites peces de fusta, amb objectes de ceràmica o de vidre, amb llibretes i llapis de colors. Tots els dissabtes de març a juny i d’octubre a desembre, i cada dia per Fires, Nadal i Reis, els artesans et contemplen embolicats amb bufandes i ponxos.
L’Onyar és un riu literari, o sigui que bàsicament existeix gràcies a l’ingeni d’uns quants lletraferits que intenten, sempre que poden, ascendir la seva condició de rierol a la de riu amb tots els seus “ets” i “uts”. A part d’uns quants ponts de formigó aigües amunt, tots els ponts que travessen l’Onyar a Girona tenen una gràcia o l’altra, però sobretot són elements tangibles, no com el riu en si, que a vegades només és una peça d’attrezzo posada únicament de cares als turistes.
Durant aquests dies de Nadal el pont de …

Oració del dilluns

Amic meu, que la setmana ens ompli d’hores tranquil·les, que el riu ens porti l’aigua de les muntanyes, que els teus ulls em mirin amb la benevolència dels amics i que els dies passin com els ocells, que van o tornen tot buscant indrets millors.

La bruixa

La catedral de girona és una immensa mola quadrangular que destaca per sobre de qualsevol altre edifici del barri vell de Girona. De mica en mica les institucions gironines van posant diners per evitar que el temps i els agents hostils, no acabin malmetent-la fatalment. Bastides tubulars –adaptades a les normes ISO– l’embolcallen gradualment, com les venes que tapen provisionalment les parts d’un cos exposades a la cirurgia reparadora.
Aquesta setmana alguns periodistes locals han tingut el privilegi de poder pujar a la bastida instal·lada actualment a la façana nord de la catedral de Girona. Acompanyats dels arquitectes encarregats de la restauració, han pogut resseguir amb la punta dels seus dits les ferides de les pedres venerables i arribar fins al racó remot on s’erigeix, en posició horitzontal, l’enorme i pesada gàrgola, l’única amb forma humana, que els habitants d’aquesta ciutat anomenem “bruixa de la catedral”.
Durant segles aquesta imatge ha servit d’inspiració als gironins mé…

Urgències

Tot és urgent i tot s’ha de fer al moment. El futur ja no existeix i el passat tampoc, només batega en el cor atrafegat de la realitat un present poderós i omniscient.
Vindrà el dia en què ens haurem de deslliurar d’aquesta tirania si no volem convertir-nos en peixos d’aquari, incapaços de recordar ni de projectar la nostra intel·ligència més enllà d’uns instants, dels breus segons que invertim en prémer el botó del comandament a distància per il·luminar la llum del present.
En aquesta societat on tot es compra i es ven, el temps continua essent encara l’única mercaderia que no cotitza en els mercats de valors. El temps no, però les empreses de serveis d’urgències les 24 hores i les de menjar ràpid sí.
Fa un parell de mesos, Daniel Innerarity escrivia al Diario Vasco que “La urgència, aquest grau zero de la distància temporal, ha perdut el seu estatut de temporalitat excepcional i es constitueix com la temporalitat ordinària”.
La urgència generalment és filla de la imprevisió. Hem d’inver…

L’home que no volia molestar

El mes de desembre és un temps d’emocions intenses i precises, però fredes. És el mes dels dies morts i de la vida opaca. La gent s’arrecera davant dels televisors per poder sentir l’escalfor, encara que sigui irreal, de vides efímeres i llunyanes. Entrem i sortim de les botigues, emportant-nos bocins de felicitat embolicats en paper de regal i ens mirem els uns als altres amb la mirada buida de qui espera passar un tràngol. Desembre és un mes de funerals i de fredors anímiques.
Hi ha gent discreta que espera tota una vida per morir-se durant el pont de la puríssima, més que res per no molestar. És el cas d’en Francesc Riuró i Llapart, delineant d’Obres Públiques, pintor dels seus paisatges, arqueòleg impenitent i tafaner de mena. No hi ha pedra a Girona i a les seves comarques que no porti l’empremta dels seus dits, no hi ha jaciment arqueològic que no hagi estat trepitjat pels seus peus i no hi ha cap detall del nostre patrimoni que no hagin copsat els seus ulls petits i brillants.
El…

Dilluns de pont

La veritat té el seu preu, sobretot quan un dilluns, de sobte, et despertes i encara és diumenge i el dimarts esdevé dilluns. Són capricis del calendari, de la història i de les creences. La veritat té el seu preu, i durant aquest pont de la primera setmana de setembre, el preu és empassar-te un grapat de mentides.

