Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2007

[la llibreta]

Karl Kraus deia que l’anestesia és una ferida sense dolor i que, en canvi, la neurastènia és el dolor sense ferida. En aquest país vivim constantment entre dualitats com aquesta. Potser seria millor que ens dediquéssim a la medicina xinesa. Jo m’apunto al Tai-Chi. Si féssim prou colla podríem anar tots plegats a practicar-ho cada matí al parc de la Devesa!

(Comentari al Bloc de Carles Puigdemont)

[pesant paraules]

Charles Trenet va néixer a Narbona l'any 1913 i fou durant molts anys el cantant més popular de França. De les seves cançons es dresprenien olors de tarantela i perfums de sardana.

“Il faut garder quelques sourires pour se moquer des jours sans joie.”

–Hem de guardar algun somriure per riure’ns dels dies sense alegria–
(Charles Trenet)

[la llibreta]

Marguerite Yourcenar va voler que les seves Memòries d’Adrià comencessin i acabessin amb un poema escrit per l’emperador mateix: «Petita ànima, ànima flotant, companya del meu cos, que va ser el teu hoste, vas baixar cap als indrets pàl·lids, durs i nus, on vas haver de renunciar als jocs d’antany. Un instat encara, mirem junts les ribes familiars, els objectes que sens dubte no veurem més... Provem d’entrar en la mort amb els ulls oberts.»
---
Les respostes són relativament fàcils de trobar, a vegades un s'hi ensopega fins i tot abans de saber la pregunta.
---
"És impassible com la muntanya"
(Escoltat d'uns dibuixos animats japonesos que els meus fills es miren amb avidesa)
---
«Cada sistema és veritable pel que proposa i fals pel que exclou.»
(Roger Caillois)-

[la llibreta]

NOTES:

"Blanc ou, blanc perla, blanc llí, blanc admetlla, blanc sal marina, blanc nenúfar..."
(D'un catàleg de pintures)

"El més important de qualsevol informe és saber qui paga als experts"
(El Roto a El País)

"No hi ha un pet que s'assembli a un altre pet"
(Pensament a primera hora del matí)

"Amb això de tenir només dos mans sempre m'he sentit limitat"
(Rèplica a un amic)

El dia de la tortuga

Aquests dies, entre la llum que fa pampallugues, la xafogor de la canícula i el Tour que va fent esses, sembla allò del Dia de la Marmota, em fa l’efecte d’haver-ho viscut, com a mínim, en una altra vida.
L’any 1967, vam deixar d’anar a la platja amb l’antic carrilet de Sant Feliu de Guíxols, un trajecte de dos hores entre el fum de la màquina i els crits de la canalla. Amb el 4L del meu pare i a 65 km/h hi arribàvem en 40 minuts. Tot un prodigi. Però encara més prodigiós és que ara, 40 anys després, amb un cotxe 100 cavalls més potent hem hagut de necessitar 1 hora i 20 minuts.
I jo em pregunto, tal com deia la meva àvia: “On anirem a parar?”.


«Quant més va més sap u i bo és viure per a veure»
(Lluís Galiana –s.XVIII-)

Rellegint Cien años de soledad (4)

"Estaba en calzoncillos, empapado en sudor y no desentendió la escritura para ver quién había llegado. Aureliano no tuvo dificultad para rescatar de entre aquel desorden de fábula los cinco libros que buscaba, pues estaban en el lugar exacto que le indicó Melquíades. Sin decir una palabra, se los entregó junto con el pescadito de oro al sabio catalán, y éste los examinó, y sus párpados se contrajeron como dos almejas. «Debes estar loco» -dijo en su lengua, alzándose de hombros, y le devolvió a Aureliano los cinco libros y el pescadito. -Llévatelo -dijo en castellano-. El último hombre que leyó esos libros debió ser Isaac el Ciego, así que piensa bien lo que haces."

(Gabriel García Márquez)

Rellegint Cien años de soledad (3)

"Melquíades le reveló que sus oportunidades de volver al cuarto estaban contadas. Pero se iba tranquilo a las praderas de la muerte definitiva, porque Aureliano tenía tiempo de aprender el sánscrito en los años que faltaban para que los pergaminos cumplieran un siglo y pudieran ser descifrados. Fue él quien le indicó que en el callejón que terminaba en el río, y donde en los tiempos de la compañía bananera se adivinaba el porvenir y se interpretaban los sueños, un sabio catalán tenía una tienda de libros donde había un Sanskrit Primer que sería devorado por las polillas seis años después si él no se apresuraba a comprarlo."

(Gabriel García Márquez)

Rellegint Cien años de soledad (2)

“En el patio de Castelgandolfo él había visto al Papa en un balcón, pronunciando el mismo discurso en siete idiomas para una muchedumbre de peregrinos, y lo único que en efecto le había llamado la atención era la blancura de sus manos, que parecían maceradas en lejía, el resplandor deslumbrante de sus ropas de verano, y su recóndito hálito de agua de colonia.”

(Gabriel García Márquez)

Rellegint Cien años de soledad (1)

“Úrsula había vuelto a rejuvenecer la casa. «Ahora van a ver quién soy yo –dijo cuando supo que su hijo viviría-. No habrá una casa mejor, ni más abierta a todo el mundo, que esta casa de locos.» La hizo lavar y pintar, cambió los muebles, restauró el jardín y sembró flores nuevas, y abrió puertas y ventanas para que entrara hasta los dormitorios la deslumbrante claridad del verano.”

