Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2007

La mare de totes les cantonades

Les ciutats són com una mena d’estructura mental, un laberint de neurones i de cantonades, de clavegueres i de connexions nervioses. Hi ha persones que s’hi senten bé i altres que en fugen, quan poden, com de l’aigua escaldada. Jo sóc dels que voldrien fugir-ne, però, ai l’as!, m’ha tocat bregar-hi cada dia i, a més, acabo passejant sempre pels mateixos indrets.
Si surto de casa puc optar pels quatre punts cardinals: nord, sud, est i oest, però per raons de comoditat i d’eficiència viària gairebé sempre acabo agafant l’opció est, i aquest camí invariablement m’acaba portant a la cantonada. A la mare de totes les cantonades de Girona, o sigui, allà on el carrer Lorenzana perd el nom i s’esclafa violentament contra el carrer de la Rutlla. L’espectacle és dantesc, les despulles de l’explosió s’escampen per tot l’indret. Ous podrits, preservatius usats, restes de menjar mexicà, mobles vells i televisors. És curiós, ara que hi penso, sempre hi ha televisors, potser és algun veí poruc que vo…

Més sobre l'abstenció

Abstenció

La gent no va a votar i els comprenc: tenen coses millors a fer. I als partits polítics, en general, ja els va bé. Val més boig conegut que savi per conèixer! L’abstenció és una mica com la corrupció, serveix per a engreixar els sempre rovellats engranatges de la democràcia. Tot va bé senyora marquesa. Fins a les properes eleccions!

[de paraula]

Reinventar l’esquerra

Jacques Julliard al NouvelObs (23 de maig):
“Aleshores què hem de fer? Per on començar? Pel que és més dolorós en tot aparell burocràtic, és a dir, per rependre el contacte amb el món exterior. Els buròcrates esta sempre disposats a no importa quin sacrifici per evitar reflexionar sobre les novetats que ens ofereix la realitat. Si el món exterior desapareixés, quan temps faria falta perquè arribés la notícia a la seu del PS?
Resposta: cinc anys, el temps que separa dos eleccions generals.”

El meu vot

La Girona actual és una ciutat completament diferent de la que fou anys enrere. Pels seus carrers mil·lenaris hi transita constantment un doll de gent que la converteixen en qualsevol cosa menys en una ciutat solitària. Girona és una ciutat molt transitada, amb tots els problemes de sobreexplotació del territori que això comporta. Però la resclosida, levítica i emmurallada Gerunda s’ha convertit ara en un punt de trobada, en una capital admirada i respectada. La Girona nova ha sabut crear un espai vital mesurat i agradable, deixant enrere definitivament el caòtic eixample franquista. Girona s’ha transformat gràcies, sobretot, a la capacitat integradora dels seus governants, connectant positivament amb una gran majoria dels seus habitants. Per aquesta raó els socialistes gironins han pogut mantenir-se al front de l’alcaldia ininterrompudament des de l’inici de la democràcia. Jo mateix, l’any 1979 els vaig votar per primera vegada i des d’aleshores he anat renovant, quadrienni rere quad…

(i 6) El guanyador

Hi ha dos menes de guanyadors, els que guanyen per primera vegada i els que revaliden la seva victòria. Tant els uns com els altres, si poguessin, ho celebrarien aixecant-se la samarreta com els futbolistes quan marquen un gol, o saltant la xarxa com els tennistes quan guanyen un matx, o emborratxant-se com els agraciats pel premi gros de la rifa de Nadal. Però són gent educada, que es rodegen d’assessors d’imatge i s’han de guardar les maneres.
Al guanyador, generalment, la victòria ja no li ve de nou, s’ha preparat per aquest moment durant molt de temps, ha assajat els gestos i les paraules. Tot està calculat, s’han fet sumes i restes –sobretot sumes–, s’ha triat el color del vestit, l’arquitectura del pentinat, la forma de les ulleres, la blancor ortodòntica de la dentadura. Tot en funció d’aquest esperat moment.
El guanyador ha pres notes, s’ha estudiat a fons el temari i finalment ha passat l’examen. Sap que el seu regne és d’aquest món i que compta més saber comptar els vots que e…