[riure]

“–El riure és un vent diabòlic, que deforma les faccions i fa que els homes semblin micos. –Els micos no riuen. El riure és un atribut humà. –Com el pecat.”
(Umberto Eco – El nom de la rosa)

Ciutat de mig matí

Està demostrat que Girona a mig matí és una ciutat agradable. És aquella hora en què el campanar de la catedral projecta la seva ombra potent sobre el con truncat de l’església de sant Feliu, és l’hora en què les fleques fan olor de pa i els gironins encara exhalen una fortor de colònia i de cafè amb llet. Girona és una ciutat que té, en general, un bon despertar, sobretot en aquesta època de l’any en què els dies són molt curts i les nits massa llargues.
M’agrada passar pel carrer Nou a dos quarts de deu del matí i anar escoltant la corrua de mòbils amb tonades eclèctiques, i veure els aparadors nevats però per la part de dins, i contemplar la cara de felicitat dels compradors de loteria quan el venedor els diu allò de: “que hi hagi molta sort...”. M’agraden els angelots somrients en els arbres de Nadal dels supermercats i els diaris apilats en el quiosc de la Rambla amb les notícies encara fresques.
Girona a mig matí és una ciutat lluminosa i oberta, que exhibeix tots els seus colors:…

La crisi de tots

Vivim en una societat en crisi. Crisi econòmica, crisi de valors, crisi d’identitats, crisi de les ideologies. Ens hem instal·lat en un procés de crisi permanent i el pitjor de tot és que ens sembla la cosa més normal del món.
L’altre dia al congrés d’Iniciativa per Catalunya, el lema que sobrevolava els caps dels oradors era: “el neoliberalisme és la crisi”, però a l’hora de donar solucions la resposta dels partits d’esquerres es desfà en un mar d’obvietats. La dels de dreta –evidentment– ni està, ni se l’espera. Ja ho deia Henry Kissinger: “La setmana entrant és impossible que hi hagi una crisi: tinc l’agenda plena”.
No sé si la caiguda del mur de Berlín entrava dins de les previsions d’agenda del senyor Kissinger, però quan va caure ho va fer –imprevisiblement– cap als dos costats a la vegada. El comunisme va deixar d’existir d’una tacada, ensorrat sota la runa, però el neoliberalisme, que en un primer moment semblava que s’ho menjaria tot, també ha acabat trontollant per les rèpliqu…

Girona ara i sempre

“Sicut erat in principio, et nunc et semper,
et in saeccula saeculorum.”

Diuen que les ciutats s’assemblen a les persones que les habiten i tard o d’hora s’acaben semblant també a la literatura que produeixen. Des d’aquest punt de vista podem veure la història de la nostra ciutat com el conjunt de textos contingut en tots els llibres que s’hi han escrit. Girona és una biblioteca col·lectiva i no es pot ser un bon gironí si no s’ha llegit algun dels seus llibres, perquè en bona part la ciutat que portem a dins només existeix en els llibres.
Girona és una realitat virtual que oscil·la entre la terra i els núvols de la mà d’en Bertrana o que es passeja entre els records de Josep Pla. És una ciutat que va de la Girona petita i delicada d’en Ministral a la Girona i Jo del senyor Palol, de la ciutat en blanc i negre d’en Gironella a la Girona engabiada d’en Toni Puigverd o la més real d’en Cercas; i de la ciutat enciclopèdica de Carles Rahola als regalims de Cera de Miquel Pairolí, uns regalim…

1/7

La setena part de la nostra vida la vivim en dilluns, un dilluns qualsevol, com avui. Sortim al carrer amb l’angoixa de no haver viscut prou, de no haver respirat amb prou força l’aire d’un diumenge irrepetible. Però alcem els ulls al cel i contemplem com el món gira vertiginosament i ens sentim part d’aquest món, com si la vida també fos possible fins i tot en dilluns.

El carrer dels malalts

Juli Garreta i Arboix va néixer a Sant Feliu de Guíxols i se’l considera un dels compositors de sardanes més eminents. Compaginà el seu amor per la música de cobla amb una dedicació professional al ram de la rellotgeria, en una època en què els rellotges, si s’espatllaven, encara es portaven a reparar. Va morir en el seu poble l’any 1925, quan es començava a urbanitzar la zona de l’eixample a l’alçada de l’estació del ferrocarril, i l’ajuntament li adjudicà un carrer.
És una via urbana estreta i discreta, paral·lela a la carretera de Barcelona i que va del carrer La Salle fins a la ronda del Pare Claret, un carrer una mica més ample, que abans de la Guerra portava el nom del Doctor Robert i que a partir de l’any 1950 va veure substituït el “Pare” per un “Sant”, a causa del canvi d’estatus del senyor Claret. És el que passa amb els religiosos, que fins i tot després de morts poden continuar prosperant en l’escalafó social.
Just a la cantonada de Juli Garreta amb Pare Claret, es conserven…

L'art que no està en crisi

Hi ha un indret on l’art contemporani i les altes finances es toquen, com es toquen la punta del dit del creador i la de l’home en el punt central de la capella Sixtina. En les pàgines de color salmó dels diaris econòmics es parla sovint d’art. Són inversions segures, sobretot quan es tracta d’art contemporani i es compleixen unes quantes condicions.
Primera: l’artista ha d’estar viu i a disposició del mercat, ha d’estar disposat a participar en els circs mediàtics on es reparteixen les cartes d’acreditació com a creadors incontestables.
Segona: l’obra de l’artista ha de ser inintel·ligible, no val cap forma d’art que pugui ser compresa a primer cop d’ull per un profà. L’obra de l’artista contemporani només pot ser compresa a través del crític.
Tercera: els preus de mercat de les seves obres han de ser alts, escandalosament alts, de tal manera que puguin ser inclosos en els inventaris de les grans societats com a actius patrimonials. Actius que, amb l’ajuda dels crítics, s’inflen com glo…

