Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2007

Temps

És com una mena d’humitat llefiscosa que es condensa sobre les ànimes cansades dels humans. És l’aparell que portem lligat al canell per recordar-nos constantment que mai serem del tot lliures. És el reflex suau del sol hivernal sobre els teulats pacients d’una ciutat vella. És la remor dels automòbils que passen, és una fulla que cau de l’arbre, és la criatura que neix entre les cames d’una dona, és un ocell que fuig i que potser no tornarà mai més.
És el dibuix d’un infant sobre la sorra, entre onada i onada. És la pregaria en una llengua en fase d’extinció, a un Déu que no existeix. És un pensament fortuït, és el record d’un petó en una nit d’estiu, és un arreveure amb llàgrimes als ulls, és el gust d’una poma, el soroll del vent que passa sobre els arbres, és un somni oblidat i el nom d’un amic esborrat definitivament de l’agenda. És un avió que aterra, un tren que parteix, un vaixell que costeja.
És un llibre oblidat i que malgrat tot recordes haver llegit. És la pudor d’un cubell …

Els 25 més escoltats en el meu Pot

Aquestes són a dia d'avui, les 25 cançons més escoltades en el meu Pot. S'accepten comentaris...

El freixe de Sant Damai

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix el terme paisatge com una combinació dinàmica, i per tant inestable, d’elements diferenciats que actuen els uns sobre els altres. Això vol dir que no només pertanyen al paisatge les muntanyes, els rius, les valls i les planes, també el conformen les delicades construccions humanes, els núvols fugissers i el vent inquiet que commou imperceptiblement els brins d’herba, que malden entre les pedres tot esperant una pluja que no acaba mai d’arribar.
Tots formen part d’algun paisatge, però les nostres vides són només com una mena de pinzellada semitransparent, com una mica de vernís sobre l’oli d’un quadre que transcendeix molt més enllà de l’exigua existència dels mortals. Els grans arbres –per exemple–, quan no són víctimes de la mà inclement dels humans, viuen feliços centenars d’anys, estenent generosament les seves branques cap al cel, com una mà que demana, que proposa o que prega.
El freixe de Can Teixidor és –en aquest sentit– un arbre exemplar, …
«El Nadal a casa meva és com a mínim sis o set vegades més agradable que en qualsevol altre indret. Comencem a beure aviat, i quan la resta de la gent veu només un Santa Claus, nosaltres ja en veiem sis o set.»
(William Claude Fields)

Girona als fogons

Ara fa cinquanta anys Albert Camus va guanyar el premi Nobel de literatura. De la seva obra sempre m’ha agradat citar-ne una frase que es pot llegir a la primera pàgina de La pesta. Allà Camus ens diu que «una manera còmoda de conèixer una vila és intentar descobrir com la gent hi treballa, com hi estima i com hi mor». Sempre he pensat que per acabar-ho d’arrodonir falta entre el treballa i l’estima un com –i què– s’hi menja.
A Madrid, els que hi han estat, saben trobar restaurants on se serveixen excel·lents callos a la madrileña; a València s’hi poden menjar suculentes paelles; a Marsella els restaurants ofereixen als visitants multitud d’opcions per poder degustar bullabessa. Fins i tot a Brussel·les, als confins de la cultura gastronòmica, existeixen carrers sencers amb restaurants dedicats a les Moules frites, musclos amb patates fregides, l’únic plat amb el qual els belgues encara es poden sentir belgues.
Al nostre país, en canvi, ha fet furor de tal manera la nova cuina de les es…
«El Nadal ens dóna un sentiment de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d’esperit. I ens dóna un punt d’humilitat de cendra per estimar un racó dintre l’espai.»
(Josep Maria de Sagarra - Poema de Nadal)
«La mesura del temps són els batecs del cor, i aquests moviments, amb l’acumulació de Nadals, perden força.»
(Josep Pla - Les hores)

Un futur amb vistes

Avui em plau explicar-vos una història molt llunyana. Fou un diumenge de desembre vora el Fluvià, sota aquella mena de cel gris que a l’Empordà presagia forçosament una nit de llevantada. La Nacional II apuntava cap a Bàscara com una fletxa que es dirigís cap al cor mateix d’un poble innocent. Els pobles menuts, que han viscut sempre a peu de carretera, contemplen impàvids la història com un continu inevitable: els cotxes que ja han passat, els que passen i els que encara han de passar.
Desafiant totes les inclemències del temps meteorològic, els figurants del pessebre vivent de Bàscara havien anat adoptant any rere any, des del 1973, la postura hieràtica i el gest eloqüent característics dels quadres religiosos populars. Precisament la mateixa postura i el mateix gest que va adoptar el règim, aquell plujós vint de desembre de 1973 en què l’almirall Luis Carrero Blanco va enlairar-se definitivament cap al cel del franquisme, un paradís reservat únicament als herois i als màrtirs.
Però e…
"(Génesi, 1) - La nostra història té, sobre moltes altres l'avantatge de poder començar des del principi".
(Umberto Eco - La ricerca de la lingua perfetta)

