Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2007

Complanta en la mort d'Antònia Adroher

Sé que aquesta complanta monòdica que estic començant no agradaria del tot als vells militants del POUM. Ells no eren amics de les floritures estilístiques, ni de la lírica aplicada a l’exercici de la memòria. Ells sabien que la política, fins i tot la més generosa, no és una qüestió de bons sentiments.
No s’estaven de punyetes, els agradava anar al gra, perquè tenien moltes coses a fer i tot un món per començar-lo a construir de nou. El temps corria a la contra i l’enemic, un enemic potent, nombrós i temible, els encalçava sense treva.
Però a mi, Antònia, m’has de deixar anar per les branques, m’has de permetre que m’enfili a l’olivera del teu carrer, per poder contemplar els dies clars de la teva vida i l’eterna frescor del teu somriure insubornable.
Més enllà d’un passat d’imatges en blanc i negre, m’has de deixar imaginar-te en color, m’has de deixar que m’enfili per les paraules, Antònia. Què seria de nosaltres si no existissin les paraules?
Sense paraules, per no existir, no exist…

Les notícies

"T'has adonat que cada dia succeeixen en el món el nombre exacte de notícies per omplir el diari? ni una més, ni una menys"
(Seinfeld - citat al número 1 del diari Público)

El "novedisme"

«En el món dels mass media es premia el “novedisme” (el gust per les novetats): qualsevol ocurrència inèdita –i sense pare ni mare– “és notícia” i encara més, sobretot, si és una tonteria».

(Giovanni Sartori – ¿Qué es la democracia?)

Notes d'estiu a Camprodon

Els pobles del Pirineu viuen a un ritme diferent, el sol quan aconsegueix sortir de darrere les muntanyes ja ha suat la cansalada i la gent el rep amb una mena d’escepticisme congènit. L’horitzó és més curt, les distàncies recargolades i els espais són sempre inclinats. Tot això fa que la gent sigui diferent, sembla que vagin eternament de gairell, et saluden amb la mirada esbiaixada i et tracten de tu o de vós, perquè en el vocabulari dels habitants de valls estretes difícilment hi poden cabre paraules de més d’una síl·laba.
Camprodon és una vila de muntanya, de voreres estretes rosegades pels automòbils i de grans avingudes sota l’ombra generosa de vells castanyers. Sota la gran visera de Can Rigat els senyors i les senyores de Barcelona –i alguns de Girona– encara es poden permetre el luxe de parar la fresca, en ple mes d’agost, abrigats amb les seves rebeques de color pistatxo o de color de pollastre congelat. Camprodon és una vila d’estiuejants, amb Club de Tennis i Club de Golf, …

Què és la civilització?

"La civilització és la caserna, l'oficina, la fàbrica, els aperitius i els treballadors de banca".
(Alphonse Allais)

L'Antònia Adroher ha mort

Ja fa temps, massa temps, que trobava a faltar l’Antònia. De fet ella realment ens va deixar molt abans d’aquest inici de tardor. El seu somriure ens amagava l’amargor dels comiats i els seus ulls, de mica en mica, es van anar diluint en un oceà d’oblit.L’Antònia Adroher viurà sempre en la meva memòria, no podré extirpar mai la imatge clara del seu record, símbol d’una època en què uns quants van voler empènyer aquest país cap a un futur millor. Però el fet que els seus amics la tinguem sempre present no és cap consol per ningú, perquè aquest record no suma en la freda comptabilitat d’una ciutat massa petita per creure’s les seves grandeses i d’un país massa gran per admetre les seves debilitats. L’Antònia fou la primera dona regidora de l’ajuntament de Girona, un càrrec que només va poder ostentar durant uns mesos, però això sí, en una època en què els dies valien per anys. El seu record com a mestra encara perdura en el cor de molts dels seus alumnes, però l’Antònia fou, a més un pe…

El bon lector

"A vegades un bon lector pot redimir un llibre mediocre, de la mateixa manera que s'han fet pel·lícules excel·lents basades en llibres vulgars".
(Miquel Berga - No fer res i altres ocupacions)

Carme Renedo

La Casa de Cultura de Girona és un edifici potent, fou durant molts anys l’hospici provincial i entre els seus murs, amb una mica d’imaginació, encara s’hi pot sentir la remor d’aquells nens que –com el meu avi– hi van passar bona part de la seva infantesa. Probablement la seva vida en aquell casalot, ara fa justament cent anys, hauria pogut inspirar més d’una escena d’El perfum, però això ja és una altra història.
Ara mateix la Casa està sense direcció, per fins fa ben poc ha estat dirigida per la Carme Renedo. Algun dia la Carme també podrà dir que hi ha passat una part de la seva vida, concretament quatre anys. Però ara la Renedo ha estat cridada a més altes instàncies. Deixa al seu darrere una Casa ben gestionada i el seu futur perfectament encarrilat, amb un projecte de reforma que, de portar-se a terme, acabarà de rentar la cara, de retruc, a tot el barri. La Carmeta és una dona menuda, d’ulls incisius i somriure fàcil; optimista de mena –igual que Charles Schulz, el creador de …

El dèficit de la cultura

"Comercialment parlant, la cultura sempre és deficitària".
(Bernard Pivot)

L'Arxiu i la Memòria

En Lluís Costa és arxiver, una professió de risc. Viure entre papers i custodiar documents sovint comporta problemes, perquè tant els uns com els altres van carregats de paraules i les paraules de males intencions.
Sobretot, quan el que es tracta és de salvaguardar la història, la cosa encara es complica més, perquè tothom tendeix a mirar-s’ho a través d’un sistema complicadíssim de miralls deformats, que algun despistat anomena “memòria”. Però la memòria és una substància que s’impregna de sensacions superficials i d’olors profundes, d’emocions tendres i d’experiències imaginatives. Els nostres avis van ser persones entranyables, que protagonitzaven tota mena de batalletes i d’acudits divertits. Si féssim la suma i la mitjana de tot el que ens van explicar els nostres iaios, arribaríem fàcilment a la conclusió que la Guerra Civil no fou altra cosa que una mena d’arrossada popular. Però la veritat històrica, més enllà de les veritats virtuals, explicades de boca en boca, de pares a fil…

[Marcel Pagnol i la TV]

"Des del dia que va entrar la televisió a casa sopem tots del mateix costat de la taula, com al 'Sant Sopar' de Leonardo da Vinci".
(Marcel Pagnol)

La part que ens toca

Sempre m’ha semblat que la vida és com un camí retorçat i estrany, per on caminem incansablement en cerca d’un paradís inassolible per definició. Com formiguetes erràtiques ens desesperem per un gra de sorra, o per un bri d’herba que ens bloqueja el pas. Però la vida no s’atura, el nostre món gira constantment al voltant d’un sol que ens contempla amb la marejada perplexitat de qui sempre aprèn alguna cosa a cada volta.
El temps passa, l’estiu declina i les fulles ja comencen a grinyolar a un pas de l’abisme. Aviat arribarà la tardor i els instal·ladors d’aire condicionat ens començaran a voler vendre estufes de tota mena. Els mestres d’escola i els professors d’institut vessaran llàgrimes amargues per tots els alumnes que han quedat pel camí i per tots els que encara estan per venir. Els vells iniciaran de nou el compte enrere i els joves, el compte endavant. La ciutat tornarà a ser el que era, els diaris s’ompliran de notícies fresques i els polítics ens diran que aquí no passa res. …

[Ortega al complet]

"Yo soy yo y mi circunstancia y si no la salvo a ella, no me salvo yo".
(José Ortega y Gasset)



Il·lustració:
kilia llano