No al pavelló de la Devesa

Tots els que d’alguna manera o l’altra veiem reflectides sovint les nostres opinions en el diari, acabem enterrats en la profunda foscor de les hemeroteques. Igual que de les coves del paleolític, un no en surt fins que somriu amb la gràcia incomparable de les calaveres. El temps s’ho acaba menjant tot, només queda la informació que portes gravada en els ossos i l’ADN dels papers de les hemeroteques, la resta només és pols i fulles dels arbres que cauen per convertir-se en humus.
De tota aquesta batalla entorn de la Devesa de Girona al final no en quedarà res més que fullaraca d’hemeroteca i un monument de formigó a major glòria de l’esport, al bell mig del parc urbà més important d’aquest país. Evidentment serà un monument formós, que respectarà l’entorn i que s’alimentarà d’energies renovables. Proposo que, en honor als que l’han planificat i que el construiran, porti inscrita aquesta frase en el seu frontispici: “Deliberando saepe perit occassio”.
“Deliberant sovint es perd l’ocasió”…

[cultura]

“A la zoologia, el Mediterrani hi oposa constantment la Cultura –amb majúscula, perquè no hi hagi equívocs. L’equívoc podria provenir de creure que la cultura és cosa de llibres, de papers, d’universitats i de conferències. No. La cultura és cosa de la vida, de la vida de cada dia, de bondat, d’hospitalitat, de tolerància, de comprensió.”
(Josep Pla- Les hores)

Temps de somnis

La setmana comença amb previsions de fred i els dies es van escurçant. La vida avança per camins de tardor. Passaran aquestes hores, com passa el dolor, però mentrestant les nits seran llargues i els camins s’ompliran de nit. Només compto amb la teva llum, amb la llum de tu que em llegeixes i que em dius que, malgrat tot, la nit és una oportunitat pel somni.

El carrer Ciurana

L’eixample de Girona és un conglomerat estrany de racons sense història. Sembla com si el pas del temps hagués quedat enterrat sota una capa d’asfalt i de ciment, de canalitzacions i de cables. Rodejats d’edificis excessius, que roben l’aire i la llum, els espais urbans malden per sobreviure entre excrements de coloms i de gossos, entre els esputs dels escombriaires i les escopinades dels adolescents, entre els crits de les gavines i els xiscles de les col·legiales.
El carrer Francesc de Ciurana és un d’aquests paisatges anodins, sense una personalitat definida i sense finalitat pràctica com a via urbana. És un simple contenidor d’edificis, dibuixat absurdament en diagonal per sobre d’una trama amb vocació més aviat regular. Neix just a la cantonada on planta el seu aparador la Llibreria Montserrat i mor en topar contra el gran mur de ciment prefabricat de l’edifici de Telefónica. Amb aquesta mena d’edificis la companyia ens ensenya el seu rostre real.
Però just abans d’arribar a aquest…

[els vius]

“Els vius són l’únic recurs dels morts. Per ells, els nostres pensaments són els únics camins del dia. Ells, que ens van ensenyar tant; ells, que sembla que ens hagin llegat el seu lloc amb totes les oportunitats que això implica... És just i digne que els acollim pietosament en les nostres memòries i que beguin una mica de vida en les nostres paraules.”
(Paul Valéry – discurs de relleu de la càtedra d’Anatole France a l’Académie française)

General de cos present

Avui fa 33 anys que va morir i encara sembla viu. Jo vaig ser testimoni d’aquell dia i puc dir que vam sentir una gran sensació alleugeriment, perquè havíem arribat a pensar que el general viuria encara uns anys més o uns mesos més, i quan ets jove el temps té un altre valor, qualsevol afegit a la pròrroga és una agonia. El general va patir una llarga agonia i finalment va morir, just el dia de l’aniversari de Primo de Rivera i exactament 23 mesos després de la mort de l’almirall Carrero Blanco, però la seva ombra i el seu nom encara sobrevolen constantment sobre els nostres caps. Cada vegada que obrim un diari sorgeix com una mosca vironera.
El dictador era un home gris, de discurs monòton i mà tremolosa, d’esperit revengista i cruel. El règim que fundà era injust i totalitari, fou una època trista, de grans silencis i de profundes buidors, que es defineix bàsicament per tot el que no fou i pel que no ens van deixar ser. Foren 40 anys marcats per les absències, per molt que els seus a…

La plaça dels perns

És un quadrilàter lleugerament irregular en la confluència de tres carrers de l’eixample gironí: Joan Maragall, La Salle i Francesc Ciurana. Rodejat de circulació vial per tots costats, es defensa com pot de l’agressió mecànica dels vehicles amb una tanca de fusta. Un grapat de criatures hi juguen quan surten del col·legi, vigilades de prop pels seus pares, mentre els repartidors de paqueteria intenten aparcar les furgonetes en doble fila “perquè només són cinc minuts, home!”.
Poca gent sap que l’ajuntament hi va penjar una placa anomenant l’indret “Plaça de Joaquim Pla i Dalmau”, en honor de l’editor i dibuixant, fill de Joaquim Pla i Cargol i nét de Josep Dalmau i Carles. Poca gent ho sap, perquè suposo que no afecta a cap veí de la zona, domiciliats realment en algun dels tres carrers que dibuixen el perímetre de la plaça. El nom del senyor Pla Dalmau, en aquest cas fa referència únicament a l’espai de jocs infantils i els nens, per molt que hi juguin, no hi tenen fixada la residènc…

Temps de reformes

El món és prou gran com per allotjar a la raça humana amb totes les seves contradiccions i totes les obvietats. Aquest cap de setmana els dirigents mundials s’han reunit per intentar reformar el sistema financer. No sé si ho hauran aconseguit, en tot cas nosaltres també hauríem de pensar en començar a reformar les eines ideològiques que hem utilitzat fins ara i que són igual d’obsoletes, o encara més, que el sistema financer mundial.

