Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2007

Jo també sóc un dissident

Jo vaig néixer l’any de la revolució cubana, el 1959, concretament unes setmanes després de l’entrada dels barbuts a l’Havana. En aquella remota època, molt abans de la globalització, Cuba era una illa molt llunyana i encara ningú somiava anar-hi de vacances. Poca cosa en sabien els meus pares, més enllà de les ressonàncies tràgiques d’una guerra perduda dels besavis o de les més melancòliques d’alguna havanera cantada per mariners d’aigua dolça.
Amb el pas del temps va anar creixent entre nosaltres el mite d’una revolució justa, que lluitava contra l’imperialisme i que volia construir una societat nova, fonamentada –entre altres– en la figura del Che. Però el temps és implacable i, quaranta-nou anys després, ja res no és com abans. Ara la meva pàtria, la nostra pàtria, ja no és aquell indret on es podia lluitar per la revolució, sinó un lloc on encara s’ha de lluitar cada dia per la democràcia.
Cuba, com molts altres règims autoritaris sorgits al llarg de la primera meitat del segle XX…

Les fulles mortes

Girona és una ciutat d’arbres antics, potents i caducifolis. Quan arriba l’estació tardoral les voreres i els parterres s’omplen d’una fullareda groga que, amb el pas dels dies i de les setmanes, va agafant un color més fosc, marronós, el mateix color que finalment acaba prenent la matèria de tots els éssers vius en estat de descomposició. A Girona les fulles mortes, callades i fidels se t’enganxen a les sabates com els records més antics, com les sensacions més perdurables.
Hi ha ciutats que canvien de caràcter amb l’arribada de les primeres neus; Girona només pren sentit amb la caiguda de les primeres fulles, però sobretot quan arriben les tramuntanades de novembre i les escampa per tot arreu sense deixar cap racó sense el seu pilonet de fullaraca. Els escombriaires, gent culta i afrancesada, reciten versos de Jacques Prévert, agafant l’escombra talment com Yves Montand prenia el pal del micròfon: Oh!, m’agradaria tant que recordessis els dies feliços...
Les fulles mortes són tan o mé…
"L'educació és una arma de construcció massiva".
(Marjane Satrapi)

Acte de paciència

El mes d’agost de l’any 1967, un grup de gironins joves i aguerrits van decidir enfrontar-se amb l’establishment de l’època i van convocar un premi literari en català. En una ciutat ensopida, grisa i apocada, el fet fou tan memorable que la inèrcia d’aquella gloriosa empenta fou suficient per anar rodant durant quatre dècades prodigioses; entre les convulsions dels anys setanta, les il·lusions dels anys vuitanta, els èxits dels anys noranta i les decepcions dels anys zero.
Ara, amb una mostra a la Fontana d’Or, s’ha volgut rememorar tota aquesta història dels Bertrana, des d’aquell ja llunyà Estat d’excepció de Manuel de Pedrolo fins al desert d’enguany. La història dels Bertrana ha estat salpebrada de requadres en blanc, com en el joc de l’oca. Tots els llibres dels Bertrana, posats en filera, semblen com una mena de tauler acolorit, però al contrari que a l’oca, cada espai desert és un salt en el buit, una balda trencada.
Després de la inauguració de l’exposició, la fundació que organ…
"Apel·lar a la justícia poètica i a l’amor vertader en aquesta vida és com conduir un vaixell per alta mar en plena tempesta: la terra resta massa lluny i el far il·lumina massa poc, però, tot i això, ens hi dirigim, enfonsant-nos lentament i adonant-nos del fracàs."
(Carles Ribas - L'home més afortunat del món)

Crònica d'una presentació anunciada

Les presentacions de llibres, sobretot les que es fan a la Llibreria 22, sempre tenen un regust de xerrameca amical, entre bafarades de literatura i pudor de llibre nou. Els amics amb l’edat repapiegen i tendeixen a explicar batalletes, es repeteixen i acaben parlant únicament d’ells mateixos, com si el món donés voltes contínuament, com un planeta captiu al voltant del seu llombrígol. Igual que en El dia de la marmota, sembla que ens despertéssim de nou sempre en el mateix lloc i rodejats de les mateixes cares.
Els presentadors són animals caçats al vol i per les circumstàncies. S’asseuen sobre cadires inestables i –mentre en Guillem Terribes inicia l’acte– es miren entre ells amb cara de “què hi faig jo aquí? si el que volia era quedar-me a casa mirant la tele”. Els presentadors generalment sempre parlen bé del llibre i del seu autor. Llevat del cas d’en Ponç Puigdevall, del qual es pot esperar qualsevol cosa, pel presentador el llibre presentat és únic, irrepetible i altament recoma…

Estic cablejat

M’estic fent vell, me’n fa adonar el fet que cada vegada m’interessen més les pàgines d’economia dels diaris; deu ser que el color salmó s’adiu amb l’edat? El següent pas, em diuen, és obrir cada dia el diari per la pàgina de les esqueles. Fins aquí encara no hi he arribat, però tot és qüestió de temps.
L’altre dia, entre notícies gairebé surrealistes sobre la borsa i el preu dels cereals, em va cridar l’atenció un article on es comparava la velocitat de la informació a Internet en diversos països industrialitzats. Com en tot, el nostre país anava en el furgó de cua, però en aquest cas les diferències eren horroroses. Si aquesta velocitat de les dades per la xarxa fos comparable a la dels automòbils, diríem que a Espanya encara anem en un dos cavalls i que al Japó van amb reactors supersònics. La comparació és exacta perquè en el país del sol naixent la velocitat d’Internet és 44 (quaranta-quatre, per als de lletres) vegades més ràpida que a l’Estat Espanyol. La diferència és abismal. …

