Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2007

L'arbre de la plaça

L’arbre de la plaça és un plàtan enorme, de tronc curt i robust, i d’escorça blanca –tal com deia Valéry– com la pell d’un jove escita. Les seves branques rabassudes han viatjat més en amplada que en alçada i la capçada sembla dibuixar més aviat el perfil de l’esquena d’un vell geperut. El seu gran embalum produeix una ombra neta que protegeix, d’una sola tacada, la meitat de les parades de verdures del mercat.
La companyia prodigiosa del gran plàtan dóna empara a una plaça vençuda pels angles inquietants de l’arquitectura moderna. De bon matí les orenetes giren frenèticament al seu voltant, enmig d’una xiscladissa que les gavines coregen de lluny i que els coloms es miren amb indiferència. L’arbre de la plaça del mercat, més enllà de la seva naturalesa vegetal és una presència viva que transcendeix de lluny la durada relativa i modesta de les nostres vides. Com a mínim cinc generacions de gironins han gaudit de la seva ombra protectora i probablement només els arbres de la devesa el …

[de paraula]

“És imprescindible compondre un nou catalanisme. Per començar s’ha de recuperar el tradicional sentit de la realitat. S’han de reconèixer les coses com són. S’ha de reinventar un ideari col·lectiu de futur. Un ideari cap endins –despullant-se de tòpics– i cap enfora –reconeixent que els altres han jugat bé les seves cartes, potser sovint millor que nosaltres.”
(Ferran Mascarell)

Viatge d'anada i tornada

Aquesta setmana he anat a Barcelona. Sedentari de mena, un viatge a la capital encara és una aventura que s’ha de planificar amb temps i de la qual en sorgeixen sensacions relatables. Naturalment l’estació de Girona és el primer indret insòlit que trepitjo. Les estacions són llocs de sortida o d’arribada, d’anada o de tornada. Gent estranya que puja i baixa dels trens, que pregunta, que s’interroga, que mira al seu voltant amb aire de no haver vist mai res de res o amb ulls cansats d’haver-ho vist tot. Les estacions són indrets inhòspits on generalment hi fa massa fred o massa calor. Són la porta d’un infern il·luminat per llums de neó i fumigat per les olors més diverses.
Viatjar en tren al nostre país és una experiència desagradable, sembla com si de cop i volta el món hagués donat la volta com un mitjó. Des del tren la realitat quotidiana et dóna l’esquena i veus un país inexplicable, més brut, més desordenat, més lleig de l’habitual. Entres i surts de les ciutats per la porta de se…

[de paraula]

"Si un instant pot justificar una vida, un matís pot justificar un llibre".
(Jordi Llimona)

Mestres del segle XXI

La Universitat de Girona ha anat inventant-se ella mateixa, han sorgit facultats allà on només hi havia camps d’userda, col·legis universitaris sobre les runes de convents abandonats i aules en barracons provisionals. Poca gent recorda com va començar tot plegat i pocs professors poden exhibir en el seu currículum una llarga trajectòria acadèmica. Només els qui hi són des d’abans que la universitat fos universitat poden parlar amb l’autoritat que dóna la perspectiva històrica.
És el cas de l’Escola de mestres, altrament dita Facultat d’educació i Psicologia, governada amb mà valenta per mestres convençuts de la seva tasca. Ells formen els, i les, que hauran de convertir els infants en éssers capaços, i capaces, de desenvolupar-se en una societat complexa. Ara, aquests mestres de mestres, han decidit buidar totes les seves idees, sobre la reforma dels estudis de mestre, en un llibre cooperatiu, que donarà les pautes a seguir en aquest camp. Ens alerten, entre altres coses, que en aquest…

[de paraula]

"Potser és que venim al món a cobrir vacants i cada u s'ha de resignar amb la que li toca."
(Pere Calders)