(5) L’interventor

L’interventor és desconfiat per naturalesa, es passa tota la jornada electoral vigilant el president de la mesa i, sobretot, els interventors dels altres partits que pul·lulen amb males intencions. L’interventor vigila els pilons de paperetes, que no es barregin i, sobretot, que la del seu partit sigui ben visible. Vigila la gent que entra i la gent que surt, si fan cara de votar el seu partit somriu amb complicitat i si no es posa a mirar indolentment per la finestra.
Per a l’interventor les hores passen lentes, els votants entren d’un en un, amb comptagotes, mentre ell s’arrana nerviosament les ungles amb les dents. A mig matí ja s’ha llegit tots els diaris, des de la primera pàgina fins a la darrera, i als volts del migdia ja ha acabat els mots encreuats i els sudokus. A l’hora de dinar la cosa s’anima, la gent fins i tot fa cua, els pilons es comencen a moure, però sempre sembla que els dels altres partits baixin alarmantment més que el seu. Es comença a posar nerviós, intenta lleg…

(4) El votant

Aparentment hi ha dos menes de votants: els votants d’esquerres i els de dretes. Els primers van per la vida emprenyats amb els seus candidats, perquè ells volen canviar el món i els seus candidats no. Altrament els votants de dreta estan tranquils i somrients perquè ni ells ni els seus candidats volen canviar res de res. Tant els uns com els altres no sempre van a votar. Els més d’esquerres, quan estan realment emprenyats, es queden a casa cantant “La internacional” des del balcó, fins que un veí –més emprenyat encara– truca als bombers, a la policia municiapal o als Mossos d’Esquadra. El votant abstencionista acaba a comissaria i el veí amb un ull de vellut. Els votants de dretes, en canvi, no van a votar quan estan contents, quan fa sol i et vénen sobtadament aquelles ganes d’anar a la segona residència, o a la tercera, que als votants de dretes no els ve d’una.
Però els votants de veritat, els de tota la vida, van a votar sempre, plogui o faci sol. Són éssers minúsculs, com formigu…

(3) El periodista

El periodista és un ésser menut, de color tirant a verd, amb antenes a les orelles i nas en forma de trompeta. Potser a causa d’aquest aspecte repel·lent, els periodistes només surten al carrer quan no tenen més remei. Quan surten muten a una forma humana, però la mutació és dolorosa i malgrat tot se’ls acaba reconeixent per unes taques fosques sota l’òrbita dels ulls. Són gent cansada, amb horaris estranys, que viuen reclosos en sales de redacció recòndites i que es passen la vida contemplant espaordits com la informació intenta penetrar desvergonyidament a través de les pantalles dels seus ordinadors.
Hi ha bàsicament tres menes de periodistes: els que estan a sou d’una empresa, els que estan a sou d’un partit i els que no tenen feina. Durant la campanya electoral, els dos primers es dediquen a barallar-se entre ells en un debat constant, moderat només pels contractadors de publicitat dels partits i els agents comercials dels mitjans de comunicació. Els tercers fan de freelance i pro…

(2) El candidat

Les ciutats necessiten ser governades i administrades, i la democràcia desplega cada quatre anys els llençols d’una nova legislatura per fer el llit d’un nou govern municipal. Per aquesta raó els partits polítics presenten les seves candidatures on llueixen amb llum pròpia noms i cares conegudes, veïns que s’ofereixen per a oficiar una mena de litúrgia que anomenem “eleccions”. Són els candidats.
Fonamentalment hi ha dues menes de candidats: els que esperen ser escollits i els que saben que només hi són per acabar d’omplir la llista. Els primers sempre riuen i els altres fan cara de circumstàncies. Uns esperen amb candeletes el dia del recompte de resultats i els altres s’ho miren amb un deix d’indiferència, perquè saben que per a ells tot continuarà igual passi el que passi.
Els candidats amb aspiracions s’han après de memòria un paper i es passegen durant uns dies recitant-lo com si es tractés d’un clàssic. Tenen la mà ferma, practiquen una mena d’esport que consisteix a donar la mà a…

(1) L'activista

Generalment és un ésser rabassut; sota la seva closca només hi habita una idea solitària, com una estrella perduda en un cel emboirat, però és una idea poderosa i ell amb una ja en fa prou. És un especialista a enganxar cartells i organitzar mítings; penja pancartes i es passeja amb una furgoneta carregada de propaganda per tot arreu. Se sap fil per randa els estatuts del partit i no té professió coneguda. És un activista i quan arriben les eleccions és també un home feliç, perquè les eleccions li donen sentit a la seva existència. De fet el seu partit és una màquina d’organitzar eleccions, de la qual ell és només un petit engranatge.
Els activistes solen tenir els ulls menuts i les mans grosses. T’esguarden amb la mirada punyent dels bojos o dels il·luminats, i amb aquella mena de desconfiança eterna de qui pensa que si no estàs amb ell, és que estàs en contra seu. Però, malgrat tot, un activista no és un fanàtic ni un il·luminat, perquè sap emmotllar-se perfectament a les circumstànc…

[de paraula]