Gulliver

"La seva opinió era que qualsevol que pogués fer créixer dos brins d’herba o dues panotxes de blat de moro allà on abans només n’hi havia crescut una, prestava un gran servei a la humanitat i que, a més, aquesta feina era molt més essencial i valuosa per al seu país que no pas aquella que duien a terme tota la caterva de polítics junts."
(Jonathan Swift - Els viatges de Gulliver)

Els viatges de Gulliver ha estat traduït per Francesc Franciisco-Busquets i publicat per CCG Edicions

Eisenhower

En Just Casero una vegada va escriure un article premonitori que portava per títol “Jo, que moriré de càncer”. En realitat el que volia en aquell moment era cridar l’atenció i solidaritzar-se amb els malalts de càncer, en un moment en què ell ostentava precisament la responsabilitat de l’àrea de sanitat de la Diputació de Girona.
Seguint el seu exemple, en un primer moment vaig tenir la temptació de titular aquesta barretada amb un “Jo, que moriré d’Alzheimer”, però després del que va passar amb en Just no he volgut posar a prova el meu destí. Els humans, seguint tantes i antiquíssims costums, hem tractat d’amagar darrere de parets opaques aspectes de la nostra vida que, per altra banda, compartim amb tota la humanitat. Tots naixem de mare i arrosseguem tares d’alguna mena durant tota la nostra existència i al final ens morim de malalties mortals de necessitat. Aleshores què en traiem, d’amagar-ho? Hem de saber afrontar tota mena de reptes. Els metges inverteixen temps i esforços p…

La cultura

"La cultura és el fonament de la societat"
(Ferran Mascarell - lliçó inaugural de Giroscopi)

La cultura i el territori

En el volum tercer de la seva obra completa de Josep Pla, que porta per títol “Primera volada”, s’hi pot copsar aquesta màxima: «En el món de la cultura convé que tot sigui limitat i acordat a la mesura humana».
En Pla sabia molt bé el que es deia. Ell contemplava el país des de la finestra de casa seva o des del Pedró de Pals i quan escrivia, molt sovint, no anava gaire més lluny. Però en Pla va tenir la sort o l’habilitat de saber moure’s pel país i, sobretot, de buscar-se un editor a Barcelona.
Des d’aleshores la situació del país i de la cultura ha canviat substancialment, o, si més no, s’han introduït conceptes nous que ens fan veure el món d’una manera diferent. Catalunya ha lluitat i ha guanyat terreny en la seva autonomia política i el món s’ha informatitzat i hem entrat de ple en una nova era que algú anomena de la “globalització”.
Entre una cosa i l’altra, i per raons que ara potser no vénen al cas, no hem sabut crear àmbits regionals, més d’acord amb “la mesura humana” –tal co…

Girona surrealista

El surrealisme fou una idea lluminosa que brillà fugaçment en el cel esbojarrat del primer terç del segle XX. Aquest moviment, fonamentat en el món dels somnis i en el del subconscient, afectà d’una manera decisiva el cinema, que aleshores encara estava en les beceroles.
El guió típic d’una pel·lícula d’aquest estil podria ser el següent: un home de mitjana edat condueix el seu automòbil, sota una vànova de núvols tardorals, europeus i civilitzats. Mentre el cotxe llisca cap al sud per autopistes de sis carrils, el protagonista escolta a la ràdio les notícies que commouen l’opinió pública internacional. De cop i volta el cel s’esquerda i un sol radiant s’imposa en el paisatge, el vehicle creua la darrera línia fronterera abans d’arribar al continent africà i el conductor busca en el mapa una ciutat on poder fer parada i fonda. El primer punt de grandària considerable porta per nom “Girona”. L’home rectifica les coordenades en el GPS. Quan arriba a la ciutat és migdia i l’avinguda centr…

L'edat

"Estoy en esa edad en la que ya me parece que a todas las pelis les sobran 20 minutos."
(Forges a El País)

Novembre

Tots els sants, tots els difunts, totes les fulles, tots els sorolls, tots els coneguts i els desconeguts. Tots els bolets, totes les castanyes, tots els panellets, totes les fires, totes les barraques, tots els gegants i les gegantes. Totes les girones hagudes i per haver, sorgides del no res, omplen els carrers i les avingudes, les places i les rotondes, com si la ciutat de cop i volta s’inundés de tardor.
Girona és com una serp que una vegada a l’any muda de pell. La pell arrugada dels dies de Fires queda arraconada per les voreres i el servei de neteja ha de fer hores extres. Durant aquests dies d’octubre i de novembre Girona esdevé una versió exagerada de si mateixa, els gironins es passegen exaltats, seguint els fils d’olors diverses que els remunten a èpoques més remotes, d’un passat construït en funció de materials molt fràgils que només –molt provisionalment– el Temps de Fires aconsegueix condensar de nou en l’ambient. Probablement ja no queda res tangible d’aquelles Fires d’a…