La gruada família

La Sagrada Família és una mena d’església, amb vocació de mona de pasqua, que no acaba de ser ni una cosa ni l’altra. Fa cent vint-i-cinc anys que es van començar les obres i encara van per la meitat. Després es queixaran dels dèficits en infraestructures! Els turistes s’hi fotografien, sota les grues eternes, seguint el conegut ritual de “si avui és dimecres, això és Barcelona”; perquè quan es passa per la ciutat comtal la visita a l’obra que inicià Gaudí és d’obligat compliment.
Amb el temps aquest temple s’ha convertit en el símbol d’una religiositat caduca, encarnada per catalans que encara combreguen diàriament amb les hòsties reconsagrades del catolicisme romà, de la democràcia cristiana i de l’Opus Dei. Diuen que amb les obres del túnel de l’AVE s’ensorrarà. No tindrem aquesta sort. En plena Guerra Civil, George Orwell, que fins aleshores creia en el bon gust del catalans, quan va veure per primera vegada aquest temple expiatori va deixar escrit que li estranyava molt que una es…

[de paraula]

"Quan les lleis siguin justes, els homes seran justos"
(Anatole France)

[de paraula]

"En el camp dels valors, s'ha d'estar molt atent a allò que s'ensenya, però més encara a allò que s'acaba aprenent".
(Josep-Maria Terricabras)

Benvinguts a Polònia

Polònia és un país fonamentalment pla, solcat per dos grans rius, l’Oder i el Vístula. El seu cel, eternament gris, ha forjat generacions i generacions de Kochanowskis, Tomasenskis, Marcinskis i Walerinskis, menjadors de patates i consumidors de carbó. La seva història és com una mena de drama, una tragèdia. Bandejats d’un costat a l’altre per russos i alemanys, Polònia és el resultat d’un consens entre la geografia, la sociologia i el psicoanàlisi.
Catalunya, en canvi, és un país mediterrani i de cels blaus, de gent oberta i comunicativa, de Peres, Paus, Joseps i Joans. A Catalunya dir que la realitat sempre supera la ficció és un pleonasme, si més no desde que la nostra classe política s’ha posat a imitar els seus imitadors. Els polítics catalans amb el temps han anat perdent els referents en la tradició política del país, marcada pels tics i per la manera de fer dels líders més carismàtics i s’ha començat a emmirallar perillosament en els seus alter egos televisius. Probablement aqu…

[de paraula]

"Si no t'equivoques de tant en tant, és que no ho intentes".
(Woody Allen)

15 de juny de 1977

Sovint els records són com flors intangibles, que es marceixen només tocar-les. Creixen, amb esforç i en desordre, en els marges ressecs de les nostres vides. Són esclats de color i de llum, que duren només un instant, unes hores, potser un dia. Just el temps necessari per atreure els insectes que les han de fecundar. Els records, igual que les flors, justament en el moment de marcir-se és quan esdevenen immortals.
Els somnis ens encalcen sense remei, són somnis reals, com la vida mateixa, o com les pulsions infinites que alguns anomenen “remordiments”. Jo no em puc queixar, he dormit raonablement bé durant molts anys i la vida m’ha deixat records que oblido amb facilitat, que intento reconstruir a través d’imatges, de cançons i de lectures, i que finalment barrejo sense pudor en el calze que alguns anomenen, amb un punt de lleugeresa, “oblit”.
Amb aquestes paraules intento reconstruir sensacions de fa trenta anys, d’aquell estiu de mil nou-cents setanta-set, en què el sol escalfava tan…

[de paraula]

"A Espanya la millor manera de guardar un secret és escriure un llibre"
(Manuel Azaña)