Gran Via

És un carrer de Girona en forma de mitja lluna, que va de l’edifici de correus fins a la plaça del mercat. El van traçar sobre els murs arranats de la ciutat heroica, una generació de gironins que volien trencar d’una vegada per totes amb el setge de les pedres i de la història. La Gran Via fou el resultat d’un anhel meritori, que avui en dia probablement estaria castigat penalment per la llei de salvaguarda del patrimoni, però això és una altra història.
Girona és una postal amb pocs contrastos, però la Gran Via és un carrer contrastat. A un costat i l’altre del que fou la muralla, s’han alçat edificis encara més alts, que xuclen la llum del que havia d’haver estat un carrer lluminós. Només la plaça de la Constitució l’ha deixat respirar una mica. El carrer queda absurdament tapiat per l’edifici del mercat municipal, que s’alça com a símbol monumental a la poca imaginació urbanística dels gironins.
Ara hi circulen automòbils rabiüts, ambulàncies udolants i motocicletes amb incontinènci…

Paisatges de tardor

Els humans vivim camuflats entre les fulles, com un element més de l’escenografia terrestre. De fet les nostres vides no són res més que una mena de bony, un accident del paisatge.
Malgrat la nostra inapel·lable condició urbana, vivim entre la terra i el cel, tot contemplant els estralls que produeix el pas del temps entre nosaltres. Les nostres vides són com una mena de rosari que una mà poderosa va desgranant impertorbablement, molt per sobre dels nostres caps.
Quan arriba la tardor ens adonem que ja hem fet tard a moltes coses, les fulles engrogueixen, els ocells fugen i els nostres ulls cansats prefereixen mirar-se la realitat de lluny, com si el paisatge fos l’altre costat d’un costat fosc, del qual nosaltres també en voldríem fugir al preu que fos. Però no podem perquè tot està escrit en el gran llibre del món.
La tardor és l’estació més taciturna de l’any. Ens condueix per una vessant relliscosa i fosca, de la qual només en comencem a sortir precisament quan arriba l’hivern. Mentr…

Les llargues Fires

Abans el temps era simplement un bloc de paper enganxat sobre les rajoles de la paret, entre l’armari del rebost i els fogons de la cuina econòmica. Els dies feiners eren uns números impresos de color negre i els de festa en vermell. No cal dir que el color dominant era el negre, perquè l’altra tinta era més cara i les impremtes no estaven per llençar la casa per la finestra. Les festes de guardar no canviaven mai i les vacances eren faves comptades.
Amb el pas dels anys, els dies de festa han anat ballant i s’han multiplicat misteriosament. Aquesta propagació sense control dels dies festius ha produït l’aparició del fenomen del “pont”, una mena de vacances entre els dies de festa, per allò de «que per un dia no val la pena ni engegar l’ordinador». La suma de tots aquests dies de color ha fet canviar per sempre més la fesomia dels calendaris i els impressors han acabat imprimint-los en quadricromia.
A Girona, com qui no vol la cosa, les Fires d’aquest any s’han allargat una setmana més …

Autopista

Els diumenges són com una mena d’àrea de descans en les autopistes de la vida. El dilluns s’ha de reemprendre la marxa, tant si t’agrada com si no i, com en les autopistes, sense possibilitat de tornar enrere.

[la barretina racial]

“Cansat de debatre’m amb mi mateix, em vingué a la memòria un consell proverbial del meu pare, aquell home terriblement pràctic, que tenia dites tan bones. Ell deia que en els moments crítics de la vida els catalans autèntics gaudíem, sobre totes les altres menes d’homes, d’un avantatge exclusiu. Aquest privilegi, segons ell, era la barretina racial, símbol de pes i de seny, que tots portem a dintre. I n’hi havia prou, en les hores més dubtoses i de més compromís, amb posar-se-la al cap, ben entrada, contra vents i tempestats, per a poder de seguida, al seu recer, pensar clar i obrar net. Era el moment de provar-ho: vaig posar-me la barretina simbòlica.”