"La humana criatura té una tendència generalitzada a no perdre
l’esperança. Vull dir que la gent sol pensar que tot és
qüestió de temps. El temps té una gran reputació com a tractament
terapèutic. Si no es disposa de fe cristiana, encomanar-
se al temps és una solució alternativa."
(Miquel Berga - No fer res i altres ocupacions)

Atles literari

Descriure un paisatge sempre és submergir-se en un pou sense fons, no saps mai què hi trobaràs, o potser pel fet de saber-ho o perquè no saps qui en sortirà esquitxat, descriure un paisatge sempre és una activitat de risc. Un paisatge no és mai un territori verge, molts altres hi han passat abans que tu, molts altres l’han trepitjat, l’han viscut i l’han patit durant segles. A Girona, i a les terres encara innominades que l’envolten, has d’anar molt amb compte perquè un paisatge és una creació amb drets d’autor, d’imatge i de reproducció.
Fins i tot la piuladissa dels ocells, el so de les campanes o els silencis més inesperats, són part d’una banda sonora que acompanya la descripció del paisatge i que algú reclamarà com a seves, perquè tot ja està dit, tot ja està retratat, fins al darrer racó del darrer poble. En el lloc més inesperat aixeques una pedra i trobes una crònica de Josep Pla, o un poema d’en Fages de Climent, o un conte d’en Fonalleras, o unes gotes de color d’en Roura. Ha…

Gironins de sempre

Girona és una ciutat petita on la gent es troba constantment pel carrer. Amb el temps o t’hi adaptes o rebentes. Els que rebenten no compten: o van fugir-ne ja fa temps, o estan internats en alguna institució a càrrec de l’erari públic. La gran majoria, els que aguantem, hem anat desenvolupant com una mena de mecanismes d’autodefensa que als forasters, d’entrada, els poden semblar estranys.
Per evitar les topades sovintejades amb tota una colla d’habituals de la vorera, tenim sempre preparats un ventall complet d’estratègies. En primer lloc desviem la vista cap a un altre costat per eludir el contacte visual, creuem constantment el carrer en ziga-zaga, ens amaguem dissimuladament darrere d’un arbre o girem per la cantonada d’imprevist amb aires d’haver oblidat una cosa important. I si no hi ha més remei fem cara de migranya en fase terminal i remuguem algun mot de comiat. Quan ens hem de creuar obligatòriament amb algun conegut, mai, en cap circumstància, utilitzarem la paraula “hola”.…

Joan, porta'm la tinta

Joan Evangelista, fill de Zebedeu i de Salomé, ja vell i arrugat va patir una mena de martiri a Roma. El 6 de maig de l’any 95, al costat de la porta que dóna al Laci –la porta Llatina– uns funcionaris de l’emperador Domicià el van introduir en un cubell amb oli roent. Ja sigui per l’atàvica incompetència funcionarial o per la intercessió divina, Joan va sortir-ne il·lès i rejovenit. Després d’aital proesa, va ser reconegut per sempre més com a sant Joan Ante Portam Latinam. La pregunta que ara es faran vostès és la següent: quin gremi va adoptar Joan com a Sant Patró? El gremi de la cirurgia plàstica? El gremi dels funcionaris municipals?Doncs no, van molt errats. Va ser el gremi dels impressors de Barcelona el que, ja l’any 1491, en reconeixement al sant, van dedicar-li una capella a Santa Maria del Mar –La catedral del mar, en edició castellana–. Durant molts anys aquest heroi de l’església va ser conegut a Catalunya com “sant Joan de les lletres grosses”, perquè en els calendaris …

Quim Español, la felicitat calmada

En un temps remot, ja gairebé oblidat, quan es demanava als poetes que posessin el seu art al servei d’aquest país, en Quim Español posava tots els seus esforços vitals en la creació d’espais de llibertat. Potser ningú cantarà mai aquelles gestes, ni falta que fa, perquè ni els centaures, ni els unicorns, necessiten habitar en el món dels mortals, són éssers delicats que només es fan visibles en el país dels somnis.
En Quim Español és un home discret, que habita en aquest món, concretament en una ciutat petita, on per arribar-hi s’ha d’agafar un tren regional, o una autopista de peatge, o un avió de baix cost. Els seus ulls són com dos lluernes per on entra la llum perversa de la poesia i el desordre caòtic d’un món pertorbat. El seu somriure és mesurat i abastable, i de la seva boca només surten les paraules necessàries. En Quim Español ha tingut la sort, o la desgràcia, de tenir molts amics i els amics demanen molt i ofereixen poc. Jo mateix, a partir d’ara, renego públicament de la …