Devesa de formigó

La Devesa és un espai gironí castigat per les inclemències de la història i per la indiferència dels gironins. Poques ciutats del nostre país poden lluir una massa d’arbres centenaris en el centre mateix de la seva àrea urbana, glossats per tots els poetes, retratats per tots els pintors i fotografiats per tots els fotògrafs haguts i per haver. Els arbres de la Devesa, i la Devesa en el seu conjunt, són part inseparable del patrimoni de la ciutat.
I, malgrat tot, els gironins hem fet el possible per degradar-la, separant-la de l’entramat urbà per un cinturó espès d’automòbils fumejants, assecant les deus de les quals s’alimenten els arbres i construint edificacions de tota mena que després ha costat anys i panys derruir. Es va cometre, en el seu moment, l’error de construir-hi en un dels seus extrems l’edifici de la Fira de Girona, una Fira que si creix haurà de fer-ho a costa del parc i que si no ho fa acabarà morint-se d’esllanguiment. Un problema agreujat amb la posterior construcci…
«Hivern, Nadal, odia el Nadal.»
(Pep Prieto - La disfressa de l’indigent)

El gironí emprenyat

El Ter neix sense recances ni gravàmens entre les muntanyes glacials d’Ulldeter, baixa de puntetes pel Ripollès fins a trobar-se amb el Freser per encarar amb potència cap a la plana de Vic. Després gira vers les Guilleries, el Gironès i el Baix Empordà i quan per fi amara a la platja de Pals ja és un riu exhaust que ha de pugnar contra la maregassa per poder, finalment, lliurar la seva aiguada a un Mediterrani digne d’ofrenes més generoses.
L’aigua és un bé escàs que ens repartim alegrement com si les deus haguessin de brollar per sempre. Quan pel matí obrim l’aixeta ens pensem que el líquid raja en funció d’un dret inalienable que ens mereixem pel sol fet d’haver nascut i que la gespa dels jardins públics es manté verda gràcies als arbitris i als impostos. L’aigua, igual que la salut, només la trobem a faltar quan el metge ens diu: «Això vostè s’ho hauria d’haver fet mirar».
El mal del nostre riu ve de lluny, concretament de la resclosa del Pasteral on, des de l’any 1959, es desvien 8…

El llarg Nadal

La humanitat es va passar mitja vida a les fosques. Durant les llargues hores de les nits hivernals, fins que el senyor Edison va inventar la bombeta, les ciutats quedaven sumides en les tenebres. Històricament parlant, la foscor ha estat un niu de pors i d’angoixes, tots els mals sempre han sorgit del més profund de l’obscuritat. De nit regnaven les bruixes, els llops i els vampirs. Les famílies es refugiaven al voltant del caliu de la llar o d’una espelma exígua.
Durant els dies més foscos de l’hivern, sobretot en els països nòrdics, s’intentava conjurar aquestes pors amb tota mena d’il·luminacions rituals al voltant de les cases. El cristianisme adoptà automàticament aquestes pràctiques paganes i s’inventà el Nadal, per això, justament, Jesús –l’home-llum– neix durant la mitjanit de la nit més fosca de l’any. El Nadal és llum i, tradició cristiana o pagana, va bé recordar-ho durant un dia, o dos, o una setmana.
Després de 2.000 anys de desgast constant, amb el cristianisme ja de baix…

Un llibre afortunat

La literatura i la realitat no sempre van per camins coincidents, ni tan sols per vies paral·leles. La literatura conté en si mateixa la realitat que descriu i la realitat envolta i supera la literatura que engendra. La literatura vol imitar la realitat i transcendir-la. Però la realitat és obtusa i només es deixa estimar després de molt de temps de tempteig i de festeig. Només molt rarament es deixa prendre per un coup de foudre, per una fiblada d’amor.
Podríem dir que L’home més afortunat del món és un llibre, en forma de dietari, d’en Carles Ribas, que es passeja sense pudor pels ravals de la literatura, per carrers foscos, només sovintejats per escriptors indolents, periodistes disfressats i editors indigents. Però podríem dir també que L’home més afortunat del món és una paradoxa d’en Carles Ribas, en forma de llibre, que sembla contraria al comú sentir però que de fet és exacta, com només ho pot ser la literatura.
Aquest antiheroi de la narració d’en Carles Ribas és en el fons un …
"Creu l'autor que en tot conflicte entre la gramàtica i la vida, les persones de seny donaran sempre preferència a la vida."

(Joan Sales - Nota a Incerta glòria)
«Quan un veu com tracten els paquets a correus, es comprèn millor per què el Pare Noël els vol portar ell mateix.»
Marie-Lyse Aston (Gives-upon-Yvet, 1952)