(Agustí Calvet Gaziel – L’exprés de França “No és perdulari qui vol”)

El Talgo de París (2)

En Jordi Artigal és un home alt, de celles ben poblades i de cabells tallats a l’estil de l’època, d’aquesta època. És el director de la nova biblioteca de Salt*, però durant dos mesos és a París, concretament fent una estada en la biblioteca del Centre Georges Pompidou. Vam passejar amb ell durant una hora pels passadissos carregats de llibres i d’estudiants amb ordinador portàtil que habiten feliços entre aquells murs, com les aus de temporada en els aiguamolls de l’Empordà.
Els francesos, quan de cultura es tracta, sempre ens mullen el nas de saliva. L’any 1997 els arquitectes Piano i Rogers aixecaren en el barri de Les Halles un edifici innovador, d’estructura metàl·lica i pintat de colors vius, que allotjava en el seu ventre diàfan un centre cultural enorme i una biblioteca pública com no n’hi ha cap en la meva pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Ja em perdonaran la cita del poeta, però si no ens serveix per això, no serveix per a res.
En Jordi Artigal no en té prou d’estimar…

Gràcies Obama

La democràcia, més enllà de concepcions més o menys oníriques, es la capacitat del poble d’escollir els seus representants. Els Estats Units d’Amèrica són una democràcia estable des de fa més de 200 anys. Els seus 44 presidents han estat escollits, l’un darrere l’altre, des de molt abans que a Europa incloguéssim aquest terme en el vocabulari polític bàsic.
Ara, quan aquí ens crèiem en possessió de la veritat més absoluta i anàvem pel món donant lliçons als altres de democràcia, els americans ens han passat novament la mà per la cara. Amb l’elecció del senador Obama, ells ens han demostrat que el seu sistema no tan sols funciona, sinó que és capaç de realimentar-se. I, des del vell continent, no fem altra cosa que mirar-ho amb enveja.
No m’estranyaria que a partir d’ara aquí comencessin a sortir obames com bolets. És el que passa amb aquestes coses: a partir de l’original es poden fer infinites còpies. Espero que, en aquest cas, el plagi sigui creatiu. De fet Josep Pla ja havia dit que …

El Talgo de París (1)

Agustí Calvet, més conegut amb el nom de ploma de Gaziel, fou un dels grans mestres del periodisme català. Va viure a París en el transcurs de dos estades abans de 1914 i després, com a corresponsal de guerra de La Vanguardia, durant la Primera Guerra Mundial. Ara, en edició de butxaca, s’ha editat un recull de les seves històries de París, sota el títol de L’exprés de França. Aquell exprés de la primera dècada del segle XX que tardava nou hores només per anar de Barcelona a la frontera.
Actualment, en aquesta època d’altes velocitats i de viatges low cost, sembla mentida que encara hi hagi gent com jo que vulgui anar a París en tren, sembla cosa del segle anterior. Però comptat i debatut no és cap bestiesa: puges a l’estació de Girona, t’estires en una llitera –que sempre es més còmode que un seient d’avió– i et lleves dotze hores després a París, a l’estació d’Austerlitz, a quatre passes de l’île de la Cité i en ple brogit de la ciutat viva.
París, malgrat la seva extensió, es una ciu…

Coses de casa

Les coses de casa, aquelles petites andròmines que tenim repartides per tots els racons, no desapareixen mai definitivament, s’amaguen. Simplement decideixen apartar-se del nostre camp visual. Hivernen sobre un armari, en la butxaca d’un abric, darrere de la nevera o entre les pàgines d’un llibre. Tot depèn de la seva forma, del seu volum i de la seva intel·ligència. Les coses rodones rodolen i les toves s’adapten. Passen dies i anys, fins que un dia tornen a aparèixer, per esperar de nou el seu moment i un dilluns qualsevol s’amaguen de nou. Són coses de casa.

Els vius i els altres

A Girona després de la festa dels vius celebrem la dels morts. Entre els vius i els altres no hi ha espai per a les mitges tintes, o un està viu i amb la panxa plena de panellets i de castanyes o està mort i enterrat en un nínxol del cementiri; o les seves cendres volen entre núvols de CO2. Els gironins som així de radicals, o tot o res, un no pot estar mig viu o mig mort, els funcionaris del padró municipal no ho accepten i els registradors de la propietat tampoc.
Els morts ens precedeixen en una filera infinita, per un camí sense destí i guarden silenci com un submarí amagat sota el gel. Mentre el temps es menja les ungles dels vius, els morts descansen per sempre. A causa d’aquesta falta de moviment i de soroll, els finats cauen sovint en l’oblit. Els vius altra feina tenim que suportar-los de cos present, el gremi dels difunts cada dia és més nombrós i ja no li podem dedicar l’atenció artesanal que s’hi tenia en el passat.
Abans els morts es morien per ordre d’escalafó i la defunció…

Les pomes de sant Narcís

Segons una tradició ancestral, ja gairebé oblidada, els gironins tiraven pomes al riu per a conjurar el perill d’aiguat. Evidentment no podien ser de qualsevol tipus, eren pomes cultivades en un camp propietat de la confraria del sant i estaven beneïdes pel senyor bisbe en persona.
Ara el riu ja fa temps que baixa mandrós i gasiu, les pomes ens les mengem quasi per prescripció facultativa i el senyor bisbe altra feina té que beneïr pomes.
Probablement, tal com ens recorda l’Amades en el seu Costumari català, aquesta pràctica medieval prové d’una altra encara més antiga. Sembla ser que els romans ja llençaven sacrificis al Tíber per aplacar la seva ira. En aquella època es portava més la cosa de llençar esclaus o presoners de guerra, eren altres temps.
Ara no estaria malament tornar a recuperar aquella antiga tradició llatina, però no per fer baixar el nivell del riu sinó més aviat per a tot el contrari. Els gironins ben segur que se’ns acudiria el nom de més d’un director general per a l…