Els solters

La solteria és un estat provisional dels individus que pot arribar a ser definitiu amb el pas del temps. Però la majoria, arribats a una determinada edat, prenen la determinació de compartir la seva vida amb una altra persona, d’això en diuen casar-se. Abans, per fer efectiva i per solemnitzar aquest propòsit, la gent es limitava a passar per la vicaria o pel jutjat i, normalment, després es feia un dinar de noces per a celebrar el nou estat dels cònjugues.
Ara sembla que amb tot això no n’hi ha prou, els nous temps exigeixen que s’ha de gaudir fins al darrer moment possible de l’estat previ de “llibertat”, com si la decisió de casar-se no fos completament lliure. O sigui, entenen el fet de casar-se com una mena de mili obligatòria o de condemna a perpetuïtat. Aquesta celebració s’anomena comiat de solter. Potser més valdria que no es casessin, però aquesta afirmació –per òbvia– deixem-la de banda. El problema és que els comiats de solter s’han de desenvolupar al mig del carrer, perquè…

[de paraula]

“El nostre món no es dirigeix des de llocs visibles sinó a través d’una xarxa en la que ningú sembla ser el responsable de les decisions. Per tot això resulten tan fascinants les teories de la conspiració: hem de trobar un únic culpable, o el centre des del qual es dirigeix el món. Ens produeix alleujament, però no explica res.”
(Daniel Innerarity)

Els dijous

Abans el dijous era un dia com els altres, encara que plogués, simplement estava just en el centre de la setmana i algunes cuineres dedicaven aquest dia a l’arròs. Ara, en canvi, sembla ser que per a molts és la culminació de la setmana, un bon dia per anar de gresca. Els estudiants –postadolescents– carregats d’hormones, feromones, xococrispies i tota mena de substàncies estimulants, es llencen al carrer a gaudir de la nit gironina i a gastar-se les rendes que els seus pares van estalviar quan eren joves.
Els bars de copes han trobat la gallina dels ous d’or. Si per alguna cosa ha servit la universitat, ha estat per a potenciar un sector que estava de copa caiguda. Sentint-los cridar pels carrers, sembla mentida que puguin ser persones instruïdes. Més aviat són com una mena de bestioles o de bàrbars. Segur que si els escoltés algú del PP o de Plataforma x Catalunya es pensaria que són immigrants sense papers, udolant la seva rancúnia per les cantonades. Però no, són estudiants, el fut…

Cal un canvi

Després de les darreres experiències electorals, s’imposa una sensació de desànim general. Alguna cosa haurà de canviar profundament en el nostre país si volem tirar endavant aquesta democràcia. Cal una reflexió, però també és evident que cal actuar. Desgraciadament el calendari electoral –com sempre– s’imposarà per sobre de tot.
Tal com deia en Vázquez Montalbán «y si convocasen una guerra y no acudiese nadie?». La culpa és una mica de tots, però la solució també.

La ciutat del soroll

L´aire de les ciutats serveix per alimentar els pulmons dels mamífers que les habiten. L´aire és vital per als arbres que malden per créixer sobre les voreres, i per tota mena de plantes que malviuen en els parterres i en les escletxes on el ciment els permet aquesta llibertat. Però l´aire també serveix per conduir els sorolls que finalment acaben xocant contra la ja tan castigada closca on tenim allotjat el cervell.
Les ciutats, que haurien de ser santuaris de la convivència, esdevenen indrets insuportablement eixordadors, on cadascú es dedica impunement a produir sorolls sense cap més objectiu que el d´afegir un granet més de sorra a la copa ja ben curulla de la paciència col·lectiva. Automòbils i motocicletes, ja de per si sorolloses, passen contínuament amb la música a tot drap i amb els tubs d´escapament escopint un verí doblement mortal i que acabarà, sense cap mena de dubte, amb la salut de tots plegats. El soroll és un contaminant de primer ordre, contra el qual hem de lluitar …

[de paraula]

"No hi ha cap paraula més seriosa que paraula de l'amo"
(André Gluksmann)

"L'amo sempre té raó, perquè és l'altre nom del món"
(Bernard Henry Lévy)

"L'amo ha de fer honor a la seva casa i no la casa al seu amo"
(Ciceró)