(Gabriel García Márquez)

Àngels d'estiu

Els àngels són com una mena de missatgers alats que es passegen entre nosaltres. A Girona sempre s’han venerat fins al punt de coronar el campanar de la catedral amb la imatge d’un angelot de bronze que vetlla simbòlicament per tots nosaltres. D’àngels, n’hi ha de moltes menes i la tradició ens diu que tots en portem un de guardaespatlles. Quan Sant Pere ha de pagar la mesada s’hi deu veure en un bull, sobretot per allò de les hores extres, els quinquennis i les baixes laborals per depressió.
A Girona, justament al barri de Sant Pere, hi ha el carrer de l’Àngel, l’últim carrer de la Ciutat vella abans d’arribar a la muralla. Si ens hem de creure allò de “on hi ha comerç hi ha vida”, hauríem de dir que el carrer de l’Àngel és un carrer mort. Únicament hi circulen veïns que entren i surten, a hores convingudes, de les escales i els pàrquings. Al capdamunt del carrer hi ha un jardí que els gironins, bàsicament, només visiten durant els dies de l’exposició de flors. És un jardí humil que r…

[de paraula]

"A la vida no hi ha dia sense importància"
(Alexander Woolcott)

Foto: A. Woolcott i Harpo Marx

Pujada de Sant Martí

Com la majoria dels carrers gironins, la pujada de Sant Martí és un carrer esguerrat. Neix com un carreró estret, afluent del carrer Ciutadans. Sobre el rètol que anuncia el seu nom encara ha sobreviscut, amb la pintura d´una època remota, un «prohibido fijar carteles» entre un manyoc de cables de Telefónica. La pujada, evidentment, s´enfila cap amunt com una escletxa entre les roques, i just en el punt on s´aixeca l´ascensor municipal que condueix cap al Portal Nou, trenca en angle recte i apunta cap al Seminari, on acaba el seu recorregut en olors de santedat.
El carrer fa olor de suor funcionarial, de funcionaris de la Diputació Provincial que suen la cansalada pujant la pujada, fins i tot de baixada. Els funcionaris són gent adusta, que mengen poc i que l´aigua només la toquen amb la punta dels dits abans d´entrar als seus despatxos de treball. Encomanats des de fa més de 150 anys pels efluvis monacals, et miren amb aquella cara de qui resa i treballa, de qui amb una mà cultiva peb…

[de paraula}

"El que tenen de pitjor les guerres és que després se'n fan novel·les".
(Joan Sales)

Estiu a Girona (Reset)

Girona a l’estiu és una ciutat ennuvolada, o, com a mínim, això és el que deuen pensar els milers de turistes que aprofiten els dies sense sol de la Costa Brava per visitar la ciutat dels quatre rius. Evidentment Girona és moltes coses i totes estan en ella, però, sobretot, quan arriba la canícula sembla flotar entre les sentors més diverses, instal·lades enmig d’una humitat rescalfada, espessa i obsessiva.
Girona va voler comptar entre les ciutats que valen la pena ser visitades i finalment ha vist fer-se realitat el seu somni, però per anys que passin mai em deixarà de sorprendre veure els carrers del barri vell envaïts per eixams de turistes, interessats pels detalls més nimis, pels racons més vulgars, per les pedres més escantonades. Girona és una ciutat que al meu parer ja no dona per a més, l’he viscut tan intensament que m’ha deixat completament anestesiat. Sovint penso que m’agradaria veure-la amb els ulls il·lusionats d’un turista que la visita per primera vegada, escoltar les…

[de paraula]

"Les il·lusions són indestructibles, sobretot si les abona una teoria"
(Jaume Vicens Vives)

Una de les nostres

El meu besavi era un home pacífic que llegia el diari cada dia, bàsicament per tranquil·litzar-se. En El diario local del Movimiento les calamitats sempre passaven lluny i afectaven a personatges desconeguts i estranys. De les desgràcies locals el diari no en deia res, o les minimitzava de tal manera que la gent -com el meu besavi- les comentava desapassionadament amb el barber, i les passions de veritat es deixaven pel futbol o pels toros.
ARA SÓN ALTRES temps i les coses han canviat, els diaris parlen de tot, no hi ha països remots i els paisatges més exòtics ens queden a tocar. Els cotxes-bomba que exploten al Iemen, a Londres o a Bombai poden afectar a gent coneguda, turistes que es passejaven plàcidament per allà i que porten els mateixos cognoms que els veïns de la cantonada. Ara, per assossegar-nos, només ens queda l´opció de mirar la tele amb el comandament a distància a la mà; l´efecte és tan hipnòtic que només un artefacte explosiu sota el sofà ens podria transportar de nou a…

Les ales d’un descregut

Sempre m’han dit “home de poca fe”, però s’equivoquen. Tinc les meves conviccions i són profundes, la meva fe és arrelada en el temps i a hores d’ara no hi penso renunciar de cap de les maneres. Crec en la no-existència de Déu, de cap déu. Aquesta creença, al contrari del que alguns puguin pensar, em reconforta. La bona fe –tal com deia André Gide– és una virtut essencialment laica.
Crec que la maldat de l’ésser humà sorgeix de les cavernes del seu cervell i no de la voluntat capciosa d’una criatura celestial. Crec que després de la mort no hi ha res, ni falta que fa; de moment ja tenim prous maldecaps aquí com per pensar en una vida eterna. Voldria ser respectuós amb tothom, però, quan veig persones disfressades a la moda del segle I, se’m escapa el riure i quan em parlen de miracles, de beats i de màrtirs, em vénen basques. De la meva no-creença en dic “fe”, perquè un no pot estar mai segur de res. Qui pot estar segur de la no-existència d’un ésser que no es manifesta? Simplement pre…

Marta Borrell en el record

"Tot averany acaba quan neix la llum"
(Joan Vinyoli)

[de paraula]

"La imaginació és la memòria fermentada. Quan un perd la memòria, perd també la facultat d'imaginar".
(Antonio Lobo Antunes)