Les Fires

En l’esperit dels gironins, les Fires són com una mena d’estat d’ànim i un punt d’inflexió del temps. Acaba de girar un bucle i en comença inexorablement un de nou. El temps gira a Girona en el mateix sentit que la roda de la nòria entre les branques mig despullades dels arbres de la Devesa. De tardor en tardor, les Fires són l’inici i el final d’un cicle en la vida de la ciutat, de Fires a Fires anem acumulant anys i arrugues, experiències i oblits.
Es compta l’edat d’un gironí per la inclinació de la boca en pronunciar la paraula “Fires”. Una desviació de 15 graus a la dreta indica el pas de la joventut a l’edat madura, i la caiguda lliure a partir dels 45 graus fa evident l’arribada de la vellesa. Els vells, però, difícilment pronuncien aquesta paraula en solitari, generalment s’inclou en la frase “ara per Fires ja no fa la fred d’abans”, una afirmació que denota un plus d’experiència sobre els altres.
Les Fires són l’alfa i l’omega de la gironitud, un sentiment més inexorable que la…

El temps

Estimem només allò que ens costa obtenir i tendim a menysprear el que ens posen a l’abast. Però la vida és una roda i el que avui tenim a dojo, demà resulta que és un bé escàs. El temps, en canvi, sempre està present i es consumeix inalterablement a la mateixa velocitat, però la percepció que en tenim és relativa i variable. Només els dilluns podem estimar, i valorar, el pas del temps en la seva justa mesura.

El pregó

Abans d’aquesta època en què ens ha tocat viure, la cultura només es prenia en dosis homeopàtiques. S’anava al teatre una vegada a l’any, es llegia un llibre molt de tant en tant, a un concert s’hi assistia si es tenia una excusa raonable i a una conferència només si no hi havia més remei. La cultura era cosa de pocs, un luxe que la gent normal generalment no es podia permetre i que les institucions racionaven amb la mateixa cura que es tenia per les matèries escasses.
El pregó era una cosa molt seriosa, que llegia un senyor endiumenjat i que els gironins escoltaven displicentment, asseguts en aquelles velles butaques de fusta del Teatre Municipal. Llegir un pregó donava llustre, era un plus acadèmic, un favor que se li feia al pregoner, un favor que feia el pregoner a la ciutat o les dues coses a l’hora. El to era planer, cordial i una mica encarcarat, i al final –com a molt– una cobla tocava el Girona aimada del mestre Vicenç Bou.
Ara les coses han canviat: el pregó és un acte lúdic, …

Periodistes i mosques

Els periodistes i les mosques són dos conceptes que en l’imaginari col·lectiu gairebé sempre van junts. Tenen gustos semblants i els atreuen les mateixes llaminadures. Tant els uns com els altres, pel seu comportament impredictible, són més aviat criatures molestes, però no es pot negar que tenen un paper molt destacat en el cicle de la vida.
Probablement, a causa d’aquestes semblances, els periodistes gironins van decidir adoptar la figura d’una mosca per il·lustrar els premis que el gremi dels tribulets atorga any rere any per aquestes dates. Es tracta de premiar a la persona o entitat que més facilitats posa en la tasca diària dels periodistes. El dípter que inspirà aquest premi és la mosca de Sant Narcís, una mena d’insecte benèfic, si més no pels sempre assetjats habitants de la immortal ciutat dels quatre rius.
Però els periodistes també premien a uns altres, els que s’interposen entre la seva tasca i la realitat, per obstaculitzar o per impedir la sempre benèfica recerca de la ve…

Una eterna claredat

Quan un amic comet la gosadia de morir jove, vas arrossegant el seu record tota la vida. El portes enganxat al coll com un esquellot i de tant en tant ressona amb estridència, quan menys t’ho esperes. En Just Casero va tenir la sort o la desgràcia de tenir molts amics i entre tots hem anat avivant la flama d’un somriure que va quedar congelat en la fredor de les fotografies, ja fa molt de temps. En Just probablement viurà per sempre, si més no mentre nosaltres visquem.
Ens queden els seus somriures i els seus silencis, però també l’escalfor de la seva veu, rebregada entre les paraules dels seus articles i dels seus poemes. En Just estava corcat pel cuc de l’escriptura i per una malaltia del sistema nerviós anomenada “periodisme”, una malaltia infecciosa que el va portar a l’extrem de fundar un diari i d’escriure cada dia una columna, des d’on palpava el pols vital de la realitat. D’això en quedà un llibre que portà per títol “Quiosc”.
Els seus poemes, reclosos en la foscor d’una calaixe…

Dilluns negres

Darrerament els dilluns ens despertem amb una sensació de negror al cos. Els informatius vomiten xifres negatives d’inflació, caigudes dels índex borsaris. Els nostres diners tremolen entre els intersticis de la cartera i les cartes del banc cada vegada són més feixugues. Són temps de crisi, de dilluns negres; ja tornarà a sortir el sol, potser més per uns que pels altres. La majoria simplement intentarem sobreviure.

Giroscopi (II)

Aquest cap de setmana s’obre al públic per segona vegada aquesta mena de fira de la Cultura anomenada Giroscopi, que organitza amb eficàcia la gent de la Casa de Cultura de Girona. Aquest any toca fer-ho a la ciutat d’Olot, coincidint amb la Fira de Sant Lluc, en el pati interior de l’Hospici. Més de vint entitats, fundacions i empreses culturals, exposen durant dos dies els seus productes fràgils i eteris, sobre les pedres venerables d’aquest gran casalot garrotxí.
La Fira també vol ser un punt d’encontre de la gent de la cultura i un observatori del sector. Les comarques gironines, grans productores de cultura, no havien trobat encara la manera d’explicar-se les seves coses, els seus mals i les seves alegries, intercanviar experiències i coneixements, en una terra de ningú que per uns dies esdevé terra de tots, entre presentacions de llibres, taules rodones, tallers infantils, concerts, obres de teatre i tota mena d’espectacles.
Aquest país, però sobretot el país de la cultura, necess…

Temps de constipats

Diuen que si l’experiència servís d’alguna cosa, a partir de certa edat un ja no hauria d’estar mai constipat. Però cada any caiem en el mateix parany que ens prepara la natura, o el destí, o ves a saber tu què, i de cop i volta ens trobem amb el cap com un timbal, els ulls plorosos i el nas com un pebrot escalivat.
Si al llarg de la nostra existència haguéssim de sumar tots els dies i totes les hores perdudes estossegant, suant i patint a causa dels refredats, ens adonaríem que hem perdut un bon bocí de vida, mossegat per aquests virus estranys que només es posen d’acord entre ells per tocar-nos el que no sona.
En moments de canvi d’estació, els constipats s’apoderen de les ciutats i es deixen sentir per tot arreu, sobretot en les converses de circumstàncies que els humans practiquem per les cantonades.
«–Ja li deia al meu marit: t’has d’abrigar que agafaràs fred...»
«–Es que amb aquests canvis de temps una ja no sap quina roba posar-se...»
Comentaris que es repeteixen dia rere dia, any r…

La importància de saber ser vell

A Girona, allà on el carrer Nou fa xamfrà amb el de Santa Clara, abans de travessar l’Onyar sobre les llambordes del pont de Pedra, hi ha un edifici reformat per l’arquitecte Masó l’any 1922, que ha servit des de sempre per allotjar l’oficina principal de Girona de La Caixa. Aquella que abans es deia de “Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis” i que després va anar canviant de nom fins arribar a un LKXA que sembla de pel·lícula de ciència ficció però en versió còmica.
En Lluís Torner i Callicó és un gironí de mena, que va néixer a la plaça de la Independència, just on hi havia hagut el convent dels agustins i on abans s’hi concentrava tota l’oferta d’oci de la ciutat. És un home discret, de somriure precís i de mirada pragmàtica i amb una voluntat forjada a ferro roent, darrere d’un taulell de la Caixa. Per ell la vellesa és un concepte tangible, un valor fonamental, que sempre ha girat al seu voltant, com l’anella del planeta Saturn.
La velocitat de les màquines ens fa sentir a tots pl…

El destí

Esquil, el pare de la tragèdia grega, va passar els seus darrers anys a Sicília, concretament a la ciutat de Gela, escrivint sobre el destí, la venjança i la pèrdua de l’amor en la seva Orestíada; la llegenda assegura que el dramaturg va morir quan una àguila va deixar caure sobre el seu cap una tortuga.

En Miliu, el campió de boxa

En una ciutat com Girona no hi ha personatges anònims, tots tenim el nostre currículum i anem amb alguna llufa penjada a l’esquena tota la vida. La gent neix, viu i mor, entre milers de mirades encreuades, però, malgrat tot, encara hi ha persones que aconsegueixen viure la vida discretament, com si no volguessin destorbar. Són aquells que quan moren, desperten un comentari recurrent: «...però si encara el vaig veure fa poc i estava la mar de bé!». En Miliu Mora era un d’aquests.
El recordo encara perfectament dels seus anys de viatjant de paper. Baixava del seu 600 com un gran cargol que surt de la seva closca, perquè en Miliu era un home gran, la seva presència imposava i la fama de campió d’Espanya de boxa el precedia. Era un home d’amples somriures i de fidelitats indestructibles; darrerament me’l trobava els diumenges en un quiosc del carrer del Carme comprant el diari i sempre em feia passar al davant, amb la paciència d’un jubilat de llarg recorregut.
En Miliu Mora als 16 anys va …

LA CROSTA BÀRBARA

Sembla ser que els nostres venerables avantpassats un dia van deixar de ser nòmades per dedicar-se a les sedentàries arts de l’agricultura i de la pesca. Descobriren la manera de plantar blat i de fer pa, de llençar les xarxes i de pescar anxoves; van elaborar el raïm i la civada fins a extreure’n el suc del vi i de la cervesa.
No va ser fins fa ben poc en què, els habitants de la franja costera del nostre país, descobriren també la manera de viure del turisme. Van construir xalets i hotels sobre les hortes i els camps, amarradors esportius a cada cala i els vaixells de pesca deixaren de banda les seves veles, blanques com dents de tauró, per vaixells a motor i radar guiat per GPS.
La Costa Brava es convertí ràpidament en una mena de crosta bàrbara i els bàrbars, acostumats a les carències del seu clima, demandaren cada vegada més les dosis d’alcohol que en el seu país els hi eren negades. Quan alguns dels habitants d’aquesta indret havien ja començat a intuir que les coses no anaven de…

Carrer d'Ullastret

Ullastret és un poble de l’Empordà amb arrels molt profundes en el passat més llunyà d’aquesta terra, de quan –per entendre’ns– els ibers encara es creien a casa seva. L’afany globalitzador de la República Romana, i després de l’Imperi, van anorrear la cultura ibera, deixant només quatre pedres mal posades sobre un turó. Però la vida d’Ullastret, com a poble, va continuar una mica més enllà, entre el comtat d’Empúries i la mitra de Girona.
Els seus 233 habitants, dits ullestrellencs, equivalen si fa no fa, a la quantitat de gironins que tenen el seu domicili en el carrer que porta aquest nom en el barri de Montilivi. El carrer d’Ullastret és fàcil d’ubicar: és la darrera via urbana a mà dreta, sortint de la ciutat pel carrer d’Emili Grahit. Una vegada situats hauran d’agafar-lo de pujada, perquè el carrer ressegueix l’esquena d’ase que dibuixa el promontori de Montilivi, abans de trobar-se amb la muntanya de Les Pedreres, just en la vall per on passa un rierol anomenat “Onyar”.
Segons e…

Fracàs

A Catalunya una vegada vam tenir un somni, algú va pensar que era possible construir un país nou i modern. Vam creure que ho aconseguiríem construint carreteres i alçant edificis alts. El futur ens encalçava i nosaltres no podíem quedar enrere. Però oblidarem la lliçó fonamental que ens havia deixat la història, deixant de banda el somni d’una educació de qualitat, moderna i per a tothom, pensant que hi havia altres prioritats. L’ensenyament és el nostre fracàs com a país. La història, sigui qui sigui qui l’escrigui, ens passarà comptes.

Legitimitat, memòria històrica i perdó

La Generalitat de Catalunya fou un un govern que va sobreviure, durant la llarga travessa del franquisme, gràcies a dos presidents que aguantaren la bandera quan tots els vents bufaven en contra. Primer el president Irla i després Tarradellas, que tornà a Catalunya deixant clar que ell i només ell era el representant d’una legalitat que emanà de la voluntat popular a l’inici de la II República. Però de fet aquesta continuïtat es truncà violentament amb l’execució del president Companys.
Ara, des de diversos sectors de la societat catalana, però sobretot des del partit al qual va pertànyer Companys, es reclama l’anulació d’aquell consell de guerra, per acabar definitivament amb un bucle històric que de no trencar-se posarà sempre en dubte la legitimitat històrica del nostre govern autònom. Amb l’anulació d’aquell consell de guerra, l’actual ocupant del Palau de la plaça de Sant Jaume serà el continuador i responsable indiscutible de la Generalitat republicana.
Però la història és caprici…

EL TEMPS DE LES CASTANYES

Amb el mes de setembre arriben les castanyes. Les voreres de la ciutat s’omplen de boletes marrons i, qui més qui menys, les envia a la quinta forca d’un cop de peu. Les castanyes van donant voltes excèntriques i un no sap mai on aniran a parar, sembla que tinguin vida pròpia. El temps de les castanyes desperta en els vianants uns dimoniets enjogassats que tots portem a dins i que malden per sortir.
En aquesta època de crisi, en què les notícies no són del tot agradables, l’arribada de la tardor seria una circumstància agreujant si no fos per les petites coses que ens alegren la vida. Els nens estan ben entretinguts darrere de les castanyetes, les mares tenen tema de conversa entre elles, el pare s’imagina que passa la pilota al seu jugador favorit i la iaia, que sempre va despistada, trepitja la castanya i acaba marcant un gol de xilena.
La tardor representa el presagi de la mort i si la iaia no ho sabia, ho acaba comprenent mentre la porten a l’hospital amb l’ambulància del SEM. La ta…

Carrer del Progrés

Què és el progrés? El progrés és un canvi, un canvi a millor. Des d’aquest punt de vista la majoria de nosaltres som progressistes, només faltaria! El que passa, sobretot quan parlem de política, és que aquest canvi pot ser interpretat per alguns com una regressió. Tornar al punt de partida, tornar a la situació anterior, segons com es miri, pot ser un progrés. De fet en medecina generalment es tracta d’això, de tornar-nos a deixar tal com estàvem.
Hi va haver una època, ja remota, en què “progrés” era una paraula màgica, una espècie d’“abracadabra” que obria totes les portes i que justificava totes les accions. Tothom es posava la paraula “progrés” a la boca i enarborava banderes en el seu nom. El progrés era l’únic camí possible, encara que ningú tingués gaire clar el contingut real d’aquest concepte. En aquella època no hi havia poble que no tingués un carrer dedicat al progrés.
Girona no va ser menys i va anomenar una de les seves principals artèries “carrer del Progrés”, just el no…